Regla de sant Benet
Pròleg 21-38
21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al centre del pròleg, els dos primers versets que hem escoltat avui esdevenen com una mena de resum de tot aquest. Sant Benet ens hi diu que la nostra vida ha de girar al voltant de Crist, i que l’objectiu és arribar al seu Regne, cap al qual caminem sota el guiatge de l’Evangeli, amb les armes de la fe i de l’observança, i la meta, el premi, és merèixer veure aquell qui ens ha cridat al monestir. És Crist qui ens hi crida i ens crida a participar del seu Regne, no hi tenim pas un lloc garantit d’antuvi, sinó que és corrent per les bones obres que ens el podem guanyar o tal volta deixar perdre si peresosos no acabem d’arribar-hi. Aquest camí l’hem de fer-lo corrent, no podem encantar-nos-hi, hem de fer-lo sense culpa i practicant la justícia, rebutjant al maligne, esclafant els mals pensaments tot just apuntin contra el Crist, és a dir confrontant-los amb els manaments de Crist. Tot allò que s’hi oposi no és de Crist, potser creguem que ens pot afavorir a curt termini però no es correspon amb el que hem vingut a fer, és fruit del nostre egoisme, de les nostres febleses.
La imatge del camí recorre de fit a fit el text del pròleg. Hi correm en tant que tenim la llum de la vida, hi correm amb les bones obres, volent arribar a la meta, hi correm mentre som en aquesta vida i ho fem en la inefable dolcesa del seu amor; sabedors de que Déu és pacient i misericordiós, una misericòrdia de la qual no hem de desesperar mai i que ens empeny al penediment. El Senyor no vol pas la nostra mort, sinó la nostra conversió i preservar la nostra vida. Per això per fer aquest camí hem de fonamentar la nostra fe en una base sòlida, aquesta és, no pot ser cap altre, que la Paraula de Déu, i no sols hem d’escoltar-la, rumiar-la sinó respondre-hi amb fets cada dia, no deixar-ho per l’endemà perquè de fet no sabem mai quan serà aquest nostre final. Nulla die sine linea deien els antics llatins, en cap dia de la nostra vida ha d’estar absent el ferm propòsit de ser observants de les bones obres. Sant Benet ens dona, per exemple, un consell ben concret dir la veritat al fons del cor i no enganyar amb la llengua, no fer mal al proïsme ni admetre cap ultratge contra ell. El Papa Francesc en el seu llibre conversa sobre la vida consagrada, perdoneu que en faci tantes referències però és que la seva lectura atenta m’ha captivat, ens diu que en la vida comunitària és molt necessari mossegar-se la llengua; pel Papa Francesc aquest és un consell ascètic dels més fecunds per a la vida comunitària. Abans de parlar malament d’un altre ens hauríem de mossegar la llengua; potser alguns ja la tindríem ben masegada i feta trossos a hores d’ara, perquè aquesta temptació de parlar massa i de fer-ho malament de l’altre ens assalta molts cops al dia i tants d’altres hi sucumbim (Cf. La força de la vocació, pàg. 72). Potser en el fons una de les raons que ens empeny a caure-hi sigui una altre de les alertes que ens posa sant Benet i és la de que no ens envanim de la bona observança, si de cas la tenim; que no ens hi envanim perquè hem de considerar que tot allò que fem de bo, que tot allò que surt de bo de les nostres accions ve de Déu perquè de nosaltres mateixos res de bo no por sortir-ne sinó és que deixem actuar al Senyor en els nostres cors. Com diu el Papa Francesc: «ens fa bé saber que no som el Messies. Aquest tipus de “salvadors”, em fan desconfiar. Aquesta no és la fecunditat de l’Evangeli. Quan hi ha triomfalisme, Jesús no hi és» (Cf. La força de la vocació, pàg. 56).
La fe, la pràctica de les bones obres i l’Evangeli són els tres pilars sobre els quals el monjo construeix la seva vocació, com l’home assenyat de l’Evangeli que edifica sobre la pedra. L’Evangeli ens mou a imitar la manera digna de viure del Senyor; acostant-nos-hi descobrim com hem de viure, siguin quines siguin les nostres moltes limitacions, el que val és que cerquem de portar una vida digna de la manera de viure del Senyor, que ho intentem al menys. Així les riuades i els vents, que són les temptacions, les proves i els moments de crisi, no podran ensorrar la nostra vida monàstica, potser l’afebliran, la sotragaran segurament, però podrem redreçar-la amb l’ajut de Déu perquè hi restaran ferms els fonaments. La Regla té un caràcter absolutament evangèlic, ens fa un retrat admirable de la vida evangèlica viscuda en plenitud, el seu paper no és el de reemplaçar a l’Evangeli, sinó conduir-nos-hi i ajudar-nos a entendre les seves exigències; esdevé així una mena de manual d’ús de l’Evangeli, que ha de ser sempre el nostre full de ruta.
Sant Benet ens posa per model a l’apòstol sant Pau i la seva idea central de que és per la gràcia de Déu que som el que som. No tot ho tenim guanyat amb uns bons fonaments, però ho podem tenir un xic més fàcil, podrem avançar una mica més tranquils, més confiats de que aprofitarem aquests dies de treva, que és la nostra vida, per esmenar-nos. Perseverar amb la pràctica de les tres P que ens proposa el Papa Francesc: la pobresa, la pregària i la paciència. Una pobresa tant física com moral, allunyada del triomfalisme, de l’envaniment ens diu sant Benet; glorificant a Déu i no glorificant-nos a nosaltres mateixos. Una pregària veritable, primerament comunitària i litúrgica; però també personal perquè com ens deia avui sant Pau VI, en la meravellosa lectura del segon nocturn de Matines, l’oració personal és vista només per Déu; posar-nos davant de Déu, sentint-nos necessitats d’Ell, humilment, sabent-nos pecadors i sabent que el Senyor és sempre bo. I finalment la paciència , la virtut que sant Benet diu que ens fa participar dels sofriments del Crist, i dient això ja deixa ben clara la seva importància i alhora la dificultat de practicar-la (Cf. La força de la vocació, pàg. 57-59). Com diu molt bé la Declaració de l’Orde de l’any 2000, la lectura de la qual escoltem aquestes setmanes d’Advent i de Nadal: «La nostra vida no pot tenir altra finalitat última que Déu, a qui hem de glorificar en totes les coses i al qual hem de tendir com a màxim bé i suprema felicitat de l’home. (...) Vam abraçar la vida monàstica moguts per l’Esperit Sant, per dedicar-nos d’una manera especial, directa i radical a aconseguir aquest fi, de manera que, de fet, sempre ens dirigim i siguem portats cap a Déu.» (La vida cistercenca actual. Declaració del Capítol General de l’Orde Cistercenc, de l’any 2000, 39).
diumenge, 30 de desembre del 2018
diumenge, 23 de desembre del 2018
QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
Capítol 69
1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Tot just després del capítol que sant Benet dedica a com cal actuar quan ens demanen coses impossibles en els dos capítols següents, que tenen una vertadera unitat temàtica, ens parla de que al monestir no ens prenguem la llibertat ni de defensar ni de bufetejar ningú. El text ens posa en guàrdia contra el nepotisme i les relacions exclusives o privilegiades, en les que un pot esdevenir advocat, protector o detractor d’un altre i esser així llavor de divisió, de clans escriu el P. Benoît Standaert. Hem vingut al monestir per cercar Déu en comunitat com a germans; no estem cridats per ser-hi pares, germans bessons, tiets, avis o qualsevol altre relació més inconfessable, de cap germà de comunitat; perquè això seria atorgar-nos una superioritat sobre l’altre que ni tenim ni ens pertoca tenir. Com diu el Papa Francesc no podem entrar a la vida monàstica cercant una simple realització de nosaltres mateixos, la puresa d’intenció bàsica és essencial, cal anar sempre em compte i amb els ulls ben oberts perquè no passin coses de les quals després ens puguem penedir (Cf. La força de la vocació, pàg. 48-49). Sant Benet empra aquí el verb llatí praesumere, que es podria traduir per posar abans o primer que res o bé anticipar-se de manera presumptuosa. Pel P. Benoît no hi ha res de més funest per la bona marxa d’una comunitat que aquesta actitud perquè es tracta d’una amistat entesa de manera inversa a com en parlen Agustí, Aristòtil, Plató, Pitàgores o Elred, que a la fi esdevé tot el contrari de la humilitat i l’obediència que han de guiar la nostra vida. Aquest verb praesumere, l’empra sant Benet prop de trenta vegades al llarg del text de la Regla, habitualment per dir-nos que no ens atorguem el dret a determinada acció o pensament; tanta insistència ens mostra clarament la prevenció de sant Benet davant d’aquesta actitud.
Per Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, podem legítimament parlar d’una sana capacitat d’indignació, pròpia de tot ésser humà, davant de la injustícia. La mateixa Escriptura ens parla clarament de la defensa del just, quan, per citar tant sols un exemple, el salmista ens diu «Feu-me justícia, Senyor, defenseu la meva causa contra la gent infidel; allibereu-me de l’home pervers i traïdor.» (Salm 43,1); és la defensa de l’orfe, del pobre, de l’oprimit i del just perseguit. El mateix Jesús és el primer a rebel•lar-se contra els qui preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, mentre ells no volen ni moure-les amb el dit (Cf. Mt 23,4). En el cor del cristianisme, del mateix missatge evangèlic, hi ha una resistència a la injustícia, a l’opressió, a la falsedat; una resistència que demana coratge i la donació d’un mateix. És aquesta la que ens cal també en la vida monàstica, lluny d’abstenir-nos-en d’aquesta capacitat d’indignació, hem de perfeccionar-la i desenvolupar-la en el seu just sentit. Sant Benet sap prou bé que quan ens passa pel cap de defensar un germà molt sovint, ho fem en el nostre propi interès, per defensar la nostra opinió, la nostra relació particular amb ell; en mirar de protegir-lo mirem de protegir-nos a nosaltres mateixos. El coratge que ens demana sant Benet no és per defensar petites causes particulars, ens el demana per estimar de veritat, seguint l’exemple de Crist. Un coratge al que li cal una gran lucidesa per discernir sobre el que ens mou vertaderament en el més íntim de nosaltres mateixos. En el fons en aquest capítol, i per oposició en el següent, sant Benet ens parla d’una qüestió delicada i aquesta és el paper, el rol, de l’afectivitat en la nostra vida, perquè com tot, com la intel•ligència o el cos, l’afectivitat marca els nostres comportaments, la nostra manera de percebre la realitat, el nostre judici; i pot treballar tant en sentit positiu com en sentit negatiu. L’altre, el pròxim, és sovint el mirall inconscient de les nostres pròpies febleses tant físiques com morals, de les nostres fragilitats, de les nostres pors i fustracions, però també, no ho oblidéssim pas, del que hi de sà i bo dins nostre. En el nostre camí com a creients, com a monjos, no podem oblidar que ens cal posar en ordre i asserenar tot allò que hi ha d’obscur i d’inconscient en la nostra afectivitat; és un camí de conversió, que mai no acaba per anys que tinguem o que portem de vida religiosa, un camí que cadascun de nosaltres ha de recórrer de manera personal; i en el que massa sovint oblidem que la nostra afectivitat, les nostres emocions, tenen necessitat de ser convertides, transformades, sublimades que es diria un llenguatge monàstic ara ja en desús, i sols podrem fer-ho mitjançant l’ascesi monàstica i deixant actuar la gràcia en nosaltres. La nostra particular manera de viure la fe, la crida de Déu en comunitat, ens pot ser un guany i no pas un impediment, si sabem acceptar les exigències i els contratemps tal com sant Benet ens hi convida; prenent distància per tal de poder analitzar críticament les nostres emocions i inhibicions per descobrir el camí de llibertat que ens ofereix la Regla. Diu el Papa Francesc «els conflictes són part intrínseca de la realitat. No hi cap raó per negar-los. Això sí, caminem per superar-los. Això és l’important: caminar, sempre caminar cap endavant.» (La força de la vocació, pàg. 29).
Una comunitat monàstica no està fundada sobre lligams de parentiu, llaços d’amistat, o la pertinença a un determinat grup social o ètnic. Està fonamentada sobre la pertinença a Crist; cadascun de nosaltres pertany a Crist a títol individual i tota la comunitat li pertany a títol col•lectiu; és això el que ha d’ajudar-nos a superar les fronteres humanes i alliberar-nos dels egoismes personals o dels de clans o grups. Si oblidem això, que al cap i a la fi és oblidar que no hem d’anteposar res al Crist el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,12), oblidem el vertader sentit de la nostra vida monàstica. Com respon el Papa Francesc, en el darrer llibre en que parla de la vida consagrada, hem de viure: «Sense perdre mai de vista per Qui m’he compromès. La presència de Jesús ho és tot. Aquí hi ha la força de la vocació consagrada. Una vida consagrada on Jesús no hi sigui present amb la seva paraula en l’Evangeli, amb la seva inspiració...no funciona. Sense la passió enamorada per Jesús , no hi ha futur possible per a la vida consagrada.» (La força de la vocació, pàg. 36)
diumenge, 16 de desembre del 2018
ELS SACERDOTS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
Capítol 62
1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
A l’abat li pertoca desitjar que li ordenin un prevere o un diaca i escollir-ne d’entre els monjos un de digne. A l’ordenat alhora li pertoca evitar la vanagloria i l’orgull, no atrevir-se a fer res que no li mani l’abat, saber que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular, no oblidar l’obediència a la Regla i l’observança, avançar més i més cap a Déu, ocupar el lloc que li pertoca per la seva entrada al monestir i saber que li cal observar la norma establerta per als degans, és a dir ser de bona reputació, de vida santa i no inflar-se d’orgull (Cf. RB 21). Si manca en això ha de ser jutjat com a rebel i si no atén les amonestacions a la fi expulsat del monestir.
