De la Regla de sant Benet
Capítol 16
1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164) ens diu el salmista. L’Ofici Diví és la manifestació més evident de la vida comunitària, d’un grup d’homes o de dones que lliurement han triat una vida de pregària i de treball alimentada per la Paraula de Déu i centrada en la presència de Crist. Una pregària que té el seu més pregon sentit en la lloança a Déu. Ens diu Perfectae Caritatis: «En els Instituts destinats completament a la contemplació, o sigui, en aquells els membres dels quals es dediquen tant sols a Déu en la solitud i el silenci, en l’oració assídua i una generosa penitència, ocupen sempre, (...) un lloc eminent en el Cos Místic de Crist, en el qual no tots els membres tenen la mateixa funció. En efecte, ofereixen a Déu un eximi sacrifici de lloança, il·lustren al Poble de Déu amb fruits ubèrrims de santedat i l’edifiquen amb el seu exemple i fins i tot contribueixen al seu desenvolupament amb una misteriosa fecunditat. D’aquesta manera són goig per a l’Església i font per a ella de gràcies celestials» (PC 7).
La presència de cada monjo a l’Ofici Diví forma part de l’acompliment dels vots fets i dipositats sobre l’altar el dia de la nostra professió, significant així l’oferiment de la nostra vida al Senyor. Una vida, la nostra, de recerca de Déu que anem desenvolupant al llarg de tota la nostra jornada amb l’Ofici Diví, el treball i el contacte amb la Paraula. El Concili Vaticà II va subratllar dos aspectes importants en la Litúrgia de les Hores. En primer lloc l’autenticitat de les hores, és a dir la santificació del corresponent període del dia o de la nit; fet que no contradiu la idea de Crist com a senyor del temps i de l’eternitat pel qual el temps cronològic esdevé temps cristològic. D’altra banda en Concili destaca la diversitat de les hores litúrgiques donant una importància especial a Laudes, Vespres i sobretot a Matines per la seva naturalesa més contemplativa.
«Et lloo set vegades cada dia, perquè són justes les teves decisions» (Sl 119,164). El número set és ben significatiu al llarg de tota l’Escriptura. Déu creà el món en sis dies i el setè descansà; el primer dia de la setmana creà la llum i el setè descansà veient que tot el que havia fet era bo. També Crist el darrer dia de la setmana, el dissabte, descansà a la tomba i el primer dia de la setmana, de matinada, a plena nit, feu de la foscor claredat, creant de nou la llum, una llum que ja mai no s’apagarà. La nostra pregària recorre també aquest cicle de la creació del món i de la vida eterna. No es tracta d’episodis aïllats sinó del conjunt de la història de la salvació. El misteri pasqual ho inclou tot; no abasta tan sols la mort i la resurrecció de Jesús sinó també l’efusió de l’Esperit Sant. Tots plegats constitueixen un únic esdeveniment en el qual Jesús com a home assumeix plenament i exerceix a favor nostre les seves funcions com a Senyor i Fill de Déu. També hem de tenir present que en l’Església és Crist mateix qui ens porta a la plenitud de la seva presència sempre actual, i ens associa a la seva pròpia lloança i a la seva intercessió. L’Ofici Diví és tant, com l’Eucaristia, un memorial del misteri de Crist, una actualització de la història de la salvació que comença i acaba en Crist. Per això sant Benet ens diu que si creiem que Déu és present arreu, això ho hem de creure de manera molt especial quan participem de l’Ofici Diví (cf. RB 19,1-2); per això no podem anteposar-hi res (cf. RB 43,3). Per això comencem sempre l’Ofici Diví dirigint la mirada vers l’altar i, en donar el senyal, fem el signe de la creu per destacar aquest caràcter cristocèntric de la pregària.
El caràcter pasqual de l’Ofici Diví troba la seva expressió més acurada a Matines, quan, en la foscor esperem la llum. Ens recorda que abans que Déu creés la llum hi havia tenebra i ens recorda especialment Crist, perquè la llum de la resurrecció és victòria sobre la tenebra de la mort i és per tant imatge de Crist i de la glòria. Com Crist, els monjos que hem mort simbòlicament a Completes, esperem la resurrecció al bell mig de la nit, en un ofici que té el seu origen en l’ofici que el diumenge de matinada els cristians celebraven al sant sepulcre fins a finals del segle IV. Això adquireix un significat encara més especial el diumenge, representat pel tercer nocturn que fa referència explícita a la resurrecció. Jesús mateix passà nits pregant, perquè la nit és un temps privilegiat per la pregària, un temps privilegiat d’espera de la llum.
Laudes està especialment dedicat a la lloança de Déu i de les seves obres, de la creació quan Déu creà la llum, separà la llum de les tenebres i donà a la llum el nom de dia i a les tenebres el de nit. De les hores denominades menors, Tèrcia té un especial lligam amb l’Esperit Sant. A Sexta, l’hora en què el dia arriba al seu zenit, enmig de la jornada laboral, elevem la nostra mirada vers Déu, que és el descans i el repòs de les ànimes. Nona està vinculada a l’hora de la mort del Senyor a la creu. Vespres resta lligat al sisè dia de la creació, el de la creació de l’home i la dona; acabades les activitats sols ens queda la pregària, romanent amb Déu com el primer home i la primera dona al paradís i unint-nos a Maria que proclama la seva petitesa en el Magnificat. Quan el dia ja ha declinat ve l’hora del repòs, el record de la mort i de la confiança en Déu. La seguretat que estem a les seves mans i ja res no ens cal, perquè viurem eternament. És el record del dia en que Déu reposà de la creació i Crist reposà al sepulcre.
