De la Regla de sant Benet
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim
que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans,
llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi
manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els
infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la
correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i
ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense
autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que
sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a
tu, no ho facis a ningú».
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Cal mesura en tot. Davant del vici d’excedir-se, la virtut de la moderació. «El
que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú». La qüestió és tractar a l’altre
com a tu t’agradaria que et tractessin.
¿Qui té permís per pegar a un altre? Sembla que això d’excedir-se no s’ha ve
amb la comunitat monàstica, on l’únic objectiu és l’AMOR a Déu i als germans.
Però, alguna cosa va veure sant Benet que el va portar a regular aquest aspecte
de la vida comunitària. Nosaltres podem pensar que això actualment és
impossible que passes. En quin cap cap que un monjo pegui arbitràriament a un
altre? No som tots fills del mateix Pare?
Però, ha passat, passa i passarà. Perquè la ràbia ves a saber perquè, pot
saltar com una llebre sobre el germà que tens al davant. Cosa absurda i nècia,
que com foc devorador crema i arrasa tot el que hi ha al davant.
Cal misericòrdia, cal misericòrdia, perquè ens hem de fer testimonis del Crist.
Som a l’hospital, de vegades a la UCI, a nivell espiritual. I tal vegada les
reaccions, jo diria que sempre van lligades al cor, a la noblesa i a la bellesa
del cor amatent.
Si el cor perd l’amor, si perdem la bellesa de la nostra intrínseca relació
amorosa amb Déu, que és Pare, Fill, Jesucrist i Esperit Sant defensor, si
perdem la connexió amb la Santíssima Trinitat, les influències del pecat
floriran a flor de pell, sigui amb renecs, amb insults, amb les mans, amb els
peus, perquè l’ego propi de cadascú, no pot suportar l’altre.
Estem vivint la Quaresma, un temps preciós per reconèixer les faltes,
afanyeu-vos a perdonar, afanyem-nos tots perquè encara tenim aquests dies de
treva.
ELS CAPÍTOLS DE L’ABAT
Comentaris a la Regla de sant Benet
diumenge, 17 de març del 2024
QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
diumenge, 10 de març del 2024
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar,
segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat.
2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res
injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre
que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus
actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans
tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran
els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï
distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent
nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat
hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els
altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el
qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que
aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat
que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en
totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més
antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es
permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans
donaran als més joves el nom de “germans”, i els joves als seus ancians, el de
“nonnus”, que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu
que fa les vegades del Crist, l’anomenaran “senyor” i “abat”, no perquè ell s’ho
hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient
i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol
banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més
gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de
seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu,
17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a
honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula,
mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que
estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat
del seny.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«Segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o
segons la decisió de l’abat».
Tres possibilitats en l’ordre de la comunitat. Nosaltres n’estem usant dues
possibilitats actualment: La primera, tal com vam entrar al monestir, al
menjador, a la sala capitular; i la tercera, per decisió de l’abat, al cor per
motius del cant.
No usem la segona possibilitat: «Segons el mèrit de vida que els distingeix».
Però, si que ens convé, amb humilitat, meditar, si fos així, pel mèrit de vida:
Quin lloc ocuparia?
«Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics, que estimin
els més joves». Sant Benet ens ensenya a relacionar-nos amb honor i estima,
perquè estem en la casa del servei del Senyor, i sempre en l’altre germà estàs
honorant i estimant Crist mateix.
«Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres», (la mateixa cita de sant Pau
reapareix en el capítol 72, el bon zel).
Això, no ens estarà indican com sant Benet insistia en el bon tracte entre uns
i altres, joves i vells, monjos experimentats i novicis?
Ens cal obrir els ulls de la fe, més encara, per reconèixer i valorar l’altre,
que sols Déu és qui la posat al teu davant.
Ja, sant Benet ho veia, que el monjo, aquell que s’ha separat del món per viure
de cara a Déu, i no més caminant cap a Déu, de vegades pot oblidar-se del
principal manament: ESTIMAR DÉU I EL PROISME. I pot oblidar-se dels altres
germans de comunitat, que també estan en el mateix camí caminant cap a Déu.
El monaquisme de sant Benet, no és una camàldula, ni una cartoixa, no, no. Sant
Benet en el capítol primer ens parla de la vida cenobítica, el monjo que viu en
comunitat.
Què és per a mi viure en comunitat? Uns i altres, moments de silenci, pregària,
litúrgia comunitària, treball quotidià, moments d’esbarjo i recreació,
compartir el refer-se amb l’aliment de cada dia, avançar en el camí de l’evangeli,
contemplar la bellesa de Déu en la creació i com a corona de tot això, celebrar
el memorial del Senyor Jesús, en comunió amb tota l’església catòlica.
Què és per a mi viure en comunitat? Pregunta que ens l’hauríem de fer sovint.
Quin lloc ocuparia? Pregunta que ens regularia la nostra relació amb Déu.
En l’ordre de la comunitat és important ser conscients que estem vivint, cara a
cara, des de la pregària, el treball i tot el quefer diari, estem vivint, la
nostra relació amb Déu.
Ell és l’únic que sap el mèrit de la teva vida.
diumenge, 3 de març del 2024
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però
quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui.
3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Hem de tenir present que l’Abat fa les vegades del Crist al monestir.
La Taula ens suggereix compartir el menjar, l’aliment, el nodriment del cos, i
de vegades de l’esperit, al escoltar les lectures de la Bíblia i d’altres
llibres.
Sant Benet sembla que vol que l’abat no mengi mai sol: «Hi haurà sempre».
Vol el sant que la taula sigui el lloc per compartir.
Compartir amb els hostes, peregrins, transeünts, o germans monjos.
A Poblet la disposició de les taules és la que hi ha majoritàriament en un
refectori medieval.
A Montserrat, la taula de l’Abat amb el seu disseny amb els dos braços,
manifesta, simbolitza, i ho fa palès físicament aquest fet d’acollir al voltant
de la taula de l’Abat els hostes i peregrins.
Allò que diu la Regla queda clar amb un cop d’ull.
Nosaltres ací a Poblet hem d’obrir una mica més el nostre camp visual en el
nostre refectori per veure el conjunt de les taules, disposades en forma d’u. L’Abat,
o el superior, al mig, els monjos als costats, els hostes, els transeünts, i en
ocasions algunes visites en la taula de la presidència.
La qüestió, és que en el mateix lloc i a la mateixa hora que menja l’abat, el
qui fa de Crist en el monestir, mengen els hostes, pelegrins i monjos i els
convidats que hi hagi.
Cal dir, que això fa molta impressió la primera vegada en l’hoste.
Nosaltres però, hem de saber que cada hoste, cada convidat, cada transeünt, com
diu el capítol 53, ha de ser acollit com el Crist:
v. 1: Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja
que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.
v. 7: Que adorin en ells el Crist, que és el qui reben.
v. 8: Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o
aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells.
v. 9: Que es llegeixin davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i que
el tractin amb tota humanitat.
Així, la taula de l’abat i la presència de forasters ens porta a saber aprendre
a compartir el que tenim, en el menjar, el que vivim en el quotidià i el que
som com a monjos.
Perquè de tot això l’hoste i pelegrí en surti edificat gràcies al nostre
testimoniatge.
Acollir, compartir i edificar, són els tres verbs que des d’aquest capítol de
la Regla, la taula de l’abat, com a monjos hem de tenir present davant dels
hostes, convidats i transeünts i que sempre és el Crist qui rebem.