No ho posa fàcil sant Benet i és que per a ell el sacerdoci no és intrínsec al monaquisme, el seu model és un monaquisme laïcal i segurament que tant sols empès per la necessitat, davant de les dificultats que deuria representar el servei d’un prevere aliè a la comunitat, admet que d’entre els monjos n’hi hagi algun que sigui ordenat de sacerdot. Potser també va influir la voluntat de que els monestirs esdevinguessin jurídicament autònoms dins de les diòcesis i de que els seus sacerdots estiguessin lligats tant sols a la comunitat i a servir-la des del seu ministeri, que no és, evidentment, un servei qualsevol. Sant Benet encara ho posa més difícil si el cas és que algú ja sacerdot vol entrar al monestir, perquè no veu massa clar el seu encaix; tal com ho diu al Capítol LX.
En el capítol dedicat als sacerdots del monestir, als monjos que són ordenats de preveres sant Benet considera al sacerdot des de dos punts de vista. El primer és el risc que pot suposar la seva condició de prevere per a la seva vida com a monjo; el segon és la dignitat, considerant el sacerdoci com una crida al servei de la comunitat que permeti evitar els riscos; representat per la frase «que avanci més i més cap a Déu.» El repte és viure les dues dimensions, presbiteral i monàstica en una única vocació de manera harmònica i profitosa per la comunitat; que la vida de monjo alimenti el ministeri sacerdotal y el sacerdoci la vida monàstica, en paraules del bisbe emèrit Juan María Uriarte. Escrivia l’abat Maur Esteva al respecte que la mateixa existència de molts articles i reflexions a l’entorn del sacerdoci dins la vida monàstica, implica ja que existeix o al menys se suposa que existeix, un problema. El mateix Papa sant Pau VI, en plena discussió del tema arrel del retorn de la vida monàstica a les seves fonts seguint les pautes del Concili Vaticà II, dirigint-se als superiors majors d’Itàlia deia: «En el monaquisme i, en aquest cas, fins i tot si el monjo era ordenat, aquest no estava destinat a exercir la cura pastoral. (...) per això la realització del monacat sense el sacerdoci no ha de veure’s com una desviació pel fet de que durant molts segles a Occident la major part dels monjos fossin ordenats sacerdots. Tampoc no s’ha de prendre com a regla general cridar els monjos al sacerdoci només segons les necessitats del ministeri pastoral a l’interior o a l’exterior del monestir. Si, de fet, el monaquisme s’ha associat amb el sacerdoci, això va venir de la percepció de l’harmonia entre la consagració religiosa i sacerdotal. La unió en la mateixa persona de la consagració religiosa, que ho ofereix tot a Déu i el caràcter sacerdotal, la configura de manera especial a Crist, que és tant sacerdot com víctima.» (18 de novembre de 1966). Ja l’any 1959, uns anys abans de la convocatòria del Concili Vaticà II, en un congrés sobre vida monàstica celebrat a Roma es plantejava la pregunta «Té sentit que un monjo sigui prevere, si el monjo ja és una forma de vida completa i suficient en sí mateixa? És compatible una cosa i un altre?» El mateix abat Maur Esteva, en la seva tesina presentada l’any 1969 al Pontifici Institut de Sant Anselm a Roma, feia veure que en la reflexió sobre el tema des del monacat hi havia dues postures fonamentals: una més a favor de l’ordenació dels monjos, que no veu el sacerdoci dels monjos com quelcom incompatible amb la vida monàstica; d’altra banda hi havia la postura més favorable a mantenir el sentit laïcal en les comunitats monàstiques.
Per raons històriques s’havia produït un moviment de clericalització en les comunitats monàstiques masculines, òbviament, que per alguns havia esdevingut excessiva o fins i tot una desviació o una anormalitat respecte a l’originalitat del monacat. Però en aquest tema sempre sorgeix el dubte raonable ja que la major part dels estudis han estat fets per monjos, oh sorpresa, que són preveres. Certament la vida del monjo, la nostra vocació com a monjos, és suficient per sí mateixa i la vida d’una comunitat monàstica no és per sí ni laïcal ni clerical, tot i que el nostre Orde ho sigui de clerical. Les nostres Constitucions tant sols demanen el sacerdoci per l’abat i pel mestre de novicis i això ja és tot un símptoma. Cap perfectament que hi hagi qui, si l’abat ho creu oportú, vulgui viure la vocació monàstica com a ministre ordenat. Ambdues vocacions són compatibles però també és cert que molts cops un excessiu nombre de sacerdots en una comunitat pot fer aparèixer com a sinònims ser monjo i ser prevere; o ser monjo en espera de ser prevere o sinó s’és prevere ser una mena de monjo de segona; en aquest cas pesa encara la concepció prèvia al Concili Vaticà II de monjos de cor i germans llecs, moltes vegades sense poder escollir-ho venint la selecció pels criteris arbitraris dels superiors.
El problema no és ser prevere o no, sinó l’actitud davant del sacerdoci; si algú, Déu no ho vulgui, dient “és que jo soc padre”, vulgues així atorgar-se una autoritat que no té sobre un altre erraria, faltaria a la Regla, al mateix Concili Vaticà II i a l’Evangeli, que no són poques faltes. També erraria qui penses que una altre monjo com ell però sacerdot és superior a ell; tots som monjos, tots som iguals, l’única distinció si de cas ja la fa sant Benet però no és pas aquesta. El que es demana de nosaltres ens ho diu sant Benet fil per randa al capítol IV, en el que sempre ens hauríem d’emmirallar, quan escriu, per exemple «el bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix» (RB 4, 42) o «no voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat» (RB 4,62); si pensem o diem que som millors que un altre, si tant sols ens passa pel cap, ja no som dignes, «perquè valgui allò que està escrit “Amic, ¿què has vingut a fer?”» (RB 60,3). En aquesta cursa no hi tant ministeris, ni edats, ni temps de vida monàstica, sacerdotal o religiosa, com els instruments del treball espiritual que si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà (Cf. 4.75-76). En aquesta línia al llibre entrevista amb el Papa Francesc sobre la vida consagrada recentment publicat aquest diu: «Hi ha un clericalisme que es manifesta en les persones que viuen amb actituds de segregats, amb el nas enlaire, mal segregats. Són aquells que viuen amb una mena de caràcter aristòcrata envers els altres. El clericalisme és una aristocràcia. Es pot ser clerical encara que un sigui germà consagrat. (...) Quan hi ha clericalisme, aristocratisme, elitisme, aquí no hi ha el poble de Déu.» (La força de la vocació, pàg. 61-62).
La nostra vocació és de monjos, tot altre cosa és un servei, digne i sacramental en aquest cas evidentment, a la comunitat. No venim al monestir per ser preveres, abats, priors, cantors, cuiners, administradors o qualsevol altre servei o ofici; venim per ser-hi monjos o millor dit per avançar cada dia una mica més en el nostre camí per esdevenir monjos configurats al Crist i seguint la Regla de sant Benet, que és la que ens hem compromès a respectar. Així també la nostra formació, teològica i filosòfica si és el cas, ens ha d’ajudar fonamentalment a la nostra vida de monjos i si cal també ho fa a la de sacerdots. El sacerdoci o el diaconat no deslliuren sinó que obliguen encara més a portar la nostra vida de monjos amb regularitat i fidelitat a la pregària, al treball i a la Lectio; obedients i lliurats al servei de la comunitat, vivint encara més, si pot ser, com a monjos; perquè si ho oblidem tot això, si negligim per exemple la prioritat de la pregària esdevenim monjos en fals, en risc i comencem a murmurar, fins i tot sols, la murmuració ocupa tot el nostre pensament, emplena la nostra ment i la nostra boca i embruta la nostra ànima i aleshores no ens plau res d’alguns o de tots els germans i la raó és que no portem bé la nostra vida espiritual, no la cuidem i ens fem mal a nosaltres mateixos i fem mal a la comunitat, segur que sense adonar-nos-en o sense voler, però el fem. Com diu el Papa Francesc en el llibre entrevista abans esmentat: «que la vida de fraternitat sigui veritable. Quan es viu de manera hipòcrita, aleshores no. Llavors es converteix, més que en un signe, en un anti-signe. No caiguem mai a viure de manera hipòcrita en la vida de comunitat» conclou el Papa (La força de la vocació, pàg. 71-72). Com ens deia avui Origenes a Matines: «quan la teva ànima s’ha deixat dominar per alguna temptació, no és pas la temptació que t’ha canviat en palla, sinó que és perquè eres palla, és a dir, lleuger i sense fe, que la temptació ha mostrat la teva naturalesa amagada. Quan, al contrari, l’afrontes coratjosament, no és pas la temptació que et fa fidel i capaç de suportar-la: la temptació fa aparèixer a plena llum les virtuts del coratge i de la força que hi havia en tu, però que estaven amagades.» Mirem dec ser blat i no palla esventada pel vent de les temptacions.
diumenge, 9 de desembre del 2018
EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
Capítol 55
1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vestimenta del monjo sant Benet la planteja com a funcional; la cogulla era una peça que emprava la gent del camp per cobrir-se les espatlles i el cap i resguardar-se així del fred; l’escapulari una indumentària de treball. També se li pot donar al vestit un sentit simbòlic; així Joan Cassià parla de que la caputxa significa la innocència dels infants, la túnica sense màcula, prestem atenció a la precisió sense màcula que vol dir neta, significa la separació del món; l’escapulari el zel pel treball ja que deixa les mans lliures per fer-ho; les sandàlies la llibertat de moviment davant del món; el mantell sobre l’hàbit la humilitat o el cinturó el control de les passions i la renúncia als plaers de la carn. Sembla però que sant Benet és més pràctic i que el vestuari que ell descriu no difereix de l’emprat per la major part de la població, es a dir els serfs i no pas els nobles, de la Itàlia del segle VI. El procés posterior de diferenciació dels monjos i les monges a partir de l’hàbit, quan com a tal aquestes peces de roba s’anaren deixant per part de la resta de la població, els monjos les mantinguérem com a símbol de fidelitat a la lletra de la Regla i del nostre compromís amb els principis de simplicitat i d’austeritat. Sant Benet no ha fet seva la mística de l’hàbit elaborada pel monaquisme egipci; les seves normes són simples i elementals, molt pràctiques. Sembla que segueix més la idea de la Regla de sant Agustí que diu: «No sigueu cridaners en la vostra aparença, ni procureu agradar amb la manera de vestir, sinó més aviat amb la manera de comportar-vos.» (RA, 19). Un criteri també compartit pel Papa Celestí I que a meitats del segle V escrivia: «alguns preveres del Senyor, vesteixen mantells i se cenyeixen la cintura, amb la idea de ser fidels a l’Escriptura, no segons l’esperit, sinó segons la lletra. Hem de diferenciar-nos del poble i dels altres per la doctrina i no pels vestits, per la conducta i no per l’aspecte exterior, per la puresa d’ànim i no per l’ornamentació.» (Celestí, Carta IV).
Un clar exemple de simplicitat som els cistercencs, adoptarem el color blanc per tal de seguir literalment la Regla, que prescriu que l’hàbit ha de ser de teixit senzill i barat i no dona importància al color, d’aquí triar llana sense tenyir, és a dir blanca. De fet no serà fins al segle XV que apareixerà la tradició de que fou la Verge Maria qui s’aparegué a sant Alberic, segon abat de Cister, lliurant-li la cogulla blanca tot i que ja al segle XIII l’abat Adam de Perseigne interpreta el color blanc com a expressió simbòlica de la puresa de Maria. Avui en dia, defensant el manteniment d’un hàbit diferent, aquest té el valor de signe en les nostres cultures contemporànies. És més aviat un mitjà d’identificació, de testimoni. Algunes comunitats monàstiques o religioses han apostat per l’ús de roba ordinària en la vida quotidiana, això que pot ser legítim i fins i tot en consonància amb l’esperit de la Regla; pot però també aigualir la nostra identitat, diluir-la. Certament l’hàbit no fa al monjo però si que el monjo pot fer a l’hàbit, omplint-lo de sentit, vivint amb coherència la nostra vida.