Tot un cicle per viure cada dia el record de l’obra de Déu, de la història de la salvació, de la vida de Crist i de la nostra pròpia vida en el seu conjunt. L’Ofici Diví forma un tot del qual, si en deslliguem una part perd sentit. Per això és tan important per sant Benet l’Ofici Diví, al qual no hem d’anteposar res (RB 43,3), pel qual ens hem d’anticipar els uns als altres (RB 22,6), pel qual ho hem de deixar tot tan bon punt hem sentit el senyal, del qual hem de sortir amb el major silenci (RB 52,2), en el qual recordem a la fi als germans absents que no han pogut participar-hi (RB 63,7) i la fidelitat al qual demostra la vocació del qui es vol incorporar a la comunitat (RB 58,7).
diumenge, 29 d’octubre del 2017
diumenge, 22 d’octubre del 2017
QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
De la Regla de sant Benet
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al•leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Escriu el Siràcida que «qui venera el Senyor accepta de ser instruït, i els qui des de bon matí el cerquen trobaran el seu favor» (Sir 32,14). Llegint la Regla hom s’adona que la litúrgia té un lloc molt important dins l’equilibri de la vida diària del monjo. La litúrgia és el punt sobre el qual pivoten els altres: el treball, la lectio, el repòs. Un equilibri harmònic que partint de la litúrgia dona sentit al dia a dia, amb l’Eucaristia com a cimal, cada setmana partint de la celebració dominical i cada any centrat en la Pasqua. L’Ofici Diví per sant Benet ha de ser posat en primer lloc de l’activitat de la vida del monjo, no anteposant-li res (cf. RB 43,3); així ens diu que cal mirar que el qui s’apropa al monestir cerqui Déu de veritat essent zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). La Regla no ens diu explícitament el perquè d’aquesta prioritat, ens indica què cal fer, posa en ordre la nostra jornada i més que a la intel·ligència s’adreça al desig del monjo de cercar Déu de veritat. Ens diu la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici Diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església, compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels preguen juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare» (SC, 84).
Si volem cercar Déu, si venim al monestir per cercar Déu de veritat, quan sentim la campana, deixant-ho tot, aixecant-nos del llit d’una revolada, anirem a l’Ofici Diví. Fàcil de dir i d’escriure però quan baixem al dia a dia pot arribar a ser bastant més difícil de posar en pràctica. Si ens deixem guanyar per la mandra o la temptació, podem tenir sempre alguna cosa més important a fer, o simplement, si parlem de la primera hora litúrgica, podem desitjar tenir una bona estona més per dormir. Aleshores la vinya de la nostra vocació es pot anar tornant borda sense altre fruit que la impietat en lloc de la fe, la desconfiança en lloc de l’esperança i l’enveja en lloc de l’amor; com ens deia Balduí de Canterbury en un segon nocturn aquesta setmana, i correm el risc d’esdevenir més insatisfets, rondinaires i murmuradors del que ja som. Sant Benet ens deixa ben clar, ens vol inculcar, que no hi ha res més urgent que l’Ofici Diví, res de més indispensable. La clau de volta de tota la vida monàstica és l’amor a Crist, al qual no hem d’anteposar res, i si els monjos hem de preferir l’Ofici Diví a qualsevol altra cosa és perquè l’amor de Crist omple la nostra vida i nosaltres lliurement, joiosament anem al seu encontre ja de matinada. Si de bon matí fallem, correm el risc d’anar de tort, incapaços de redreçar-nos, com ens recordava el profeta Jeremies aquesta setmana precisament a Matines (cf. Jr 9,4).
Sant Benet ens parla del començament de l’Ofici Diví amb el verset 17 del salm 50, que es repeteix tres vegades: «Obriu-me els llavis Senyor» i que dóna a tot l’ofici, a tota la nostra jornada un sentit de lloança. A continuació trobem els salms 3 i 94, tots dos ja tradicionals a les litúrgies orientals i a continuació l’himne, que sant Benet anomena ambrosià, ja que la tradició n’atribueix a sant Ambròs un gran nombre. Fou sobre la base d’aquest text de sant Benet, que els primers cistercencs, volent tornar a la puresa de la Regla, cercaren el que creien que era la forma més primitiva de l’himne litúrgic. Sant Benet ens parla també del Glòria amb el costum d’inclinar-nos en recitar-lo o cantar-lo al final de cada salm, per manifestar així l’honor i la reverència deguda al misteri de la Trinitat. Ens cal estar davant Déu amb tota dignitat, com un fill davant del seu pare, amb una actitud de reverència, com l’actitud medieval d’inclinació reflectia. La tradició dels dotze salms, és una tradició antiga atribuïda a sant Pacomi, i remunta a l’època en què els primers monjos es van esforçar per practicar l’oració contínua; i un dels mitjans que van idear per mantenir un sentit tan constant com els fos possible de la presència de Déu en la seva vida, era recitar un salm o una pregària a cada una de les dotze hores de la nit i a cada una de les dotze hores del dia. A poc a poc, aquestes hores de pregària es van reunir al principi i al final del dia. Perquè allò important no és recitar una cert nombre de salms, sinó mantenir una actitud constant de pregària. Pel que fa a les lectures a llegir, sant Benet ens parla de textos presos dels llibres de l’autoritat divina tant de l’Antic com del Nou Testament, com també dels comentaris escrits pels pares catòlics coneguts per la seva ortodòxia. L’objectiu d’aquestes lectures al centre de l’Ofici no és tant ensenyar-nos ni informar-nos, com escoltar la Paraula de Déu que ens arriba a través de l’Escriptura i de la tradició de l’Església. Així l’Ofici Diví no esdevé tant un moment de reflexió o de catequesi, sinó un moment de contacte amb la Paraula de Déu recitada i escoltada, perquè també l’escoltem quan la recitem nosaltres mateixos.
El Concili Vaticà II no fa cap referència explícita a la Regla de sant Benet, però en la constitució Sacrosanctum Concilium, seguint la més antiga tradició cristiana, s’assigna a la litúrgia el lloc que li pertoca com a centre de tota la vida eclesial. Ens diu: «Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de l’Eucaristia (...). Està present amb la seva força en els Sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, doncs quan es llegeix a l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment, quan l’Església suplica i canta salms, com Ell mateix que va prometre: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt, 18,20). (...) Amb raó, doncs, es considera la Litúrgia com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun a la seva manera, realitzen la santificació de l’home (...). En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no la iguala cap altra acció de l’Església» (SC, 7). Si tota la vida cristiana es fonamenta en l’Ofici Diví i en l’Eucaristia, com més encara la vida de nosaltres monjos.
