LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61

60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

“L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo en parlar”. Pensem en l’economia en el parlar. Parlar molt esgarria, pots fàcilment caure en la murmuració, la crítica, la burla, la broma pesada, l’insult i el maltractament. I això, és més l’escala de la supèrbia que la de la humilitat.

De vegades els monjos sembla que ens equivoquem d’escala sense adonar-nos. Per això, ens cal romandre desperts. Desperts al que ens ve al davant.

El qui es presenta davant nostre sempre hem de pensar que és el Crist, que ve al nostre encontre, i ens vol bé, ens vol donar la pau i beneir.

Per això, per al monjo és tant fontal el tenir Crist sempre present en la persona inesperada que de cop i volta ens sobta al davant.

Cal acceptar-la, parlar suaument, amb gravetat, dir les coses clares i netes.

Els graons de la humilitat ens ensenyen a seguir el Crist. Sempre serà el nostre model d’humilitat i d’obediència fins a la mort.

Nosaltres no podem ser humils sense una obediència sense espera. I quan hom obeeix sense ganes d’obeir, això encara el fa créixer en humilitat.

Perquè de vegades caiem en una mena d’autoafirmació, que ens fa oblidar humilitat i obediència, i ens porta a realitzar-nos a nosaltres mateixos caient en una mena de sarabaïtes del segle XXI, que com els antics tenen per llei la satisfacció dels seus desigs.

Evidentment aquestes persones no poden obeir ningú, fan el que els dona la gana. Però això sempre comporta el risc d’abandonar la Regla per la qual hem professat, per viure com a monjos.

I això, comporta una sortida espiritual del monestir primerament i després de vegades es materialitza en un abandonament de la vida comunitària. Perquè la persona ha mort a la vida que havia vingut a viure.

Cal romandre desperts i no equivocar-nos d’escala. Amb l’escala de la humilitat tots guanyem, amb l’escala de la supèrbia tots perdem.

LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència».

En aquest quart graó sant Benet ens porta a la nostra vida pràctica, la vida pràctica de cada dia, en el quefer diari del monjo, en la pràctica de l’obediència. Perquè, el monjo viu una vida d’obediència. Obediència a Déu, sempre, mani qui mani.

Però, de vegades en la nostra vida ens podem sentir ofesos, humiliats, mal tractats, i ací entra el treball del monjo amb l’actitud de la paciència, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència.

És a dir, el monjo ha d’entrenar-se a no perdre el do de la pau, que Jesús ens està dient en cada evangeli de la resurrecció. Cada vegada davant els deixebles Jesús els dona la pau: «la pau sigui amb vosaltres».

Nosaltres podem perdre la pau amb facilitat, per això ens convé practicar la paciència assíduament, sense dir res, amb convicció. Sant Benet ens diu: «i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: El qui es mantindrà ferm fins a la fi, se salvarà. I també: que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.»

Tot ha de ser per el Senyor. La nostra vida és per el Senyor, amb el Senyor, en el Senyor. El nostre treball és per al Senyor, la nostra pregària és per al Senyor. I és per el Senyor que tenim l’esperança, l’esperança de la recompensa divina.

Perquè aquesta vida és de pas cap a la casa del Pare. I ara ens convé la prova. «Ens heu provat. Déu nostre, com la plata, ens depuràveu al foc». Aquests dies de la nostra vida són per depurar les nostres mancances i hem de ser conscients que de mancances en tenim a desdir.

Per això, ens hem d’alegrar quan sofrim humiliacions perquè és la porta per on podrem accedir al Pare del cel.

Aquests dies de Setmana Santa cantàvem: Crist patí per nosaltres, es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Aquest és l’exemple a seguir si volem viure aquesta escala de la humilitat que sant Benet ens proposa.

Mai per mai, el monjo ha de fer el paper de botxí, amb la burla, l’insult, maltractant al seu germà.

I per això també, hem d’aprendre a beneir tothom, i els qui ens volen mal més encara. Així amb l’apòstol sant Pau aguanten els falsos germans i la persecució i beneeixen els qui els maleeixen.

Paciència, obediència, fermesa, benedicció per viure en el camp de la humilitat. La humilitat que és la nostra porta del cel.

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Pare nostre, que esteu en el cel: sigui santificat el vostre nom; vingui a nosaltres el vostre Regne; faci’s la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel.

Facis la vostra voluntat. No la meva, ni la del veí, la vostra voluntat. Ací rau l’obediència que sant Benet ens està exhortant. Obediència que si ens endinsem en la seva arrel llatina amb el verb oboedio (obeir) ens trobem amb un ventall de significats que ens ajuden a entendre més la qüestió de l’obediència en la Regla de sant Benet.

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el verb oboedio (obeir), ens ho tradueix amb aquests significats:

1. Donar escolta a, prestar crèdit a (algú).
2. Obeir, acatar, creure, fer cas de, ajustar-se a, respondre a.
3. Plegar-se a, estar sotmès a, ésser esclau de.

Així, l’ obediència sempre és a algun altre, i es troba íntimament unida a l’escolta. Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica. Ja en el primer verset del pròleg sant Benet ens introdueix al camí de l’escolta lligat amb l’obediència, l’obediència a la voluntat de Déu. Facis la vostra voluntat.

El monjo ha de ser responsable de saber parar-hi l’orella del cor. El monjo ha de ser responsable d’acollir de bon grat allò que és la voluntat de Déu. El monjo ha de ser responsable en posar en pràctica la veu del qui mana. I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu.

Tot això, podrà ser així, si hi ha deler per la vida eterna, si vivint en comunitat, ens escoltem, i no volem posar per endavant els nostres propis gustos i desigs, sinó que entenem que l’obediència que es presta als superiors és a Déu a qui s’obeeix.
I la pregària és un molt bon instrument per discernir la voluntat de Déu, per no dir l’únic.

Faci’s la vostra voluntat Senyor, i que mai caigui en l’enduriment del meu cor, sinó que sempre sigui prompte a escoltar, acollir i respondre de bon grat tots els vostres manaments.