Les característiques més vàlides, primàries i tradicionals de l’hàbit monàstic són la simplicitat, la pobresa i la modèstia. El primer que destaca sant Benet és la simplicitat; la roba ha de ser adequada per cada zona, correspondre al clima, perquè el seu primer objectiu és protegir el cos. També de mida adaptada a cada persona. La segona cosa important per a sant Benet és evitar l’esperit d’acumulació i és que els monjos tenim certa tendència a la síndrome de Diògenes. És molt fàcil acumular parells de mitjons, camises o calçotets i no llançar els que ja no es poden fer servir, pensant sempre en el “per si un cas”, cas que molt sovint no arriba mai. Com a bon psicòleg, sant Benet recorda a l’abat llur obligació de veure que tots tinguin tot el que necessiten i no més, per evitar el pretext d’acumular en previsió de penúries que potser mai arriben. Sant Benet no perd l’oportunitat de remetre aquí al compartir de la primera comunitat cristiana de Jerusalem, on tot era en comú, però on tot es distribuïa segons les necessitats de cadascun; un igualitarisme asimètric ja que per sant Benet la igualtat no significa que tothom tingui exactament el mateix, sinó que tothom tingui el que necessita; i les necessitats poden ser tant psicològiques com físiques. Per viatjar, sant Benet planteja portar roba d’una qualitat lleugerament millor, que s’ha de tornar al vestidor. Aquesta és una actitud de respecte per a les persones a les quals anem a veure. Alguns monjos prefereixen viatjar amb la seva roba monàstica; uns altres prefereixen viatjar vestits com tothom, tot i que això avui dia no és que hi hagi una norma massa universal precisament en el món; altres prefereixen un vestit civil poc monàstic. Hi ha bones raons per a cada actitud però una cosa és certa, el que és important per a sant Benet, en aquesta àrea com en moltes altres, no és aparèixer com a monjo o témer d’aparèixer com a tal o simplement reconèixer-se com a diferent, sinó el fons de la qüestió és practicar la màxima simplicitat tenint en compte el context social i el clima, mantenint uns mínims de dignitat. Com deia l’abat Maur Esteva en la conclusió del curs de formació monàstica de l’any 2003: «La religiositat i, afortunadament, allò que consideràvem monàstic; també ha deixat enrere l’ideal del monacat solitari, pobre i penitent. (...) el folklore monàstic (...) però cal estar ben atents davant possibles revivals que sempre aguaiten.» (27 de setembre de 2003).
diumenge, 2 de desembre del 2018
EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
Capítol 48,14-25
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el capítol dedicat al treball, un dels textos que aquestes setmanes ens serveixen de reflexió comunitària, sant Benet ens parla de la lectura. Sembla que hereta de la tradició occidental el reservar a la lectura les tres primeres hores de la nostra jornada. No deuria ser fàcil que això s’acomplís perquè així ho mostra que el mateix sant Benet prevegi que un o dos ancians facin la ronda per tal de localitzar-nos si som dels peresosos, dels vagarosos, dels xerraires dels qui fem tard; que a més podem acabar essent pedra d’ensopec, destorb diu sant Benet, per als altres. Per això potser també preveu un programa alternatiu per evitar-ho, alguna feina que ens mantingui ocupats i no de cap manera restem ociosos, perquè «L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina.». Es tracta de fer el que toca fer quan toca fer-ho, no deixant-nos endur pel nostre propi desig, pel que nosaltres puguem considerar prioritari i que de fet no ho és tant; sinó que renunciant als nostres propis volers, i un, no pas el menor, és ser amos del nostre propi temps; no anteposem res al Crist. Pregària, treball i lectura són els pilars de la nostra jornada, a més del descans està clar, i en aquest capítol sant Benet ens parla de dos, del treball i de la lectura. Intentar mantenir l’equilibri entre estar ocupats en el que toca i no sentir-nos aclaparats de tal manera que la temptació sigui defugir les nostres obligacions, tenint present les nostres febleses.
De quin tipus de lectura ens parla sant Benet? Ell mateix al llarg del text de la Regla poua constantment en l’Escriptura i ens parla de les Conferències i de les Col·lacions de Joan Cassià o de la Regla de sant Basili per exemple. Ens caldria també puntualitzar que quan parla de biblioteca no ho fa en el sentit que avui podem donar al terme, sinó que es refereix fonamentalment als llibres que composen la Bíblia i a les obres que la comenten. Sant Benet ens està parlant de la Lectio divina que no tant sols ens ha d’ocupar unes hores cada dia sinó que ha d’adquirir un protagonisme encara més especial el dia del Senyor per excel·lència, el diumenge. Per destacar-ne la importància sant Benet fa servir les expressions habituals en ell, com “sobretot” o “Déu no ho vulgui” perquè l’objecte de la Lectio és la Paraula de Déu; que ens arriba directament a través de l’Escriptura, pel magisteri de l’Església i l’ensenyament dels pares; és a dir per l’Escriptura i per la tradició, dos pilars de la nostra fe tant destacats pel Concili Vaticà II.
La Lectio va més enllà d’una mera formació o informació perquè la seva importància resideix en gran part en l’actitud amb que la rebem, la disponibilitat o obertura amb que l’escoltem i llegim, ja sigui a la litúrgia ja sigui a la Lectio personal. D’aquí que el mètode a seguir sigui el ja conegut i exposat per primer cop d’una manera sistemàtica per Guiu el cartoixà en la seva Escala espiritual. Per aquesta transcendental importància del nostre contacte amb la Paraula sant Benet alerta contra els qui ens puguin destorbar o que nosaltres mateixos no siguem un destorb, estar davant de la Paraula negligents, peresós significa a la fi un moviment interior contra el vot de conversió de costums, de viure com a monjos en una traducció més ajustada. Negligir el contacte directe amb la Paraula, amb Déu a través de la seva Paraula, ens pot portar a una crisi personal de fe, Déu no ho vulgui, perquè l’abandó deliberat de la vida espiritual amb el coneixement del que això implica, ens pot portar a l’abandó de la nostra vocació, al menys interiorment, o a l’esterilitat espiritual.
L’accídia s’expressa per la peresa d’una banda, per la distracció, l’agitació o la fugida d’estudi d’una altre i per la inestabilitat d’esperit o la malsana curiositat en tercer lloc, segons Aquinata Böckmann. És sabut que els pares del monaquisme consideraven l’accídia com la malaltia espiritual més greu perquè significa al cap i a la fi ser infidels a la nostra vocació. Ens pot afectar quan l’entusiasme dels inicis de la nostra vida monàstica es va refredant i el zel passa a un segon terme sinó cau en l’oblit. No sempre significa un ensopiment perquè també es pot presentar com un hiperactivisme irreflexiu, plantejant-nos un seguit de projectes que mai no acaben d’omplir el nostre desig i als que renunciem amb massa facilitat per fer-los realment creïbles, perquè no són sinó reflex extern de que el que ens mou és a fer la nostra voluntat, el nostre caprici fins i tot, per damunt de tot. El Papa Francesc ho expressà dient: «A vegades, haver-ho tingut tot en la vida és una mala sort. Penseu en un jove al que no se li hagi ensenyat la virtut de l’espera i de la paciència, que no hagi hagut de suar per guanyar-se les coses, que ha anat cremant etapes i amb pocs anys sap ja com va el món. Ha estat destinat a la pitjor condemna: la de no desitjar res. Sembla un jove, malgrat això, la tardor ja ha arribat al seu cor. (...) Tenir un ànima buida és el pitjor obstacle per a l’esperança. És un risc del qual ningú pot donar-se per exclòs, perquè ser temptats contra l’esperança pot succeir també quan es recorre el camí de la vida cristiana» (Papa Francesc 27 de setembre de 2017). O en paraules de sant Elred: «sabem per experiència que, si allò que desitgem ardentment es fa esperar, una vegada aconseguit ens resulta doblement agradable.» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.)
És de tot això sobre el que ens alerta avui sant Benet, ens recorda que no venim al monestir a fer la nostra voluntat sinó la del Senyor i que a vegades cal motivar-nos a seguir-la, amb ancians que facin la ronda per veure si algun cop passem l’estona sense fer res, enraonant, destorbant als altres; per això sant Benet parlar de renyar, de corregir, d’escarmentar i també de buscar-nos una alternativa per no estar ociosos, sempre tenint present les nostres febleses tant físiques com morals.
Com diu el Papa Francesc: «La mandra ens allunya del servei i ens porta a la comoditat, a l’egoisme. (...) En la vida hem de lluitar contra les temptacions que tracten d’allunyar-nos d’aquesta actitud de servei. La mandra porta a la comoditat, servint a la nostra mida i ensenyorint-nos de la situació, i així de servents passem a convertir-nos en patrons, i això ens porta a la supèrbia, a l’orgull, a tractar malament als altres, a sentir-nos els més importants, a pensar que perquè som cristians, tenim ja la salvació garantida i tantes coses així. (...) Una altra cosa que allunya de l’actitud de servei és la d’ensenyorir-nos de les situacions. És el que els va succeir als apòstols, que allunyaven a les persones perquè no molestessin a Jesús, però en realitat també perquè era el més còmode per a ells, és a dir, s’ensenyorien del temps del Senyor, s’ensenyorien del poder del Senyor, perquè el volien pel seu grupet. En realitat, s’ensenyorien d’aquesta actitud de servei, transformant-la en una estructura de poder. Que el Senyor ens doni aquestes dues grans gràcies: la humilitat en el servei i l’esperança de trobar-nos amb el Senyor a la fi de la nostra cursa.» (11 de novembre de 2014)
diumenge, 25 de novembre del 2018
ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
De la Regla de sant Benet
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ergo nihil operi Dei praeponatur.»
«Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví.» (RB 43,3)
Som a la part de la Regla que om anomena complement del codi penal. Sant Benet ens parla de l’observança, de la regularitat i de la puntualitat. Posa al mateix nivell l’acompliment en l’Ofici diví i a la taula, perquè ambdós són actes comunitaris. Ens dona el precepte, després la manera com acomplir-lo i finalment la motivació. Però hi ha una frase cabdal que és el centre del que ens vol transmetre sant Benet i és quan ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici diví; una expressió contundent que empra en altres llocs de la Regla per a centrar l’atenció en quina és la raó de la nostra vida que no és altre que Crist. La fa servir al capítol IV sobre les bones obres i en la conclusió del capítol LXXII sobre el bon zel. En totes aquestes cites sant Benet ens destaca amb aquesta expressió «no anteposar-hi res» que és amb Crist i per Crist que preguem a l’Ofici diví. No anteposar res a l’Ofici diví és altrament no anteposar res a Crist, anant-hi de bona gana, tant bon punt haguem sentit el senyal, deixant el que tenim entre mans, amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, sense donar lloc a facècies.
La litúrgia és l’expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans. En la litúrgia neix i creix l’espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dóna sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar res. La Regla ens proposa una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple. L’Ofici diví acompleix en la Regla la funció de santificar tot el nostre temps, així el dia i la nit estan marcats en la nostra jornada per la convocatòria a l’oració comunitària, durant la que creiem «estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels» (RB 19,6). D’aquí que a l’exigència de puntualitat en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància i que es confiï a l’abat la responsabilitat de convocar als germans perquè tot es faci al seu degut temps (RB 47,1), amb la recomanació insistent de resar les hores fins i tot en els llocs de treball, o bé si un és lluny del monestir, en camí o de viatge (RB 50), fet que testimonia la seva transcendental importància.
«Nihil amori Christo praeponere.»
«No anteposar res a l’amor de Crist.» (RB 4,21)
La utilització del mateix verb «anteposar», ens mostra que l’Ofici diví es presenta com el símbol de la nostra dedicació a Crist i al seu amor, com l’expressió d’una vida dedicada tota ella al Senyor, una ofrena que eleva i consagra tots els moments de la nostra vida a Ell. El monjo, en l’Ofici diví, santifica seu el temps i confessa la presència sobirana del seu Senyor a qui li dedica tots els seus esforços. L’Ofici diví, la litúrgia, és el signe més clar del que és la vida monàstica en el seu conjunt; no anteposant-li res, és justament fer una opció clara i generosa per Crist i pel seu amor. Amb el teixit litúrgic dels dies i de les estacions, la permanència a l’oratori, la fidelitat perseverant en la pregària i la lectura, els monjos santifiquem el treball i orientem el conjunt de la nostra jornada, dia rere dia, cap a la seva fi que és Déu; preguem per Crist i amb Crist el qual demanem que ens dugui tots junts a la vida eterna. La litúrgia significa en la disciplina monàstica, l’exercici concret del seguiment de Crist segons l’esperit i la lletra de la Regla i el seu caràcter simbòlic proclamant la lloança divina, transformant-ho tot «perquè en tot sigui Déu glorificat» (RB 57,8; cf. 1Pe 4,11).
«Cui non permittimus privata imperia praeponi.»
«No permetem que s’anteposin manaments particulars.» (RB 71,3).