Entre la Regla de sant Benet i el Concili Vaticà II hi ha encara un altre punt de trobada a la llum de l’Evangeli de Lluc que ens parla de Marta i Maria, de la vida activa i de la vida contemplativa (cf. Lc 10,38-42). En la Regla no hi trobem pas els conceptes vida activa o vida contemplativa, és més el mateix vocabulari de la Regla ens parla de la litúrgia com d’una obra divina, quelcom a fer, a construir, amb un esforç corporal i espiritual. L’Opus Dei, no tan sols dona sentit sinó que mesura la vida monàstica al llarg del dia, de la setmana, de l’any. Sant Benet ens crida a posar els fonaments a la nostra vida espiritual cada dia des de bon matí, obrint quan encara és fosc els nostres llavis per lloar el Senyor. Si deixem de posar aquesta base, que és l’ofici de Vigílies, el nostre edifici espiritual neix feble, tort, fràgil a qualsevol sotrac i corre el perill d’enfonsar-se abans no acabi la jornada.
Sant Benet ens convida que al monestir la mesura del temps sigui deliberadament teocèntrica. També la Constitució Sacrosanctum Concilium ens presenta la litúrgia com una obra, un treball, una acció, una clau de volta sobre la que totes les altres activitats de la vida monàstica o eclesial es fonamenten perquè tant en l’Església com al monestir és Maria qui activa a Marta i no a l’inrevés. Com hi ha una escala d’humilitat que cal pujar graó a graó, hi ha una escala de pregària, l’Ofici Diví, que cal també pujar esglaó rere esglaó, començant de matinada. Sols un cop pujats tots aquests esglaons podrem arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, com pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,67-69).
Capítol 9
1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al•leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Escriu el Siràcida que «qui venera el Senyor accepta de ser instruït, i els qui des de bon matí el cerquen trobaran el seu favor» (Sir 32,14). Llegint la Regla hom s’adona que la litúrgia té un lloc molt important dins l’equilibri de la vida diària del monjo. La litúrgia és el punt sobre el qual pivoten els altres: el treball, la lectio, el repòs. Un equilibri harmònic que partint de la litúrgia dona sentit al dia a dia, amb l’Eucaristia com a cimal, cada setmana partint de la celebració dominical i cada any centrat en la Pasqua. L’Ofici Diví per sant Benet ha de ser posat en primer lloc de l’activitat de la vida del monjo, no anteposant-li res (cf. RB 43,3); així ens diu que cal mirar que el qui s’apropa al monestir cerqui Déu de veritat essent zelós per l’Ofici Diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). La Regla no ens diu explícitament el perquè d’aquesta prioritat, ens indica què cal fer, posa en ordre la nostra jornada i més que a la intel·ligència s’adreça al desig del monjo de cercar Déu de veritat. Ens diu la Constitució Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II: «Per una antiga tradició cristiana, l’Ofici Diví està estructurat de tal manera que la lloança de Déu consagra el curs sencer del dia i de la nit, i quan els sacerdots i tots aquells que han estat destinats a aquesta funció per institució de l’Església, compleixen degudament aquest admirable càntic de lloança, o quan els fidels preguen juntament amb el sacerdot en la forma establerta, llavors és en veritat la veu de la mateixa Esposa que parla a l’Espòs; més encara, és l’oració de Crist, amb el seu Cos, al Pare» (SC, 84).
Si volem cercar Déu, si venim al monestir per cercar Déu de veritat, quan sentim la campana, deixant-ho tot, aixecant-nos del llit d’una revolada, anirem a l’Ofici Diví. Fàcil de dir i d’escriure però quan baixem al dia a dia pot arribar a ser bastant més difícil de posar en pràctica. Si ens deixem guanyar per la mandra o la temptació, podem tenir sempre alguna cosa més important a fer, o simplement, si parlem de la primera hora litúrgica, podem desitjar tenir una bona estona més per dormir. Aleshores la vinya de la nostra vocació es pot anar tornant borda sense altre fruit que la impietat en lloc de la fe, la desconfiança en lloc de l’esperança i l’enveja en lloc de l’amor; com ens deia Balduí de Canterbury en un segon nocturn aquesta setmana, i correm el risc d’esdevenir més insatisfets, rondinaires i murmuradors del que ja som. Sant Benet ens deixa ben clar, ens vol inculcar, que no hi ha res més urgent que l’Ofici Diví, res de més indispensable. La clau de volta de tota la vida monàstica és l’amor a Crist, al qual no hem d’anteposar res, i si els monjos hem de preferir l’Ofici Diví a qualsevol altra cosa és perquè l’amor de Crist omple la nostra vida i nosaltres lliurement, joiosament anem al seu encontre ja de matinada. Si de bon matí fallem, correm el risc d’anar de tort, incapaços de redreçar-nos, com ens recordava el profeta Jeremies aquesta setmana precisament a Matines (cf. Jr 9,4).
Sant Benet ens parla del començament de l’Ofici Diví amb el verset 17 del salm 50, que es repeteix tres vegades: «Obriu-me els llavis Senyor» i que dóna a tot l’ofici, a tota la nostra jornada un sentit de lloança. A continuació trobem els salms 3 i 94, tots dos ja tradicionals a les litúrgies orientals i a continuació l’himne, que sant Benet anomena ambrosià, ja que la tradició n’atribueix a sant Ambròs un gran nombre. Fou sobre la base d’aquest text de sant Benet, que els primers cistercencs, volent tornar a la puresa de la Regla, cercaren el que creien que era la forma més primitiva de l’himne litúrgic. Sant Benet ens parla també del Glòria amb el costum d’inclinar-nos en recitar-lo o cantar-lo al final de cada salm, per manifestar així l’honor i la reverència deguda al misteri de la Trinitat. Ens cal estar davant Déu amb tota dignitat, com un fill davant del seu pare, amb una actitud de reverència, com l’actitud medieval d’inclinació reflectia. La tradició dels dotze salms, és una tradició antiga atribuïda a sant Pacomi, i remunta a l’època en què els primers monjos es van esforçar per practicar l’oració contínua; i un dels mitjans que van idear per mantenir un sentit tan constant com els fos possible de la presència de Déu en la seva vida, era recitar un salm o una pregària a cada una de les dotze hores de la nit i a cada una de les dotze hores del dia. A poc a poc, aquestes hores de pregària es van reunir al principi i al final del dia. Perquè allò important no és recitar una cert nombre de salms, sinó mantenir una actitud constant de pregària. Pel que fa a les lectures a llegir, sant Benet ens parla de textos presos dels llibres de l’autoritat divina tant de l’Antic com del Nou Testament, com també dels comentaris escrits pels pares catòlics coneguts per la seva ortodòxia. L’objectiu d’aquestes lectures al centre de l’Ofici no és tant ensenyar-nos ni informar-nos, com escoltar la Paraula de Déu que ens arriba a través de l’Escriptura i de la tradició de l’Església. Així l’Ofici Diví no esdevé tant un moment de reflexió o de catequesi, sinó un moment de contacte amb la Paraula de Déu recitada i escoltada, perquè també l’escoltem quan la recitem nosaltres mateixos.
El Concili Vaticà II no fa cap referència explícita a la Regla de sant Benet, però en la constitució Sacrosanctum Concilium, seguint la més antiga tradició cristiana, s’assigna a la litúrgia el lloc que li pertoca com a centre de tota la vida eclesial. Ens diu: «Crist està sempre present en la seva Església, sobretot en l’acció litúrgica. Està present en el sacrifici de l’Eucaristia (...). Està present amb la seva força en els Sagraments, de manera que, quan algú bateja, és Crist qui bateja. Està present en la seva paraula, doncs quan es llegeix a l’Església la Sagrada Escriptura, és Ell qui parla. Està present, finalment, quan l’Església suplica i canta salms, com Ell mateix que va prometre: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mt, 18,20). (...) Amb raó, doncs, es considera la Litúrgia com l’exercici del sacerdoci de Jesucrist. En ella els signes sensibles signifiquen i, cadascun a la seva manera, realitzen la santificació de l’home (...). En conseqüència, tota celebració litúrgica, per ser obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l’Església, és acció sagrada per excel·lència, l’eficàcia de la qual, amb el mateix títol i en el mateix grau, no la iguala cap altra acció de l’Església» (SC, 7). Si tota la vida cristiana es fonamenta en l’Ofici Diví i en l’Eucaristia, com més encara la vida de nosaltres monjos.
Entre la Regla de sant Benet i el Concili Vaticà II hi ha encara un altre punt de trobada a la llum de l’Evangeli de Lluc que ens parla de Marta i Maria, de la vida activa i de la vida contemplativa (cf. Lc 10,38-42). En la Regla no hi trobem pas els conceptes vida activa o vida contemplativa, és més el mateix vocabulari de la Regla ens parla de la litúrgia com d’una obra divina, quelcom a fer, a construir, amb un esforç corporal i espiritual. L’Opus Dei, no tan sols dona sentit sinó que mesura la vida monàstica al llarg del dia, de la setmana, de l’any. Sant Benet ens crida a posar els fonaments a la nostra vida espiritual cada dia des de bon matí, obrint quan encara és fosc els nostres llavis per lloar el Senyor. Si deixem de posar aquesta base, que és l’ofici de Vigílies, el nostre edifici espiritual neix feble, tort, fràgil a qualsevol sotrac i corre el perill d’enfonsar-se abans no acabi la jornada.
Sant Benet ens convida que al monestir la mesura del temps sigui deliberadament teocèntrica. També la Constitució Sacrosanctum Concilium ens presenta la litúrgia com una obra, un treball, una acció, una clau de volta sobre la que totes les altres activitats de la vida monàstica o eclesial es fonamenten perquè tant en l’Església com al monestir és Maria qui activa a Marta i no a l’inrevés. Com hi ha una escala d’humilitat que cal pujar graó a graó, hi ha una escala de pregària, l’Ofici Diví, que cal també pujar esglaó rere esglaó, començant de matinada. Sols un cop pujats tots aquests esglaons podrem arribar a aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò que abans observem no sense temença, ho començarem a complir sense cap esforç, com naturalment, com pel costum, per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (cf. RB 7,67-69).
diumenge, 15 d’octubre del 2017
LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La humilitat és la virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i en l’obrar d’acord amb aquest coneixement. La humiliació pot ser definida com l’abatiment de l’orgull i l’altivesa, passar per una situació en la que la dignitat pateixi un menyscapte o també fer actes d’humilitat. Sant Benet ens proposa en aquest setè graó de la humilitat, al bell mig de l’escala, que passem a l’acció.
Ésser humiliat no significa necessàriament humilitat, moltes persones veuen arreu del món humiliada la seva dignitat humana, també molts col·lectius i molts pobles; uns suportant-ho amb paciència, d’altres amb joia fins i tot, i molts amb desesperació. El que sant Benet ens proposa en aquest text no és la humiliació per la humiliació, sinó la humiliació que es bescanvia en humilitat. Sentíem aquets dies en la lectura de l’hora de sopar dir a Mariano Sedano que «el procés de purificació és necessari, però no és la simple purificació allò que fa l’home pur. El que el fa pur no és allò de què es buida o neteja, sinó allò de què s’omple: la plenitud de la gràcia i la inhabitació de l’Esperit Sant». La humilitat com a concepte es transforma en acció, en realitat humiliant-nos. No és fàcil que puguem arribar a entendre que humiliar-nos, sentir-nos humiliats, ens sigui un bé que ens permeti aprendre dels manaments del Senyor, dient com ens diu l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10).