En la vida monàstica té una gran importància, esdevé central, la pregària comunitària; per això sant Benet destaca el sentit de la presència de Déu arreu i vol per això mateix que la litúrgia la celebrem ben conscients de que estem davant de Déu, salmejant amb temor i amb gust com ens diu la Regla (cf. 19,4). Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres distraccions. La perseverança ens pot ajudar a no caure, Déu no ho vulgui que hi caiguéssim, en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a sentir-nos buits interiorment durant la pregària i en la nostra vida de monjos i de cristians. Per això creguem sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici diví i per extensió en tota la nostra vida; que Déu és present a tot arreu i que els seus ulls en tot lloc ens esguarden (cf. RB 19,1) . No és que el monestir, la comunitat, existeixin per l’Ofici diví sinó que aquest és la manifestació comunitària més clara. Per això l’absència més o menys habitual i continuada de l’ofici comunitari, sense una raó suficient, de pes, va contra els vots que dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne, i els incomplim si desatenem la pregària, un dels nostres deures fonamentals, perquè ens hem compromès en una comunitat que prega comunitàriament. La tradició monàstica ja des dels seus inicis ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. Ens cal lluitar perquè res no ens destorbi d’aquest compliment, perquè el desànim, la mandra o la rutina no ens desmotivin i la nostra participació sigui plena, en cos i en esperit; posant-hi tots els sentits per viure la litúrgia amb el sentiment d’estar més que mai en presència de Déu.
«Christo omnino nihil praeponant.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist.» (RB 72,11)
Si ens creiem cridats pel Senyor a seguir-lo en el clos del monestir, no ens hauria de costar de ser puntuals i diligents quan la campana ens convoca a l’Ofici diví. No ens caldria ser dels que hi arriben tard o ja no hi arriben. Per sant Benet queda ben clar que no es tracta tant sols d’una primacia de qualitat, ja que tot cristià que viu la seva fe amb sinceritat sap de la importància cabdal de l’oració en la seva vida. Aquí, sant Benet, destaca la primacia efectiva de l’oració, així el monjo arribada l’hora es veu obligat a interrompre un treball, potser molt interessant, una conversa, el que tingui entre mans, sabent sense cap dubte a què ha de donar la prioritat, al Senyor. Encara que sant Benet dóna aquest principi com a regla per a cada monjo en particular, la forma impersonal del text li confereix un abast més general, comunitari. El monjo ha d’estar delerós per participar a l’Ofici diví; recordem com per sant Benet el zel per l’Ofici diví és un dels factors més decisius per determinar si un novici té veritablement vocació a la vida monàstica; perquè la pregària és la meta de tots els exercicis de la nostra vida i qui té poques aptituds per a ella, difícilment pot creure’s que tingui vocació. El zel del monjo per l’Ofici diví l’impulsa a preparar-se bé per a aquesta acció suprema i per esforçar-se a realitzar-la el millor que pugui. Per això la sanció més greu que pot rebre un monjo és veure’s privat de la participació en aquest acte de la comunitat; perquè vol dir estar desconnectat de la vida espiritual d’aquesta. Però a la fi tot i ser tan important l’Ofici diví en la vida del monjo, la celebració ritual de l’Opus Dei no pot considerar-se en sí mateixa la fi de la vida monàstica, sinó un mitjà privilegiat. Perquè la finalitat del monjo és cercar a Déu; l’Ofici diví significa certament la concreció més explícita d’aquesta cerca de Déu, és a dir, la dimensió contemplativa i alhora comunitària de l’ideal benedictí. És cert que la comunitat monàstica es construeix i s’expressa principalment per l’Ofici diví, però aquest sempre serà l’expressió de la recerca de Déu que ha de caracteritzar tota la vida del monjo, no anteposant-hi res, absolutament res.
Capítol 43
1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Ergo nihil operi Dei praeponatur.»
«Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví.» (RB 43,3)
Som a la part de la Regla que om anomena complement del codi penal. Sant Benet ens parla de l’observança, de la regularitat i de la puntualitat. Posa al mateix nivell l’acompliment en l’Ofici diví i a la taula, perquè ambdós són actes comunitaris. Ens dona el precepte, després la manera com acomplir-lo i finalment la motivació. Però hi ha una frase cabdal que és el centre del que ens vol transmetre sant Benet i és quan ens diu que no hem d’anteposar res a l’Ofici diví; una expressió contundent que empra en altres llocs de la Regla per a centrar l’atenció en quina és la raó de la nostra vida que no és altre que Crist. La fa servir al capítol IV sobre les bones obres i en la conclusió del capítol LXXII sobre el bon zel. En totes aquestes cites sant Benet ens destaca amb aquesta expressió «no anteposar-hi res» que és amb Crist i per Crist que preguem a l’Ofici diví. No anteposar res a l’Ofici diví és altrament no anteposar res a Crist, anant-hi de bona gana, tant bon punt haguem sentit el senyal, deixant el que tenim entre mans, amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, sense donar lloc a facècies.
La litúrgia és l’expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de la comunió amb els germans. En la litúrgia neix i creix l’espiritualitat veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dóna sentit a la nostra vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui no l’hi hem d’anteposar res. La Regla ens proposa una vida litúrgica plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de lloança, que l’omple. L’Ofici diví acompleix en la Regla la funció de santificar tot el nostre temps, així el dia i la nit estan marcats en la nostra jornada per la convocatòria a l’oració comunitària, durant la que creiem «estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels» (RB 19,6). D’aquí que a l’exigència de puntualitat en la celebració dels oficis, se li atribueixi tanta importància i que es confiï a l’abat la responsabilitat de convocar als germans perquè tot es faci al seu degut temps (RB 47,1), amb la recomanació insistent de resar les hores fins i tot en els llocs de treball, o bé si un és lluny del monestir, en camí o de viatge (RB 50), fet que testimonia la seva transcendental importància.
«Nihil amori Christo praeponere.»
«No anteposar res a l’amor de Crist.» (RB 4,21)
La utilització del mateix verb «anteposar», ens mostra que l’Ofici diví es presenta com el símbol de la nostra dedicació a Crist i al seu amor, com l’expressió d’una vida dedicada tota ella al Senyor, una ofrena que eleva i consagra tots els moments de la nostra vida a Ell. El monjo, en l’Ofici diví, santifica seu el temps i confessa la presència sobirana del seu Senyor a qui li dedica tots els seus esforços. L’Ofici diví, la litúrgia, és el signe més clar del que és la vida monàstica en el seu conjunt; no anteposant-li res, és justament fer una opció clara i generosa per Crist i pel seu amor. Amb el teixit litúrgic dels dies i de les estacions, la permanència a l’oratori, la fidelitat perseverant en la pregària i la lectura, els monjos santifiquem el treball i orientem el conjunt de la nostra jornada, dia rere dia, cap a la seva fi que és Déu; preguem per Crist i amb Crist el qual demanem que ens dugui tots junts a la vida eterna. La litúrgia significa en la disciplina monàstica, l’exercici concret del seguiment de Crist segons l’esperit i la lletra de la Regla i el seu caràcter simbòlic proclamant la lloança divina, transformant-ho tot «perquè en tot sigui Déu glorificat» (RB 57,8; cf. 1Pe 4,11).
«Cui non permittimus privata imperia praeponi.»
«No permetem que s’anteposin manaments particulars.» (RB 71,3).
En la vida monàstica té una gran importància, esdevé central, la pregària comunitària; per això sant Benet destaca el sentit de la presència de Déu arreu i vol per això mateix que la litúrgia la celebrem ben conscients de que estem davant de Déu, salmejant amb temor i amb gust com ens diu la Regla (cf. 19,4). Això no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les nostres distraccions. La perseverança ens pot ajudar a no caure, Déu no ho vulgui que hi caiguéssim, en el desànim i el tedi que podrien portar-nos a sentir-nos buits interiorment durant la pregària i en la nostra vida de monjos i de cristians. Per això creguem sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici diví i per extensió en tota la nostra vida; que Déu és present a tot arreu i que els seus ulls en tot lloc ens esguarden (cf. RB 19,1) . No és que el monestir, la comunitat, existeixin per l’Ofici diví sinó que aquest és la manifestació comunitària més clara. Per això l’absència més o menys habitual i continuada de l’ofici comunitari, sense una raó suficient, de pes, va contra els vots que dipositem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne, i els incomplim si desatenem la pregària, un dels nostres deures fonamentals, perquè ens hem compromès en una comunitat que prega comunitàriament. La tradició monàstica ja des dels seus inicis ens mostra el caràcter personal i comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. Ens cal lluitar perquè res no ens destorbi d’aquest compliment, perquè el desànim, la mandra o la rutina no ens desmotivin i la nostra participació sigui plena, en cos i en esperit; posant-hi tots els sentits per viure la litúrgia amb el sentiment d’estar més que mai en presència de Déu.
«Christo omnino nihil praeponant.»
«Que no anteposin res absolutament al Crist.» (RB 72,11)
Si ens creiem cridats pel Senyor a seguir-lo en el clos del monestir, no ens hauria de costar de ser puntuals i diligents quan la campana ens convoca a l’Ofici diví. No ens caldria ser dels que hi arriben tard o ja no hi arriben. Per sant Benet queda ben clar que no es tracta tant sols d’una primacia de qualitat, ja que tot cristià que viu la seva fe amb sinceritat sap de la importància cabdal de l’oració en la seva vida. Aquí, sant Benet, destaca la primacia efectiva de l’oració, així el monjo arribada l’hora es veu obligat a interrompre un treball, potser molt interessant, una conversa, el que tingui entre mans, sabent sense cap dubte a què ha de donar la prioritat, al Senyor. Encara que sant Benet dóna aquest principi com a regla per a cada monjo en particular, la forma impersonal del text li confereix un abast més general, comunitari. El monjo ha d’estar delerós per participar a l’Ofici diví; recordem com per sant Benet el zel per l’Ofici diví és un dels factors més decisius per determinar si un novici té veritablement vocació a la vida monàstica; perquè la pregària és la meta de tots els exercicis de la nostra vida i qui té poques aptituds per a ella, difícilment pot creure’s que tingui vocació. El zel del monjo per l’Ofici diví l’impulsa a preparar-se bé per a aquesta acció suprema i per esforçar-se a realitzar-la el millor que pugui. Per això la sanció més greu que pot rebre un monjo és veure’s privat de la participació en aquest acte de la comunitat; perquè vol dir estar desconnectat de la vida espiritual d’aquesta. Però a la fi tot i ser tan important l’Ofici diví en la vida del monjo, la celebració ritual de l’Opus Dei no pot considerar-se en sí mateixa la fi de la vida monàstica, sinó un mitjà privilegiat. Perquè la finalitat del monjo és cercar a Déu; l’Ofici diví significa certament la concreció més explícita d’aquesta cerca de Déu, és a dir, la dimensió contemplativa i alhora comunitària de l’ideal benedictí. És cert que la comunitat monàstica es construeix i s’expressa principalment per l’Ofici diví, però aquest sempre serà l’expressió de la recerca de Déu que ha de caracteritzar tota la vida del monjo, no anteposant-hi res, absolutament res.
diumenge, 18 de novembre del 2018
ELS GERMANS MALALTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 26
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Abans de tot i per damunt de tot», sant Benet fa l’opció pels febles, el seu igualitarisme esdevé asimètric per tal de protegir als més febles i entre ells als malalts. Al cap i a la fi és la mateixa opció que pren l’Evangeli del qual fa una cita ben concreta. Podem diferenciar, certament, diferents tipologies de malalties; la puntual que pot anar d’un refredat a una caiguda passant per una operació concreta; les que van associades a la vellesa, diguem que es caracteritzen perquè tot va cada cop més a pitjor més que no pas a millor; les malalties cròniques que són aquelles lesions o afeccions que hem de suportar durant molt de temps, potser tota la nostra vida; i finalment les malalties greus, que tenen un bon exemple en la que fa un temps s’anomenava “un mal dolent” i ara, quan algú mor a resultat de patir-la, es diu que ho ha fet després “d’una llarga malaltia”, sempre la por a dir les coses pel seu nom. Sigui curta o llarga, terminal o temporal, tots en un moment o altre estem malalts i tenim necessitat de ser atesos o d’anar al metge. Davant la malaltia tots en som espectadors i protagonistes de manera alternativa. Sant Benet, tot i responsabilitzant-ne a l’abat en darrer terme, com sempre, ens parla de com hem de comportar-nos tant si som nosaltres els malalts com si hem d’atendre als germans malalts. Si ho som nosaltres cal no ser exigents tot i sentir-nos inútils, cal no angoixar als qui ens cuiden amb peticions potser prescindibles. I si som dels qui ens toca atendre’ls fer-ho com al mateix Crist.
Avui la nostra societat tendeix a amagar o a maquillar aquells fets que l’enfronten d’una manera radical a la realitat no volguda; així succeeix amb la malaltia o amb la mort, potser per tal de que no ens pertorbin amb excés la nostra suposada pau interior o la rutina de la nostra vida. L’atenció als malalts als hospitals o a les cases de repòs d’una banda representa que estiguem millor atesos, ningú pot dubtar com en aquest aspecte la nostra societat ha avançat i molt. Però d’altre banda, a vegades pot ser una decisió presa des d’una certa voluntat de no voler ocupar-nos-en personalment, de no tenir-ho present davant dels ulls a tothora.