Cercant el sentit en l’Escriptura sant Benet, com sant Bernat, ens proposen el model de Crist. «Era la festa de la Pasqua, quan Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare; aleshores Ell que havia estimat els seus que eren al món els estimà fins a l’extrem i mentre sopaven s’aixecà de la taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola i tirant aigua en un gibrell es posa a rentar els peus dels seus deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida». Ens ho relata el quart evangelista (cf. Jn 13,1-10). Jesús, el Senyor, ens mostra la humilitat del qui, essent Fill de Déu, s’ajup, s’aclofa fins a terra (cf. Sl 10,10) davant dels deixebles. Poc després del sopar a l’altra banda del torrent de Cedró, on hi havia un hort on s’hi reunien sovint, Jesús prega al Pare amb humilitat de fill. Dos moments claus en el relat de la passió del Senyor que preparen l’escena de la humiliació suprema, de la passió i crucifixió. Escriu el Siràcida que «a vegades la glòria t’humilia; però, altres vegades, la humiliació es converteix en honor» (Sir 20,11). Humiliant-se en la creu Crist es glorificà i ens mostrà el camí de la glòria que és la resurrecció, la victòria sobre la mort, aquella vida on no hi ha altra humiliació que la joia de sentir-se prop de Déu.
«Hi ha una humilitat que és la que engendra en nosaltres la veritat, que està al cap i a la fi mancada de calor i d’ardor. En canvi n’hi ha una altra que és engendrada per la caritat. La primera neix del intel·lecte, la segona del cor». Ens ho explica sant Bernat quan ens diu que tan sols la que neix de la caritat, ho fa seguint les petjades de Crist.
Cal anar una mica més enllà del llenguatge un xic desagradable d’aquest graó per trobar-hi tota la seva bellesa espiritual. Per entendre-la, cal tenir en compte l’objectiu que cerca, i aquest objectiu és la nostra transformació gradual vers la imatge de Crist, perquè abans que el Crist gloriós de la resurrecció hi ha el sofriment de Crist a la creu. Sant Benet ens convida aquí als monjos a alliberar-nos de nosaltres mateixos per arribar a la plena maduresa espiritual i humana, a estar en silenci davant de Déu tal com som, amb les nostres debilitats, certament, però també amb la nostra dignitat de fills de Déu i la joia de ser rebuts com el fill pròdig en els braços del Pare. Acceptar-nos humilment tal com som, amb les nostres qualitats i limitacions, és el primer pas en qualsevol procés de creixement humà i espiritual.
A la vida de qualsevol persona, després de totes les il·lusions que són pròpies de l’adolescència, una adolescència que ens pot durar molt de temps i, en alguns casos, tota la vida; arriba un determinat moment, en què hem d’adquirir un clar sentit d’identitat i de les nostres pròpies limitacions davant de Déu i dels homes. Hi podem arribar gradualment; o bé amb una conversió radical que pot ser, per exemple, en el moment en què acceptem un greu error, una fallada, reconeguda i assumida, una malaltia greu, un contratemps. En qualsevol dels casos cal assumir la nostra pròpia realitat i començar de nou, amb simplicitat, sense falsa humilitat, servint Déu i els altres, sense caure en un pou sense fons d’il·lusions doloroses i de fugaces i frustrades ambicions. Mentre no ens acceptem humilment tal com som, tant més difícil ens serà d’acceptar que no som tota la realitat, que en som només una part, i que la fe consisteix a veure i escoltar la realitat com a expressió de la veu de Déu.
La conversió que ens demana sant Benet és superar les actituds infantils d’una vida centrada en nosaltres mateixos, per a desempallegar-nos de la fàcil temptació de donar la culpa als altres dels nostres propis errors. Ens demana no dependre de l’apreciació dels altres que ens condueix alternativament de l’eufòria a la depressió, però prenent consciència de les nostres pròpies mancances, sense exagerar-les ni minimitzar-les; i sempre en el camí de la conversió, no per obstinació, sinó amb una actitud de confiança humil i forta. No veient-nos a nosaltres mateixos com el centre del món, sinó més aviat veient en la nostra vida la possibilitat, el regal de participar del misteri de l’amor de Déu. Quan no fem aquest pas de conversió, tot se’ns fa cada cop més difícil i feixuc. Ens creem un buit emocional i una necessitat de reconeixement, de privilegis, de demostració de confiança per part dels altres, i com a conseqüència de tot plegat, sovint se’ns crea una sensació de fracàs i de ser tractats injustament pels nostres germans.
La simple acceptació de la nostra realitat personal, amb els nostres talents i limitacions, no únicament ens donarà una gran llibertat interior, sinó que ens ajudarà a servir la comunitat, amb aquell bon zel de què ens parla sant Benet en el capítol 72 de la Regla. Ens cal viure, almenys, una part, alguna cosa d’aquest setè graó de la humilitat per poder practicar el bon zel i per acabar no anteposant res al Crist (RB 72,11).
Capítol 7,51-54
51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La humilitat és la virtut que consisteix en el coneixement de les pròpies limitacions i debilitats i en l’obrar d’acord amb aquest coneixement. La humiliació pot ser definida com l’abatiment de l’orgull i l’altivesa, passar per una situació en la que la dignitat pateixi un menyscapte o també fer actes d’humilitat. Sant Benet ens proposa en aquest setè graó de la humilitat, al bell mig de l’escala, que passem a l’acció.
Ésser humiliat no significa necessàriament humilitat, moltes persones veuen arreu del món humiliada la seva dignitat humana, també molts col·lectius i molts pobles; uns suportant-ho amb paciència, d’altres amb joia fins i tot, i molts amb desesperació. El que sant Benet ens proposa en aquest text no és la humiliació per la humiliació, sinó la humiliació que es bescanvia en humilitat. Sentíem aquets dies en la lectura de l’hora de sopar dir a Mariano Sedano que «el procés de purificació és necessari, però no és la simple purificació allò que fa l’home pur. El que el fa pur no és allò de què es buida o neteja, sinó allò de què s’omple: la plenitud de la gràcia i la inhabitació de l’Esperit Sant». La humilitat com a concepte es transforma en acció, en realitat humiliant-nos. No és fàcil que puguem arribar a entendre que humiliar-nos, sentir-nos humiliats, ens sigui un bé que ens permeti aprendre dels manaments del Senyor, dient com ens diu l’Apòstol «quan sóc feble és quan sóc realment fort.» (2Co 12,10).
Cercant el sentit en l’Escriptura sant Benet, com sant Bernat, ens proposen el model de Crist. «Era la festa de la Pasqua, quan Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d’aquest món al Pare; aleshores Ell que havia estimat els seus que eren al món els estimà fins a l’extrem i mentre sopaven s’aixecà de la taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola i tirant aigua en un gibrell es posa a rentar els peus dels seus deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida». Ens ho relata el quart evangelista (cf. Jn 13,1-10). Jesús, el Senyor, ens mostra la humilitat del qui, essent Fill de Déu, s’ajup, s’aclofa fins a terra (cf. Sl 10,10) davant dels deixebles. Poc després del sopar a l’altra banda del torrent de Cedró, on hi havia un hort on s’hi reunien sovint, Jesús prega al Pare amb humilitat de fill. Dos moments claus en el relat de la passió del Senyor que preparen l’escena de la humiliació suprema, de la passió i crucifixió. Escriu el Siràcida que «a vegades la glòria t’humilia; però, altres vegades, la humiliació es converteix en honor» (Sir 20,11). Humiliant-se en la creu Crist es glorificà i ens mostrà el camí de la glòria que és la resurrecció, la victòria sobre la mort, aquella vida on no hi ha altra humiliació que la joia de sentir-se prop de Déu.
«Hi ha una humilitat que és la que engendra en nosaltres la veritat, que està al cap i a la fi mancada de calor i d’ardor. En canvi n’hi ha una altra que és engendrada per la caritat. La primera neix del intel·lecte, la segona del cor». Ens ho explica sant Bernat quan ens diu que tan sols la que neix de la caritat, ho fa seguint les petjades de Crist.
Cal anar una mica més enllà del llenguatge un xic desagradable d’aquest graó per trobar-hi tota la seva bellesa espiritual. Per entendre-la, cal tenir en compte l’objectiu que cerca, i aquest objectiu és la nostra transformació gradual vers la imatge de Crist, perquè abans que el Crist gloriós de la resurrecció hi ha el sofriment de Crist a la creu. Sant Benet ens convida aquí als monjos a alliberar-nos de nosaltres mateixos per arribar a la plena maduresa espiritual i humana, a estar en silenci davant de Déu tal com som, amb les nostres debilitats, certament, però també amb la nostra dignitat de fills de Déu i la joia de ser rebuts com el fill pròdig en els braços del Pare. Acceptar-nos humilment tal com som, amb les nostres qualitats i limitacions, és el primer pas en qualsevol procés de creixement humà i espiritual.
A la vida de qualsevol persona, després de totes les il·lusions que són pròpies de l’adolescència, una adolescència que ens pot durar molt de temps i, en alguns casos, tota la vida; arriba un determinat moment, en què hem d’adquirir un clar sentit d’identitat i de les nostres pròpies limitacions davant de Déu i dels homes. Hi podem arribar gradualment; o bé amb una conversió radical que pot ser, per exemple, en el moment en què acceptem un greu error, una fallada, reconeguda i assumida, una malaltia greu, un contratemps. En qualsevol dels casos cal assumir la nostra pròpia realitat i començar de nou, amb simplicitat, sense falsa humilitat, servint Déu i els altres, sense caure en un pou sense fons d’il·lusions doloroses i de fugaces i frustrades ambicions. Mentre no ens acceptem humilment tal com som, tant més difícil ens serà d’acceptar que no som tota la realitat, que en som només una part, i que la fe consisteix a veure i escoltar la realitat com a expressió de la veu de Déu.
La conversió que ens demana sant Benet és superar les actituds infantils d’una vida centrada en nosaltres mateixos, per a desempallegar-nos de la fàcil temptació de donar la culpa als altres dels nostres propis errors. Ens demana no dependre de l’apreciació dels altres que ens condueix alternativament de l’eufòria a la depressió, però prenent consciència de les nostres pròpies mancances, sense exagerar-les ni minimitzar-les; i sempre en el camí de la conversió, no per obstinació, sinó amb una actitud de confiança humil i forta. No veient-nos a nosaltres mateixos com el centre del món, sinó més aviat veient en la nostra vida la possibilitat, el regal de participar del misteri de l’amor de Déu. Quan no fem aquest pas de conversió, tot se’ns fa cada cop més difícil i feixuc. Ens creem un buit emocional i una necessitat de reconeixement, de privilegis, de demostració de confiança per part dels altres, i com a conseqüència de tot plegat, sovint se’ns crea una sensació de fracàs i de ser tractats injustament pels nostres germans.
La simple acceptació de la nostra realitat personal, amb els nostres talents i limitacions, no únicament ens donarà una gran llibertat interior, sinó que ens ajudarà a servir la comunitat, amb aquell bon zel de què ens parla sant Benet en el capítol 72 de la Regla. Ens cal viure, almenys, una part, alguna cosa d’aquest setè graó de la humilitat per poder practicar el bon zel i per acabar no anteposant res al Crist (RB 72,11).
diumenge, 8 d’octubre del 2017
LA HUMILITAT: L'ESCALA
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,1-9
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet entén la vida espiritual del monjo com un camí, un camí fatigós i feixuc a voltes, un camí com un art espiritual. Aquí en aquest capítol ens presenta com l’hem de recórrer de manera individual. La humilitat, la mateixa paraula o el mateix concepte ens pot resultar incòmode, sembla com si aquestes paraules de sant Benet ens convidessin més aviat al pessimisme.
Quin és el punt de partida d’aquest camí? D’on ha de partir el monjo? D’on parteix sant Benet? De l’Escriptura que ens diu que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Perquè la humilitat que sant Benet ens demana és la humilitat del cor, ha de partir ja de la humilitat dels nostres pensaments. Una frase atribuïda a Gandhi diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem».
Per l’exaltació és baixa i per la humilitat es puja; sant Benet ens presenta el camí de la vida com una escala per on pujar o baixar, com l’escala de Jacob que porta al cel. Fugint d’Esaú el seu germà, Jacob, en ple desert, tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven i al capdamunt hi havia Déu; això va fer exclamar a Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). A l’Escriptura la humilitat és abans que res una actitud que ens posa en relació amb Déu i amb els homes. Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils. I els humils són els qui confien en Déu, sols és Ell qui enalteix i el que dóna la pau que va arribar al món per Jesús el Fill de Déu que va baixar l’escala per descendir del cel a la terra.