La dignitat dels malalts, que un dia o altre serà també la nostra o ho és o ho ha estat, és humanament atesa i respectada en el nostre entorn. Ho veiem quan algun germà nostre resta hospitalitzat amb la manera com el personal sanitari l’atén. També a casa nostra els mallats són atesos correctament per uns servidors sol·lícits i diligents i atesos espiritualment per la major part dels preveres de la comunitat al llarg de la setmana. Certament algun cop, tot i maldar per aconseguir-ho, no podem fer que els nostres germans visquin les darreres hores de la seva vida i morin a casa; perquè les circumstàncies i les atencions que els calen així ho comporten. La mort no es pot preveure mai amb una certesa absoluta ni encara menys programar-la; però procurem fer-ho el millor que podem perquè els nostres germans estiguin acompanyats i atesos a casa o a fora.
Sant Benet ens alerta contra la negligència, contra les exigències que entristeixen i també contra l’afebliment de la disciplina regular. Això és ben vàlid perquè no utilitzem una malaltia, especialment no greu, com a excusa quan ja ens n’hem restablert, per seguir estalviant-nos el règim de la vida quotidiana o regular; sant Benet ens parla en concret dels banys i de la carn en el menjar però ho podríem estendre a d’altres aspectes.
Tenir cura, servir, suportar són alguns dels verbs que centren les accions d’aquest capítol. Els subjectes són Crist, els malalts i l’abat, el majordom i els infermers, en definitiva tota la comunitat. Ser servits com el Crist, com si fossin realment el Crist; no és pas una expressió menor. Sant Benet ens diu que hem de veure al Crist en els hostes, en els germans i molt especialment en els malalts, en els febles.
El pas de sà a malalt es produeix en travessar una frontera molt feble; un diagnòstic escoltat a la consulta d’un metge pot representar d’un dia per un altre el canvi de rumb de tota la nostra vida. Des de la nostra experiència de cristians, de monjos ho hem d’afrontar, si ens cal fer-ho, d’una manera concreta, cadascú a la seva certament, però la nostra fe cal que s’hi faci present, ben present, perquè sinó semblaria, potser encertadament, que estem a les verdes i no a les madures, que mentre tot va més o menys bé anem fent i que quan les coses es compliquen ens revelem contra la mateixa voluntat de Déu. «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» es pregunta Job (Jb 2,10). No és pas que Déu vulgui ni que estiguem malalts, ni que patim, ni res de similar; però si per atzar, o no tant atzar, això s’esdevé si que vol que el sentim a Ell al nostre costat més que mai; que no recorreguem aquest tram de la nostra vida sols, sinó amb Crist i els germans a la vora. Perquè un malalt pot tenir la sensació de que el terra s’enfonsa als seus peus i per això cal tenir-ne cura i afrontar-ho amb Crist a la vora.
Diu el Papa Francesc que «la malaltia, sobretot quan és greu, posa sempre en crisi l’existència humana i ens planteja grans interrogants. La primera reacció pot ser de rebel·lia: Per què m’ha succeït precisament a mi? Podem sentir-nos desesperats, pensar que tot està perdut i que ja res té sentit. En aquesta situació, d’una banda la fe en Déu es posa a prova, però al mateix temps revela tota la seva força positiva. No perquè la fe faci desaparèixer la malaltia, el dolor o els interrogants que planteja, sinó perquè ens ofereix una clau amb la qual podem descobrir el sentit més profund del que estem vivint; una clau que ens ajuda a veure com la malaltia pot ser el camí que ens porta a una proximitat més estreta amb Crist, que camina al nostre costat carregat amb la creu. I aquesta clau ens la proporciona María, la seva Mare, experta en aquest camí.» (Missatge per a la XXIV Jornada Mundial del malalt 2016).
El centre d’aquest capítol és el malalt, el feble, el vulnerable; de qui cal tenir-ne cura, que vol dir més caritat, compassió i atenció. Cal mostrar-la al qui està a la infermeria o a la cel·la malalt, al qui acompanyem al metge, al qui es posa malalt i l’hi apropem el dinar o el sopar; en tots hi ha el Crist, el mateix Crist; abans de tot i per damunt de tot. La malaltia, física però també espiritual, no ha de considerar-se un bé en si mateixa ni una eina per matar el cos, com si aquest fos dolent. Ha de ser tractada pels mitjans al nostre abast per guarir el cos tanmateix com es cerca de guarir l’ànima, amb paciència i lliurament per part dels infermers. Hem de veure en ella una ocasió propícia per créixer en el més profund del nostre ésser, creixement en l’amor i en l’esperit. La malaltia pot ser una ocasió de vida, la vida que transmet el malalt que porta les seves dolències amb bon esperit, que és capaç de somriure sense estar transmetent el seu dolor als altres intencionadament, que arriba a donar un sentit més profund a la seva situació en un lliurament d’amor que només alguns aconsegueixen a comprendre. També pot ser ocasió de vida per l’actitud dels altres en el seu lliurament pel germà malalt, lliurament del seu temps, de les seves persones, de la seva paciència. La malaltia ens posa a prova físicament i espiritualment, com a actors principals o com a actors secundaris, però a la fi tots en som protagonistes fins i tot quan hem d’atendre als nostres pares o familiars malats fora del monestir. En tot lloc cal que abans de tot i per damunt de tot els servim com si fossin realment el Crist.
Capítol 26
1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Abans de tot i per damunt de tot», sant Benet fa l’opció pels febles, el seu igualitarisme esdevé asimètric per tal de protegir als més febles i entre ells als malalts. Al cap i a la fi és la mateixa opció que pren l’Evangeli del qual fa una cita ben concreta. Podem diferenciar, certament, diferents tipologies de malalties; la puntual que pot anar d’un refredat a una caiguda passant per una operació concreta; les que van associades a la vellesa, diguem que es caracteritzen perquè tot va cada cop més a pitjor més que no pas a millor; les malalties cròniques que són aquelles lesions o afeccions que hem de suportar durant molt de temps, potser tota la nostra vida; i finalment les malalties greus, que tenen un bon exemple en la que fa un temps s’anomenava “un mal dolent” i ara, quan algú mor a resultat de patir-la, es diu que ho ha fet després “d’una llarga malaltia”, sempre la por a dir les coses pel seu nom. Sigui curta o llarga, terminal o temporal, tots en un moment o altre estem malalts i tenim necessitat de ser atesos o d’anar al metge. Davant la malaltia tots en som espectadors i protagonistes de manera alternativa. Sant Benet, tot i responsabilitzant-ne a l’abat en darrer terme, com sempre, ens parla de com hem de comportar-nos tant si som nosaltres els malalts com si hem d’atendre als germans malalts. Si ho som nosaltres cal no ser exigents tot i sentir-nos inútils, cal no angoixar als qui ens cuiden amb peticions potser prescindibles. I si som dels qui ens toca atendre’ls fer-ho com al mateix Crist.
Avui la nostra societat tendeix a amagar o a maquillar aquells fets que l’enfronten d’una manera radical a la realitat no volguda; així succeeix amb la malaltia o amb la mort, potser per tal de que no ens pertorbin amb excés la nostra suposada pau interior o la rutina de la nostra vida. L’atenció als malalts als hospitals o a les cases de repòs d’una banda representa que estiguem millor atesos, ningú pot dubtar com en aquest aspecte la nostra societat ha avançat i molt. Però d’altre banda, a vegades pot ser una decisió presa des d’una certa voluntat de no voler ocupar-nos-en personalment, de no tenir-ho present davant dels ulls a tothora.
La dignitat dels malalts, que un dia o altre serà també la nostra o ho és o ho ha estat, és humanament atesa i respectada en el nostre entorn. Ho veiem quan algun germà nostre resta hospitalitzat amb la manera com el personal sanitari l’atén. També a casa nostra els mallats són atesos correctament per uns servidors sol·lícits i diligents i atesos espiritualment per la major part dels preveres de la comunitat al llarg de la setmana. Certament algun cop, tot i maldar per aconseguir-ho, no podem fer que els nostres germans visquin les darreres hores de la seva vida i morin a casa; perquè les circumstàncies i les atencions que els calen així ho comporten. La mort no es pot preveure mai amb una certesa absoluta ni encara menys programar-la; però procurem fer-ho el millor que podem perquè els nostres germans estiguin acompanyats i atesos a casa o a fora.
Sant Benet ens alerta contra la negligència, contra les exigències que entristeixen i també contra l’afebliment de la disciplina regular. Això és ben vàlid perquè no utilitzem una malaltia, especialment no greu, com a excusa quan ja ens n’hem restablert, per seguir estalviant-nos el règim de la vida quotidiana o regular; sant Benet ens parla en concret dels banys i de la carn en el menjar però ho podríem estendre a d’altres aspectes.
Tenir cura, servir, suportar són alguns dels verbs que centren les accions d’aquest capítol. Els subjectes són Crist, els malalts i l’abat, el majordom i els infermers, en definitiva tota la comunitat. Ser servits com el Crist, com si fossin realment el Crist; no és pas una expressió menor. Sant Benet ens diu que hem de veure al Crist en els hostes, en els germans i molt especialment en els malalts, en els febles.
El pas de sà a malalt es produeix en travessar una frontera molt feble; un diagnòstic escoltat a la consulta d’un metge pot representar d’un dia per un altre el canvi de rumb de tota la nostra vida. Des de la nostra experiència de cristians, de monjos ho hem d’afrontar, si ens cal fer-ho, d’una manera concreta, cadascú a la seva certament, però la nostra fe cal que s’hi faci present, ben present, perquè sinó semblaria, potser encertadament, que estem a les verdes i no a les madures, que mentre tot va més o menys bé anem fent i que quan les coses es compliquen ens revelem contra la mateixa voluntat de Déu. «Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals?» es pregunta Job (Jb 2,10). No és pas que Déu vulgui ni que estiguem malalts, ni que patim, ni res de similar; però si per atzar, o no tant atzar, això s’esdevé si que vol que el sentim a Ell al nostre costat més que mai; que no recorreguem aquest tram de la nostra vida sols, sinó amb Crist i els germans a la vora. Perquè un malalt pot tenir la sensació de que el terra s’enfonsa als seus peus i per això cal tenir-ne cura i afrontar-ho amb Crist a la vora.
Diu el Papa Francesc que «la malaltia, sobretot quan és greu, posa sempre en crisi l’existència humana i ens planteja grans interrogants. La primera reacció pot ser de rebel·lia: Per què m’ha succeït precisament a mi? Podem sentir-nos desesperats, pensar que tot està perdut i que ja res té sentit. En aquesta situació, d’una banda la fe en Déu es posa a prova, però al mateix temps revela tota la seva força positiva. No perquè la fe faci desaparèixer la malaltia, el dolor o els interrogants que planteja, sinó perquè ens ofereix una clau amb la qual podem descobrir el sentit més profund del que estem vivint; una clau que ens ajuda a veure com la malaltia pot ser el camí que ens porta a una proximitat més estreta amb Crist, que camina al nostre costat carregat amb la creu. I aquesta clau ens la proporciona María, la seva Mare, experta en aquest camí.» (Missatge per a la XXIV Jornada Mundial del malalt 2016).
El centre d’aquest capítol és el malalt, el feble, el vulnerable; de qui cal tenir-ne cura, que vol dir més caritat, compassió i atenció. Cal mostrar-la al qui està a la infermeria o a la cel·la malalt, al qui acompanyem al metge, al qui es posa malalt i l’hi apropem el dinar o el sopar; en tots hi ha el Crist, el mateix Crist; abans de tot i per damunt de tot. La malaltia, física però també espiritual, no ha de considerar-se un bé en si mateixa ni una eina per matar el cos, com si aquest fos dolent. Ha de ser tractada pels mitjans al nostre abast per guarir el cos tanmateix com es cerca de guarir l’ànima, amb paciència i lliurament per part dels infermers. Hem de veure en ella una ocasió propícia per créixer en el més profund del nostre ésser, creixement en l’amor i en l’esperit. La malaltia pot ser una ocasió de vida, la vida que transmet el malalt que porta les seves dolències amb bon esperit, que és capaç de somriure sense estar transmetent el seu dolor als altres intencionadament, que arriba a donar un sentit més profund a la seva situació en un lliurament d’amor que només alguns aconsegueixen a comprendre. També pot ser ocasió de vida per l’actitud dels altres en el seu lliurament pel germà malalt, lliurament del seu temps, de les seves persones, de la seva paciència. La malaltia ens posa a prova físicament i espiritualment, com a actors principals o com a actors secundaris, però a la fi tots en som protagonistes fins i tot quan hem d’atendre als nostres pares o familiars malats fora del monestir. En tot lloc cal que abans de tot i per damunt de tot els servim com si fossin realment el Crist.
diumenge, 11 de novembre del 2018
SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
Capítol 29
1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.