Quantes vegades succeeix que en els llocs més deprimits de la terra o de les ciutats un missioner o un catequista per exemple que hi van per predicar la bona nova i prestar algun servei descobreixen que són els pobres els qui els donen a ells molt més del que ells poden donar-los. Perquè viuen amb uns altres valors, ben diferents als nostres, molt mes autèntics. Potser la seva visió del món sigui més concreta i primària, més humana, perquè no poden pretendre grans coses, tant sols sobreviure. Però són capaços de compartir el que gairebé no tenen i poden transmetre una alegria que ens desconcerta. Aquesta és la humilitat de cor de la qual ens parla l’Evangeli, generosa, lliure, desinteressada. Sant Benet pouant a l’Escriptura ens presenta l’escala de Jacob com la imatge de la contemplació, un camí espiritual, un ascens vers Déu. Però quin és el millor camí per aconseguir una veritable humilitat?
Podem llegir molt sobre la humilitat. Podem fer coses que són reconegudes com a humils pels altres. Però al final, el que de debò ens fa humils, és acollir allò que no busquem, allò que no preteníem, que ni tan sols és significatiu materialment, intel·lectualment o espiritualment. La humilitat és una actitud del cor que comença a l’Evangeli: la divina Escriptura, no sols ens parla, sinó que ens fa sentir un crit: «Tot el qui s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). Aquesta frase és el colofó d’una paràbola en la qual Jesús ens explica com alguns convidats buscaven col·locar-se als primers llocs. L’Evangeli no ens diu exactament a què estaven convidats aquests que buscaven els primers llocs, però la paràbola amb què Jesús il·lumina el seu ensenyament, ens parla del banquet en unes noces. Noces i banquet tenen una clara dimensió escatològica. Tots som els convidats al desposori definitiu i al banquet del Regne. Però hi acudim per invitació. Ens cal rebre la invitació per anar-hi, no la podem comprar. D’aquí la frase de Jesús i l’avís: per la humilitat pugem, mentre que per la supèrbia baixem. Una ens buida i ens permet rebre la Paraula de Déu. L’altra ens fa sentir a gust creient-nos rics i al cap i a la fi estem despullats perquè el que creiem tenir en realitat no és nostre i la nostra ceguesa ens barra el pas a Déu. La primera ens descobreix el que som, convidant-nos a esdevenir el que estem cridats a ser. La segona ens fa creure ser ja el que hem de ser i ens tanca el camí per aconseguir-ho. Confondre la llavor i el fruit és confondre el que som realment amb la dignitat que se’ns dóna i que un dia si Déu vol, sols si Ell ho vol, es veurà satisfeta. La llavor no és més que un gra, amb capacitat en les seves entranyes de ser un bell arbre, però llavor al cap i a la fi. El reconeixement d’això, lluny de menysprear la nostra condició humana, ens fa receptius a l’acció de Déu. Confondre’ns, creure’ns amb la meta realitzada, amb el camí acabat, ens incapacita per tenir una actitud receptiva a l’acció de Déu, és el que tradicionalment en diem supèrbia. L’escala té molts esglaons que s’han d’anar pujant a poc a poc. L’escala, consegüentment, indica ja un camí lent, fatigós i continuat, sense arravataments fulgurants.
Sant Benet ens parla de dotze graus o esglaons de la humilitat, perquè tota escala, com tot edifici, té el seu ordre. Els elements inferiors han de ser els més sòlids, perquè sostenen tot l’edifici. En la construcció d’aquesta escala de la humilitat sant Benet ens posa com a primer grau el temor de Déu, el caminar sempre en la seva presència, fonament de tota vida interior. El temor filial de Déu, que no és el temor de l’esclau davant de l’amo, sinó el reconeixement de la seva presència en les nostres vides, orientant-nos des d’Ell i cap a Ell, amb la dificultat tantes vegades de destriar aquesta presència i d’endevinar el que l’Esperit vol suscitar en nosaltres. Sols aquell qui es troba primer a si mateix trobarà Déu, sense aquest encontre tan sols trobarem les nostres pròpies projeccions, però no el Déu vertader, trobarem no Déu sinó les imatges de Déu que ens hem fet, un déu a mida nostra que no és Déu.
És de camí vers Déu, pujant l’escala, graó rere graó, que trobem les nostres mancances, passions, perills, necessitats i emocions i és aleshores quan al capdamunt de tot trobarem Déu.
Capítol 7,1-9
1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet entén la vida espiritual del monjo com un camí, un camí fatigós i feixuc a voltes, un camí com un art espiritual. Aquí en aquest capítol ens presenta com l’hem de recórrer de manera individual. La humilitat, la mateixa paraula o el mateix concepte ens pot resultar incòmode, sembla com si aquestes paraules de sant Benet ens convidessin més aviat al pessimisme.
Quin és el punt de partida d’aquest camí? D’on ha de partir el monjo? D’on parteix sant Benet? De l’Escriptura que ens diu que tota exaltació de nosaltres mateixos és una forma d’orgull. Perquè la humilitat que sant Benet ens demana és la humilitat del cor, ha de partir ja de la humilitat dels nostres pensaments. Una frase atribuïda a Gandhi diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem».
Per l’exaltació és baixa i per la humilitat es puja; sant Benet ens presenta el camí de la vida com una escala per on pujar o baixar, com l’escala de Jacob que porta al cel. Fugint d’Esaú el seu germà, Jacob, en ple desert, tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven i al capdamunt hi havia Déu; això va fer exclamar a Jacob «Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,17). A l’Escriptura la humilitat és abans que res una actitud que ens posa en relació amb Déu i amb els homes. Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils. I els humils són els qui confien en Déu, sols és Ell qui enalteix i el que dóna la pau que va arribar al món per Jesús el Fill de Déu que va baixar l’escala per descendir del cel a la terra.