Comentari l’Abat Octavi Vilà
Estem a la part de la Regla que hom anomena codi penal. Sant Benet sempre tan realista sap que malgrat tot faltem i que segons quines faltes poden afectar a tota la comunitat. Per això en casos puntuals, extrems podríem dir, es pot produir l’abandó del monestir. Però ni tant sols així sant Benet tanca la porta al retorn, un retorn condicionat per dos factors: en primer lloc l’esmena d’allò per què es va sortir i de l’altra ser rebut en el darrer lloc per comprovar la humilitat. Aquest capítol ens parla de deixar la comunitat per la nostra pròpia culpa i després d’un procés de penediment, demanar-ne la tornada. Certament no ho cita pas però podríem fer un paral·lelisme amb la paràbola del capítol 15 de l’Evangeli de Lluc; marxar, penedir-se i retornar amb el mateix pensament del fill pròdig «aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta’m com un dels teus jornalers» (Lc 15,18-19). Aleshores demana a la comunitat la generositat del pare de la paràbola per acollir-lo de nou. La falta comesa pot ser de molts tipus, i marxar després d’un dels processos descrits per sant Benet en els capítols anteriors, Déu vulgui que no ens calgui mai, després d’exhortacions, el cauteri de l’excomunió, la pregària o dels cops dels assots. En qualsevol cas l’estranyament de la comunitat apareix com una mesura extrema i alhora reversible, hi ha possibilitat d’indult, de retorn, condicionat a un propòsit d’esmena i tot plegat fins a tres vegades.
Deixar una comunitat no és que sigui quelcom generalitzat però no és pas una acció infreqüent en la vida de les nostres comunitats; tots n’hem conegut casos que ens han tocat més o menys de prop segons la relació o la proximitat vocacional, pel temps d’entrada al monestir, que tinguéssim amb el monjo que ha abandonat. Una marxa en general sempre fa mal, més si els motius han estat ja de per si dolorosos per la comunitat, però també si el motiu és un malestar del qui marxa, una dificultat personal amb algun altre o amb una part o tota la comunitat. Això ve donat perquè l’estabilitat és una característica de la nostra vocació monàstica, una característica important. Una estabilitat en el lloc i també en el temps.
A la nostra societat actual tot es té per temporal, per provisional; un matrimoni moltes vegades es contrau ja amb la idea de que “duri el que hagi de durar”; encara més una feina, una llar o tantes altres coses. Com viure avui la nostra vocació i concretament l’estabilitat i la perdurabilitat fins a la mort, enmig d’aquesta societat relativista, és un repte, tot un repte. Si partim de la base que és Déu qui ens crida, perquè sinó partim d’aquí malament rai, com pensar que ens crida per un temps concret, amb data de caducitat? Fins que diguem o pensem “ja en tic prou”, “fins aquí i no més” o “per aquí ja no hi passo pas”, fins que ens en cansem. S’ha parlat moltes vegades de si seria possible un monaquisme temporal, per uns mesos o uns anys. Si tornem a l’arrel que cal que hi hagi a la nostra vocació, la crida de Déu, aquesta es correspon amb una relació d’amor, ens enamorem de Déu i això de racionalitat en té ben poc. Talment com l’enamorament en la vida de parella que no respon a enamorar-se d’una noia, en el nostre cas, a la manera de fer un concurs oposició, amb uns barems com a criteri de selecció; sinó que darrera hi ha quelcom d’inexplicable de per què aquesta sí i aquella altra no, tot i ser potser més maca, simpàtica, eixerida o amb una feina millor. Aleshores si hi ha amor aquest per definició té vocació de perdurabilitat fins a la mort, en el cas de Déu evidentment més enllà de la mort perquè més enllà de la mort creiem que podrem gaudir de manera plena de la proximitat de l’amor de Déu si ens trobem entre els salvats per la seva gràcia. Sembla que una temporalitat no escau a aquest tipus de relació que maldem per viure en una comunitat concreta. Ens enamorem de Déu i no pas d’una comunitat, això és cert, però ens comprometem a viure aquesta relació d’amor en un lloc concret, amb uns vots o compromisos ben concrets.
Podem ser infidels a aquest compromís d’amor amb Déu viscut en una comunitat i un lloc concret, exteriorment, abandonant el monestir amb el desig de no tornar-hi més; anant a un altre monestir, amb la intenció de no retornar a la comunitat on vàrem professar; o de tornar-hi després d’un temps mancant temporalment a l’estabilitat i motivats potser per trobar un lloc millor amarats d’un cert romanticisme. Escriu el P. Agustí Roberts de l’abadia d’Azul a Argentina, que el monjo inquiet creu que ha de canviar de lloc per ser més perfecte però que potser al cap i a la fi sols demostra així la seva infecunditat en la comunitat a la que pertany; si no ha donat fruit i creu que la solució és canviar l’escenari potser també és el mateix monestir en el fons el qui actua sobre d’ell per motivar-lo a marxar a fora i aleshores es pot produir una situació crítica amb un risc de perdre la vocació o fins i tot el sentit religiós de la seva vida. Pel beat Guerric en general el desig de canvi ve donat per la impaciència, la inquietud o les il·lusions, que són sols fruit de la nostra imaginació. Sant Bernat escriu: «és una temeritat deixar allò cert i conegut per allò dubtós i desconegut (...) Desconfio de la lleugeresa que sempre ens fa somiar en el que no tenim, mentre rebutgem el que tenim. Perquè casi al uníson desitgem quelcom i ho rebutgem lleugerament i irracionalment.» (Sant Bernat, El precepte i la dispensa, 46).
També podem ser infidels interiorment, Déu no ho vulgui, en una mena d’exili o exclaustració interior, apartant-nos de la pregària comuna en tot o en part, del contacte amb la Paraula, del treball, o mantenint una aparença de vida monàstica, en les formes però buidant-la de tot altre amor que no sigui al de nosaltres mateixos i els nostres capricis; en definitiva desenamorant-nos de Déu.
El fi d’una comunitat és la transformació en Crist de cadascun dels seus membres; aquest és el bé comú i no cap altre; arrelar als integrants en la recerca de Déu, de qui ens hem enamorat tots plegats i cadascun en particular. No és pas això el producte d’un egoisme individualista sinó que ha de ser conseqüència d’una vocació al servei de Déu. Ens unim a un grup de persones amb un mateix enfoc de la vida i és en aquest marc en el que hem de trobar l’equilibri just entre la dignitat personal, sempre irrenunciable, i la societat estructurada en la que vivim; entre la nostra vocació a una relació més íntima amb Déu i els deures vers els germans. Cridats individualment pel Senyor però per fer camí junts, en un monestir concret perseverant en l’amor al Crist, a la comunitat i també als qui no perseveren o als qui surten del monestir. Potser perquè igual nosaltres mateixos som causa de les dificultats que els ha fet pensar a prendre una decisió tan radical, la portin a terme o no, potser per la nostra manca de caritat, pel nostre orgull o per la duresa del nostre cor o el nostre mal exemple; al cap i a la fi tots participem de l’estabilitat o la inestabilitat dels membres de la nostra comunitat.
Ens calen fe i humilitat per acceptar la nostra pròpia situació i la de la nostra comunitat, amb les nostres i les seves febleses i imperfeccions humanes inevitables; per vèncer-les ens cal alimentar amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula la nostra vocació cada dia. Ens diu sant Benet al pròleg de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.» (RB Pròleg 19-20).
diumenge, 4 de novembre del 2018
COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
Capítol 22
1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Dues idees centren aquest capítol, en primer lloc la humanitat i concreció amb que sant Benet regula la vida dels monjos, ens parla de dormir, de descansar a les hores que toca per tal d’estar ben disposats per cada jornada. La segona idea és la disponibilitat, estar sempre a punt. Dues idees ben lligades, cal descansar per poder estar a punt.
En temps de sant Benet els monestirs havien patit un canvi i s’havia anat del eremitisme al cenobitisme. Si en el monaquisme egipci la cel·la era el lloc on dormir, pregar i treballar, amb la idea de que facilitava la pregària continua i la dimensió contemplativa de la vida monàstica; quan el monaquisme esdevingué cenobita les cel·les foren ocupades per un, dos o tres monjos, Pacomi i Cassià en parlen d’aquest us. Certament el monjo en la cel·la d’una banda està més exposat a l’accídia, però de l’altra la solitud a la cel·la pot esdevenir una bona escola pel monjo, idea de la que són hereus els cartoixans i altres formes de vida monàstica similars. En expandir-se el cenobitisme el treball compartit i la pregària en comunitat, fan que cada cop s’estigui menys temps a la cel·la i en aquesta els pares del monaquisme hi veuen aleshores certs perills com ara acaparar coses, menjar sense permís i tots els riscos relacionats amb la castedat; les regles ens mostren com en són de conscients els pares del monaquisme de tot plegat en establir per exemple que no s’entri a la cel·la d’altri, en guardar una certa distància física entre els monjos i d’altres consells similars.
El dormitori comú apareix com una mesura davant d’aquestes situacions i per conservar la disciplina i els bons costums dins del monestir. És curiós com al voltant de l’any 535 el mateix emperador Justinià estableix que hi ha d’haver dormitoris comuns als monestirs per tal de permetre una certa vigilància. El que sant Benet ens diu en aquest capítol està en aquesta línia i ha ocupat a alguns comentaristes, així per exemple Aldalbert de Vogüé hi veu no tant un progrés com una mesura preventiva davant de problemes existents en les comunitats de l’època. D’aquí les concrecions de sant Benet en parlar de que al dormitori hi cremi sempre un llum fins a la matinada o que els monjos dormin vestits i cenyits o que hi hagi ancians entre els joves; amb el detall curiós que ens revela que l’ús del coltell estava molt estès entre els monjos. Hi ha certament en aquest capítol dos punts curiosos en la vida de les comunitats; tenir cadascun un llit, no pas del tot habitual en la major part de la població de l’època que dormia en comú a la palla, i els coltells com a estris que segurament es deurien emprar també per a menjar enlloc dels actuals coberts.
Però el realment important d’aquest capítol és la disponibilitat que ens demana als monjos. I és curiós que aquest diumenge precisament ens surti al pas aquest text de sant Benet que parla d’estar sempre a punt, de no trigar a llevar-se, d’anticipar-se amb gravetat i modèstia.
No puc deixar de concretar i personalitzar el que tot plegat ens diu avui sant Benet sobre estar a punt en aquestes hores en que acomiadem i encomanem al Senyor de manera ben especial al nostre fra Ricard, veient en ell un exemple de vida sempre disponible pel Senyor i pels germans, sempre a punt per a servir, a punt per anar a la pregària; en definitiva a punt per trobar-se en qualsevol moment amb el Senyor. Tant és així que ja entrà al monestir amb la idea de que aquest encontre havia de ser imminent, però el Senyor d’una banda no té cap presa i de l’altra segur que volia que generacions de monjos gaudíssim amb la seva convivència, perquè fou d’aquells monjos que amb l’exemple, sobretot, i amb una paraula senzilla però que li sortia del cor i de la seva immensa fe, que estava arrelada en la Paraula de Déu que tant conreà, ens tocà a tots l’ànima. I així l’ha agafat la mort, servint, posant coberts i ajudant a parar taula, servint fins al darrer moment abans de caure de daltabaix de les escales. Pertanyia a una generació de germans amb una vocació i una fe sòlides com la roca, monjos de pedra picada, i ens ha deixat el millor que ens podia deixar, l’exemple.
Sant Benet ens parla de disponibilitat, d’estar sempre a punt; ens en parla al llarg de tota la Regla però aquí ens la demana ja a punta de dia, per aixecar-nos del repòs i començar la tasca que tenim encomanada que a primera hora és l’ofici diví i per fer-ho cal descansar el suficient quan toca i així poder llevar-se també quan cal. L’actitud de servei humil és fonamental en la nostra vida i és alhora una eina molt vàlida per sortir del nostre egocentrisme. El P. Miquel Estradé, tarragoní i monjo de Montserrat, escrivia en un text entre divertit i encertat que sovint creiem erròniament «que és compatible un esperit de servei en unes coses, amb un egoisme en altres» i posava com a exemple. «En el menjar, prendre la millor part; procurar ser dels primers, perquè, si no, ja no trobaré allò que m’agrada; agafar dos diaris, perquè sinó en acabar-ne un altre ja estarà agafat; tenir un lloc o un estri com a propi.», coses que no crec que siguin habituals entre nosaltres, Déu no ho vulgui. Deia que fins i tot «la mateixa compassió pot ser tenyida d’egoisme: no puc sofrir que un altre sofreixi! Però si ho podia sofrir, si la meva sensibilitat no se’m molestés, potser tant se me’n donaria que sofrís!»
Davant d’això la vida monàstica ens exigeix d’anar donant de mica en mica, en els detalls, en les coses insignificants. Aquesta ha estat la vida del nostre fra Ricard plena de detalls que podrien semblar insignificants, però que no ho han estat pas, la seva ha estat vertaderament una vida de monjo plena, farcida d’humanitat i de fe. Segur que tots tenim mil i una anècdotes, centenars d’històries sobre ell, però no són aquestes en concret el realment important sinó el que hi ha al darrera, el conjunt de la seva vida, perquè darrera hi ha la recerca de Déu. És la santedat de la “porta del costat” o “la classe mitjana de la santedat” de la que ens parla el Papa Francesc; al cap i a la fi la tenim a vegades ben al costat. Sant Benet ens parla en aquest capítol de detalls de la vida dels monjos i de disponibilitat, d’estar sempre a punt. Dues idees que ens poden resumir perfectament la vida del nostre estimat fra Ricard que al cel sigui, ell que de tants anys l’ha esperat i desitjat.
dijous, 1 de novembre del 2018
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
RENOVACIÓ DE LA PROFESSIÓ DE FRA JOAQUIM CERVERA
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Agustí escrivia que la humilitat és la mare de totes les virtuts. Fa pocs dies el filòsof Francesc Torralba deia que la humilitat no és pas falta d’autoestima i encara menys humiliació, sinó ser conscient de les pròpies limitacions i a partir d’aquí ser capaç de cercar la manera de pal·liar-les, és a dir de millorar, d’avançar. Avançar per a nosaltres monjos és caminar cap a la nostra meta i la meta de tot cristià és la santedat, que és Crist mateix. Intentem resoldre la frustració que a voltes ens produeix la limitació, la fragilitat intentant de canviar les circumstàncies ja que pensem que així podrem eliminar les dificultats i els obstacles; però el que hem de canviar és a nosaltres mateixos, arribant a veure que els entrebancs i les dificultats no són obstacles per la unió amb Déu, ans al contrari, són graons que ens hi porten.
Avui estimat fra Joaquim renoves el teu compromís amb aquesta comunitat, certament, però sobretot el renoves amb Crist. Promets de nou, davant de tota la comunitat, de lligar-t’hi, de viure com a monjo, de ser obedient i ho fas posant de testimonis als sants, a tots els sants que avui celebrem d’una manera especialíssima. Tots els batejats estem convidats a la santedat, és possible aconseguir-la i també reconèixer els signes de santedat en els qui viuen al nostre costat, en la nostra comunitat i potser avui de manera especial pensem en un monjo en concret al qui tots estimem per la seva humilitat i el seu amor total a Crist.
Tots participem de la funció profètica de Crist, que és la santedat de la “porta del costat” com l’anomena el Papa Francesc, aquells qui al nostre voltant reflecteixen la presència de Déu, els qui composen, en una altra expressió del Papa Francesc, “la classe mitjana de la santedat”. Tots estem cridats a ser evangelitzadors, a ser portadors de la bona nova, a caminar vers la santedat. Ens ho diu el Concili Vaticà II «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, son cridats a la santedat, cadascun pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb que és perfecte el mateix Pare» (Lumen Gentium 40). Per assolir-la ens cal viure amb amor i oferir el nostre testimoni en les tasques, en la nostra vida de cada dia, allí on ens trobem. El camí de la santedat és particular, propi per a cadascun de nosaltres, és una crida individual per donar el millor de nosaltres mateixos i no cal fer-ho emulant gestes heroiques sinó amb l’heroïcitat humil del dia a dia, i recórrer-lo ens correspon a cadascun. Però el camí de la santedat és alhora col·lectiu i fer-lo correspon també a la nostra comunitat, correspon a tota l’Església.
Al llarg de teu postulantat, estimat fra Joaquim, del teu noviciat i d’aquests tres anys de professió temporal, has tingut ocasió de conèixer les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu des del clos del monestir i nosaltres, a l’ensems, d’anar veient que et preocupes de cercar Déu de veritat, que ets zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència i per les humiliacions. Has tingut temps, en definitiva, d’haver-t’hi pensat i per això, perquè t’ho has pensat bé, perquè creus sincerament que Déu et crida a seguir-lo en aquesta comunitat, tornes a prometre de complir el teu compromís expressant-lo amb els teus vots. Estàs a punt d’acabar una etapa important, fonamental, de la teva formació com a monjo; però tingués present que no has acabat el camí ni l’acabaràs pas amb la professió solemne que potser ja tens pròxima. Perquè el camí que emprenem els monjos, el que emprèn tot cristià sols pot portar a la santedat, a la vida eterna, a l’encontre amb Crist; sinó és així és un fracàs.
Per emprendre’l i continuar-lo tenim algunes esplèndides armes com ara la paciència, l’obediència i, sobretot la humilitat. Això en aquest temps que portes al monestir ho has comprés molt bé i per això has triat aquest graó de la humilitat, un graó farcit de cites bíbliques perquè ja has copsat també que l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu són els tres pilars de la nostra vida. La Paraula ens alimenta espiritualment perquè mitjançant ella Déu ens parla i nosaltres l’escoltem. En aquest graó l’Escriptura ens mostra que el seu sentit més profund crea en nosaltres una confiança total en el Senyor; fins i tot en l’adversitat o preferentment en la dificultat hi ha sempre una llavor d’esperança. Aquest graó és un pas més vers el propi coneixement de la nostra vulnerabilitat i petitesa, de la nostra fragilitat i alhora una acceptació serena dels sofriments i dels entrebancs. No acceptant-los sense més, sinó penetrant en el més profund de la nostra misèria, sense voler pas instal·lar-nos-hi ni amb un menyspreu vers nosaltres mateixos, sinó com un mitjà per adquirir la saviesa de cor i l’obertura vers Déu que actua en la feblesa. La vocació no l’escollim nosaltres, no es tracta de fer un anàlisis de riscos, sinó de deixar-se endur per Déu, d’enamorar-se de Déu. La vida monàstica no és una segona opció, sinó un lliurament radical a cercar a Crist des del clos del monestir. Si no es viu amb radicalitat, amb apassionament, no és vertadera vocació.
Som cridats, tots i cadascun de nosaltres a la santedat, i tot responent a aquesta crida hi ha una manera de viure-la per a cada vocació, sigui el matrimoni, el sacerdoci o la vida consagrada. Això és el lliurament de la nostra voluntat a la voluntat de Déu, en tant que no fem la nostra pròpia voluntat sinó que demanem al Senyor que es faci la seva voluntat en nosaltres per tal de que puguem viure com el Fill.
La humilitat està en el centre mateix de la nostra experiència de vida en Crist. En la vida monàstica renunciem a la nostra antiga manera de viure; a les idees i desitjos de la nostra vida anterior; és el que anomenem conversatio morum o viure com a monjo. Aquesta tasca estimat fra Joaquim és feina per tota una vida i a portar-la a terme t’hi ha d’ajudar la comunitat, viure aquest camí en comunitat, fer-lo al costat d’altres germans; tot i que cadascun potser el recorri a la seva manera, però al cap i a la fi en la mateixa direcció. Estàs proper a plantejar-te el teu lliurament al Senyor per sempre, el Senyor t’hi empenyi i t’hi has d’anar apropant cada dia més amb humilitat; perquè la nostra experiència diària d’ineptitud i de feblesa, ens mou a ser humils i la humilitat és la base de la vida espiritual, base entesa com a principi per a centrar-nos en cercar a Crist, pobre i humil.
Que el Senyor et beneeixi i t’acompanyin sempre i a nosaltres amb tu ens concedeixi acabada la cursa d’arribar a la meta, a Crist.
diumenge, 28 d’octubre del 2018
EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.
També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.
Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).
Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.
Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.
Capítol 15
1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
D’una banda pot sorprendre que sant Benet dediqui un capítol concret a l’Al·leluia; però de l’altra si parem esment a la quantitat de vegades que diem aquesta paraula al llarg del dia, de la setmana i de l’any; ens n’adonem de que aquesta expressió té en la nostra vida, en la nostra litúrgia una importància molt especial ja sigui per la seva presència o per la seva absència en Quaresma. Escrivia sant Agustí que Al·leluia vol dir lloança a Déu; un mot que expressa la joia pasqual, que esdevé un tast de la litúrgia celestial, una paraula que fins i tot serví per reconèixer-se entre els cristians com a pertanyents a una mateixa fe. Segurament sant Benet l’ha situat al bell mig dels capítols dedicats a les Vigílies i a les Laudes, que hem escoltat al llarg d’aquesta darrera setmana, d’una banda, i la composició de l’Ofici Diví, de l’altra, no pas de manera casual. El capítol s’inicia i s’acaba amb un record del temps pasqual; subratllant així que aquest temps és el temps central de la nostra vida litúrgica; un temps del que fem memòria de manera especial cada diumenge, tot remarcant el caràcter pasqual de la celebració dominical, on l’Al·leluia acompanya els cants de les hores centrals del dia, aleshores Laudes, Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Sant Benet gradua les celebracions i en destaca el record pasqual en cada dia i de manera especial cada setmana en la celebració dominical. Aquesta relació entre el ritme de la nostra pregària i el ritme de la natura, de la creació de Déu, no es estranya a sant Benet; la nit ens recorda la mort, en fem referència concreta a Completes; la matinada a la vetlla al sepulcre de Crist i Laudes, amb la sortida del sol, a la resurrecció i a la creació representada per un nou dia. Així s’esdevé que cada dia fem memòria d’una banda del gran misteri de la redempció, i de l’altra de la nostra pròpia vida. Aquest caràcter de memorial s’accentua al llarg de la setmana i té el seu cimal en l’any litúrgic amb la Pasqua com a centre veritable.
També per això, com per moltes altres coses, l’Ofici Diví adquireix ple sentit participat i viscut en la seva totalitat; si deixem de participar en un o altre moment, Déu no ho vulgui, la nostra vida de pregària esdevé incompleta, mancada de la totalitat del seu sentit. Evidentment hi ha causes que ens poden impedir de participar-hi de manera puntual, com la salut, però deixar-nos endur pel risc a caure en una absència ja no tant justificada i més indefinida ens deixa orfes de la plenitud de la nostra vida que té en l’Ofici Diví, pregat en comunitat, un eix fonamental. Sant Benet ens hi ha insistit al llarg dels capítols que hem escoltat aquesta setmana: ell sap molt bé que correm el risc de caure en l’abandó i com de perillós és això per a la nostra vida de monjos.
Escriu sant Joan Clímac: «Parem esment, i notarem que en sentir el senyal de la trompeta celestial cridant a les oracions matinals, els monjos es reuneixen visiblement; però els dimonis es reuneixen invisiblement; alguns d’ells es col·loquen al costat del nostre llit i ens inciten a reposar una mica més. “Espera — ens diuen — a que acabin l’introit i podràs anar a l’església.” Uns altres s’ocupen de provocar-nos el son quan entrem en oració; uns altres ens porten mals de panxa per distreure’ns; uns altres ens mouen a parlar a l’església; uns altres ens omplen de pensaments vergonyosos; uns altres fan que ens reclinem contra la paret i comencem a badallar sovint; uns altres ens mouen a riure durant l’oració; uns altres ens inciten a pregar precipitadament i uns altres a fer-ho molt lentament, no per devoció sinó per delit, i enganxant-se a la nostra boca, de tal manera la tanquen, que amb prou feines la podem obrir. Tant sols el que pensa que està en presència de Déu i prega amb veritable sentiment, es mantindrà immòbil com una columna, i cap dels dimonis dels quals hem parlat podrà escarnir-lo.» (Escala espiritual, 18,3).
Segurament sant Joan Clímac té raó, degut als dimonis oblidem amb massa freqüència que quan preguem estem en presència de Déu, que parlem amb Déu; sovint deixem de banda la idea de que quan sona la campana, de la primera a la darrera hora, qui ens convoca a la l’església, a la pregària no és altre que Crist, el nostre model, aquell a qui ens hem compromès a no anteposar-hi res, absolutament res. De fet podríem dir que la nostra professió la renovem cada matinada en escoltar, perquè escoltar-la l’escoltem tots, la campana, i fem l’opció de donar mitja volta i moguts pel dimoni, diria sant Joan Clímac, seguir dormint o d’alçar-nos i acudir l’encontre del Senyor. Cadascun de nosaltres pot valorar-ho personalment si pot o no pot, si la seva absència és voluntària u obligada i Déu sap la veritat. Sorprèn com alguns germans nostres d’edat suficient per justificar la seva absència o bé no fallen mai o bé, si per salut així se’ls hi ha manat, porten la seva absència com una mena d’amputació, de limitació a la seva vida de monjos.
Sant Benet ens parla avui de l’Al·leluia, de joia, d’alegria. És aquesta joia de sentir-nos cridats per Déu al clos del monestir la que ens ha de fer delir per anar al seu encontre de manera privilegiada quan ens hi convoca per mitjà d’aquesta seva veu que és la campana i de participar en la pregària amb la màxima plenitud que puguem.
diumenge, 14 d’octubre del 2018
LA HUMILITAT: EL SISÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
Capítol 7,49-50
49 El sisè graó de la humilitat és quan el monjo s’acontenta amb la cosa més baixa i més abjecta, i, per a tot allò que li encomanen, es té per un operari inhàbil i indigne, 50 dient-se a si mateix amb el profeta: «He quedat reduït a no res i no sé res; m’he tornat davant vostre com un animal de càrrega, però jo sóc sempre amb vós».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Som al bell mig de l’escala de la humilitat i el llenguatge de sant Benet ens sorprèn, ens pot semblar feréstec, passat de moda. Ens parla en un llenguatge que podríem definir avui com a políticament incorrecte, dur; perquè ens parla de coses baixes i abjectes, d’inhabilitat i d’indignitat, de ser no res i de no saber res, d’esdevenir com un animal de càrrega. De manera semblant ens parlava avui sant Basili el Gran a Matines «després, que cadascú, havent renunciat a totes les realitats presents i a si mateix, i havent-se apartat de les preocupacions de la vida, ha de fer-se deixeble del Senyor» (Tractat sobre el baptisme, atribuït a sant Basili el Gran, bisbe). Tot plegat no ens ha de fer fugir esfereïts, tot i que certament ens pot temptar a fer-ho. No es refereix a cap altre cosa que al nostre model, a aquell a qui hem vingut a cercar, a seguir, a Crist, aquell amb qui som sempre, ens recorda sant Benet. També els sants estant amb Ell, no varen pas estimar el sofriment, no el cercaren perquè sí; podria no semblar heroic ni digne d’exaltació afirmar-ho, però ells foren pareguts a nosaltres, humans; no estimaren el sofriment per ell mateix, però si que estimaren d’una manera apassionada la creu de Crist, perquè estimaren allò que salva. No pas allò que altera, que ataca, que anorrea, que mata. Tots ells coneixien prou bé que allò que ataca i destrueix l’home és el pecat i el pecat és el que engendra el vertader sofriment. La creu salva del pecat, amb ella el mal esdevé bé, ens dona la veritable llibertat, que és donar espai a Déu en la nostra vida per seguir-lo amb alegria en tota circumstància, també en el sofriment, en la creu. Per això, compromesos en cor i ànima a seguir a Crist, no hem de rebutjar les contrarietats, els sacrificis, la impotència; perquè sovint en tot això hi ha el poder redemptor de la creu, hi ha la salvació de Crist. No es tracta de desitjar la cosa més baixa i abjecte, per masoquisme o exhibicionisme espiritual, ni de dir-nos a cada instant com en som d’inútils amb l’afany de que els qui tenim al costat ens ho desmenteixin. Tampoc es tracta de pura aparença. No va de tot això, perquè això esdevindria simple folklore monàstic. El sofriment que fa créixer no és aquell que ens busquem nosaltres mateixos amb les nostres susceptibilitats i la nostra particular manera de complicar-nos la vida i de complicar-la als altres. És aquell sofriment que Déu disposa de manera providencial en el camí de la nostra vida i que nosaltres, de manera instintiva per pur sentit de supervivència, a voltes mirem d’evitar. Per assumir les dificultats ens cal humilitat, primer que tot davant de Déu i després davant dels altres i fins i tot davant de nosaltres mateixos. És en aquest sentit que sant Benet ens parla avui de considerar-nos operaris inhàbils i indignes, besties de càrrega.
El model és sempre Crist, com ens diu la Carta als Hebreus: «Així, doncs, ja que els fills tenen en comú la mateixa condició humana, també Jesús va compartir aquesta condició (...) calia que es fes en tot semblant als germans i així fos davant de Déu un gran sacerdot compassiu i digne de confiança que expiés els pecats del poble. I havent passat ell mateix la prova del sofriment, ara pot ajudar els qui són provats» (He 2,14-18). Ens ho deia també aquesta setmana a Matines Siràcida; ens hem de preparar per la prova i quan arribi ser valents, no espantar-nos en els moments difícils, confiar sempre en el Senyor, acceptant tot el que ens pugui venir a sobre, essent pacients quan ens creguem humiliats injustament, perquè com el foc prova l’or, en la fornal de la humiliació serem provats també nosaltres (Cf. Sir 2-1-5a).
Si la maduresa de la persona passa a voltes pel sofriment, tant més la nostra com a monjos. En els monestirs, malgrat que tot estigui estructurat perquè la vida comunitària tendeixi a crear un clima d’ordre, d’harmonia, de serenor i de pau (Cf. RB 3,31.63) no ens manquen les ocasions de prova, fins i tot amb duresa. Són els moments en que el seguiment de Crist se’ns fa dur, feixuc, la càrrega que ens cau a sobre se’ns fa insuportable de dur, ens costa abraçar la creu, conformar-nos a ella moguts per l’amor. Les causes del sofriment físic, moral o espiritual poden ser diverses, i ens porten davant de situacions que veiem baixes i abjectes; tot depèn de la sensibilitat de cadascú, de la manera que tenim d’enfrontar-nos a la realitat i als obstacles que se’ns presenten en el camí. Aquesta és la manera real de participar en la humanitat de Crist, moguts sempre per l’amor a Ell que és el fonament de la nostra vida de monjos, de cristians. Escollim estimar fins a les darreres conseqüències, com Crist, és a dir fins a la creu, perquè Ell, tot i ser de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva divinitat, sinó que es va fer no res, com un esclau, semblant a un home qualsevol, semblant a nosaltres (Cf. Fl 2, 6-11).
Sant Benet ja ens ho diu al pròleg, participem per la paciència dels sofriments de Crist per poder participar a la fi del seu Regne. És la renúncia diària a nosaltres mateixos, en les situacions de dificultat, portant-les en silenci i solitud. Escriu la Mare Anna Maria Cànopi que s’entra al monestir no tant sols per ser feliç, sinó més aviat per fer feliços als altres, als cors ferits arreu del món per la infelicitat. Ho deia el qui avui serà canonitzat, el beat Pau VI, al Capítol General del nostre Orde l’any 1968, fa cinquanta anys, a aquell Capítol del que sortí la Declaració de l’Orde: «Si us deixeu conduir per aquest ardent desig i per l’afany de la perfecció cristiana, procureu conformar-vos de la manera més perfecte vosaltres mateixos i totes les vostres coses a aquella caritat que se us va encomanar com a norma característica de la vostra primera Constitució. Aquella norma volem dir, anomenada Carta de Caritat, que el nostre predecessor Calixte II va aprovà amb llur autoritat, i que lliurà al vostre Orde, aleshores recentment fundat, perquè la servés. Que la vostra vida estigui fonamentada per la caritat, perquè sols ella us mantindrà constants i fidels en el deure que se us ha confiat, tant sols ella us acompanyarà de manera eficacíssima en la vostra litúrgia, com si hi fos alè i ànima; tant sols ella us unirà amb vincles estrets a Crist», el nostre model, l’únic model (14 d’octubre de 1968).
diumenge, 7 d’octubre del 2018
LA PRÀCTICA DEL SILENCI
De la Regla de sant Benet
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Capítol 6
1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Les paraules del vostre xiuxiueig només es poden escoltar en un gran silenci» escrivia Guiu el cartoixà inspirant-se en el llibre de Job, la lectura del qual aquests dies hem escoltat a l’Eucaristia i al refetor. Sant Benet ens parla avui tant més de refrenar la nostra llengua que del silenci. Ambdós conceptes ajuden a la solitud, a la conversió, a la pau, a la tranquil·litat. Són oposats al brogit, a les grolleries, a les paraules ocioses. Hi ha «un temps de callar i un temps de parlar» escriu Cohelet (Ecl 3,7b). Certament vivim en una època de contaminació sonora, el soroll s’ha fet l’amo del nostre entorn, un soroll que ens aïlla molt més que no pas ens comunica. Perquè tant se val si el que es diu és interessant o no, cert o fals; tant se val si ens enriqueix o ens empobreix el que sentim; és la por al silenci, la por a estar sols amb nosaltres mateixos, la por a escoltar la veu de la nostra consciència, d’aquella “inquilina” que deia la Mafalda, que tots tenim al nostre interior.
Por de fet a una solitud que no és tal, perquè Déu està sempre amb nosaltres, al nostre costat. Per això la por al silenci, al cap i a la fi, és por a restar sols amb Déu. S’explica d’un postulant cartoixà que en quedar-se sol per primer cop a la desangelada cel·la que li havien assignat es va dir a sí mateix «Jo sol i, amb una mica de sort, amb Déu.» Sí, és una sort, un gran regal, una enorme realitat. Escrivia Thomas Merton «quan et trobes realment sol, estàs amb Déu» (Pensaments en la solitud, 15). Déu sempre és al nostre abast i sovint és el soroll que ens envolta, el nostre propi soroll, qui ens impedeix d’escoltar-lo i ni tant sols de sentir-lo. El soroll pot ser exterior però pot ser també interior. Sant Benet ens prevé de parlar per parlar, d’estar-nos de paraules ocioses, però no ens en podem estar; i son sovint paraules d’aquelles que sant Benet condemna en tot lloc a eterna reclusió i que a nosaltres ens costa excloure-les al menys de determinats llocs, en determinats moments de la nostra jornada, perquè potser sovint, com en tota la nostra societat succeeix, ens neguiteja el silenci, ens incomoda.
El vertader silenci és aquell que és exterior, però també interior, no és un silenci perquè sí, és un silenci amb un únic objectiu que és deixar espai, donar pas a la veu de Déu quan ens parla des del silenci, com ens parla en la salmodia, en la Paraula, en l’Eucaristia. Ens enfrontem cada dia amb les vel·leïtats de la nostra imaginació, de les seves fluctuacions, de la sensibilitat que assalta el nostre pensament. El nostre soroll interior és el que molt sovint ens impedeix de fer silenci per deixar lloc a la veu de Déu; un soroll que neix dels records, de la curiositat i de les inquietuds. Sovint recordar és un goig però també sovint ens fa mal bufar sobre les brases d’aquells records que són dolents, potser amargs, i ens arriba a mortificar més que ajudar. La generositat de l’amor ha de superar els fets concrets que ens han fet mal i recordar-los sempre sota el prisma de que Déu és al nostre costat i que ens parla i que tot parlant-nos ens recorda la seva eterna i infinita misericòrdia i ens demana que també ho siguem nosaltres de misericordiosos amb els nostres germans. Que bonic i que difícil passar pàgina, esborrar el rancor. Tenim sempre la temptació de cridar ben fort: “ni oblit, ni perdó”; quan mai un cristià, mai un creient en la infinita misericòrdia de Déu pot subscriure aquesta frase, perquè aleshores ens tancaríem les portes al perdó de Déu. Ens diu el llibre del Siràcida, que avui hem encetat a Matines: «No es pot pas aprovar la indignació injusta, perquè l’impuls de la indignació porta a la ruïna. L’home pacient se sap controlar fins al moment oportú, i a la fi li ve l’alegria; es guarda les paraules fins a l’hora justa, i tothom celebra el seu seny.» (Sir 1,22-24)
Un altre obstacle pel silenci interior és la curiositat, tantes voltes la mateixa xafarderia, la tafaneria. No podem estar-nos-en de saber i ens aniria sovint molt bé resistir-nos a la curiositat de les noticies vanes, de voler saber-ho tot sobre la conducta dels altres. Escrivia un monjo «sinó no et comuniquen noticies de quelcom o d’algú, no les demanis.» Quina sort poder-se estar del vaivé, de l’onatge de les noticies. Preocupar-nos fonamentalment del que està a càrrec nostre i estimar a tots els germans amb un mateix amor. No cercant de saber per saber qui va i ve, qui passa, perquè aquell fa aquesta o aquella altra cosa, qui és aquest hoste i de què treballa o d’on és. Estimem i valorem als qui fan les coses de les que tots ens beneficiem. Qui ens cuina o qui ens serveix, qui ens renta la roba o qui ens reparteix el correu, qui fa de porter i atén les trucades o qui acull als forasters, qui té cura de l’església amb la porta oberta a l’hora i amb tot a punt per celebra-hi o qui porta els comptes, qui te cura i acompanya als malalts o qui cuida de l’hort o dels jardins, qui té cura de la litúrgia o qui fa de cantor, qui fa els encàrrecs o qui té cura de la biblioteca, qui té sempre a punt el refetor o qui renta plats, qui para taula o qui llegeix; i així tantes altres petites coses que no ho són tant perquè fan rutllar la comunitat. Sí, certament, nosaltres potser pensem que ho faríem diferent; però els qui ho fan, si ho fan amb responsabilitat i dedicació, això és d’agrair i mereix respecte. Per tant lluny de nosaltres tota temptació a la murmuració i si cal n’informem sense cercar d’una manera malsana els defectes dels altres, sovint ignorant els nostres propis.
Si tot això ho anem aconseguint deixarem més espai a Déu, el silenci serà més ampli i la veu de Déu hi ressonarà amb més intensitat, amb més profunditat. També ens hi pot ajudar fer callar la nostra inquietud, el nostre neguit, que a voltes pot arribar a enverinar la nostra existència. Siguin quines siguin les nostres responsabilitats, no deixem que el neguit ens destorbi. Ens hi ajudarà fer les coses amb generositat, amb el cor després, no cercant pas la nostra comoditat ni la nostra pròpia satisfacció, sinó la dels altres, la de la comunitat. Posant els cinc sentits en el que fem; però fer el que toca quan toca intentant d’evitar que el neguit de les nostres ocupacions ens impedeixi de pregar amb tota la intensitat de la que siguem capaços. Per damunt de tot centrar-nos en Crist, en els moments que al llarg de la jornada pertanyen d’una manera més especial a Ell. Com escrivia Origenes «pensem en Déu amb qui parlem humilment i reverentment, en la certesa de ser escoltats» (Opuscle sobre la pregària). La pregària, la lectura de la Paraula o el gran silenci entre Completes i Laudes. Tot plegat ens ajudarà a asserenar la nostra ànima i estar més pendents de Déu. Escrivia Thomas Merton: «Un silenci que ja no procura a Déu, deixa de parlar-nos d’Ell. (...) A Ell se’l troba quan se’l procura, i quan deixem de cercar-lo s’esmuny de nosaltres. El sentim tant sols quan anhelem d’escoltar-lo i si, pensant que la nostra esperança està satisfeta, deixem d’escoltar, ell deixa d’expressar-se.» (Pensaments en la solitud, 5)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)