Quantes vegades succeeix que en els llocs més deprimits de la terra o de les ciutats un missioner o un catequista per exemple que hi van per predicar la bona nova i prestar algun servei descobreixen que són els pobres els qui els donen a ells molt més del que ells poden donar-los. Perquè viuen amb uns altres valors, ben diferents als nostres, molt mes autèntics. Potser la seva visió del món sigui més concreta i primària, més humana, perquè no poden pretendre grans coses, tant sols sobreviure. Però són capaços de compartir el que gairebé no tenen i poden transmetre una alegria que ens desconcerta. Aquesta és la humilitat de cor de la qual ens parla l’Evangeli, generosa, lliure, desinteressada. Sant Benet pouant a l’Escriptura ens presenta l’escala de Jacob com la imatge de la contemplació, un camí espiritual, un ascens vers Déu. Però quin és el millor camí per aconseguir una veritable humilitat?
Podem llegir molt sobre la humilitat. Podem fer coses que són reconegudes com a humils pels altres. Però al final, el que de debò ens fa humils, és acollir allò que no busquem, allò que no preteníem, que ni tan sols és significatiu materialment, intel·lectualment o espiritualment. La humilitat és una actitud del cor que comença a l’Evangeli: la divina Escriptura, no sols ens parla, sinó que ens fa sentir un crit: «Tot el qui s’enalteix serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit» (Lc 14,11). Aquesta frase és el colofó d’una paràbola en la qual Jesús ens explica com alguns convidats buscaven col·locar-se als primers llocs. L’Evangeli no ens diu exactament a què estaven convidats aquests que buscaven els primers llocs, però la paràbola amb què Jesús il·lumina el seu ensenyament, ens parla del banquet en unes noces. Noces i banquet tenen una clara dimensió escatològica. Tots som els convidats al desposori definitiu i al banquet del Regne. Però hi acudim per invitació. Ens cal rebre la invitació per anar-hi, no la podem comprar. D’aquí la frase de Jesús i l’avís: per la humilitat pugem, mentre que per la supèrbia baixem. Una ens buida i ens permet rebre la Paraula de Déu. L’altra ens fa sentir a gust creient-nos rics i al cap i a la fi estem despullats perquè el que creiem tenir en realitat no és nostre i la nostra ceguesa ens barra el pas a Déu. La primera ens descobreix el que som, convidant-nos a esdevenir el que estem cridats a ser. La segona ens fa creure ser ja el que hem de ser i ens tanca el camí per aconseguir-ho. Confondre la llavor i el fruit és confondre el que som realment amb la dignitat que se’ns dóna i que un dia si Déu vol, sols si Ell ho vol, es veurà satisfeta. La llavor no és més que un gra, amb capacitat en les seves entranyes de ser un bell arbre, però llavor al cap i a la fi. El reconeixement d’això, lluny de menysprear la nostra condició humana, ens fa receptius a l’acció de Déu. Confondre’ns, creure’ns amb la meta realitzada, amb el camí acabat, ens incapacita per tenir una actitud receptiva a l’acció de Déu, és el que tradicionalment en diem supèrbia. L’escala té molts esglaons que s’han d’anar pujant a poc a poc. L’escala, consegüentment, indica ja un camí lent, fatigós i continuat, sense arravataments fulgurants.
Sant Benet ens parla de dotze graus o esglaons de la humilitat, perquè tota escala, com tot edifici, té el seu ordre. Els elements inferiors han de ser els més sòlids, perquè sostenen tot l’edifici. En la construcció d’aquesta escala de la humilitat sant Benet ens posa com a primer grau el temor de Déu, el caminar sempre en la seva presència, fonament de tota vida interior. El temor filial de Déu, que no és el temor de l’esclau davant de l’amo, sinó el reconeixement de la seva presència en les nostres vides, orientant-nos des d’Ell i cap a Ell, amb la dificultat tantes vegades de destriar aquesta presència i d’endevinar el que l’Esperit vol suscitar en nosaltres. Sols aquell qui es troba primer a si mateix trobarà Déu, sense aquest encontre tan sols trobarem les nostres pròpies projeccions, però no el Déu vertader, trobarem no Déu sinó les imatges de Déu que ens hem fet, un déu a mida nostra que no és Déu.
És de camí vers Déu, pujant l’escala, graó rere graó, que trobem les nostres mancances, passions, perills, necessitats i emocions i és aleshores quan al capdamunt de tot trobarem Déu.
diumenge, 1 d’octubre del 2017
COM HA DE SER L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 2,11-22
11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan algú accepta el nom d’abat accepta també l’enorme dificultat de la salvació de la seva ànima perquè «de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu». I s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. No se’l jutjarà sols per les seves d’obres i omissions, que ja seria prou, sinó també pel que la seva comunitat hagi fet o deixat de fer. «Ahí es nada» que diuen a Castella.
Per caracteritzar la tasca de l’abat, sant Benet empra tres idees: el nom amb què se l’anomena, el que diu i el que fa. El nom, la paraula i els actes, han de tenir coherència entre ells; perquè hi ha l’elevat risc de caure en la hipocresia, en la incoherència i en la mentida. Qui de nosaltres pot pretendre no merèixer mai un retret? Qui no vol salvaguardar una coherència de façana? Qui no corre el risc de caure en el fariseisme? Un fariseisme, que no està arrelat en Déu sinó en el nostre egoisme. Sant Agustí escriu a la ciutat de Déu que «l’amor a tu mateix és menyspreu al de Déu» i, per tant, dels nostres germans.
Sant Benet ens posa, a l’abat i a tots els monjos, en una situació incòmoda, perquè només tenim una manera de ser fidels a Crist i és que sempre tant el monjo, com l’abat, hem de recordar el nom que portem, els nostres vots, el nostre compromís i la nostra paraula donada i així la nostra vida hi ha de correspondre. La coherència a què ens convida sant Benet no és una perfecció de façana, sinó un desig de perfecció, de seguir Crist, malgrat nosaltres mateixos amb les nostres misèries, les nostres debilitats, els nostres pecats, els nostres defectes. Dels monjos, de l’abat, no s’ha d’esperar que siguin perfectes, sinó que sàpiguen reconèixer les seves debilitats i que tot i així o precisament per això vulguin avançar. Així cal entendre el nostre vot de conversió de costums.
Sant Benet també demana a l’abat que no es deixi conduir pels seus sentiments en la seva afectivitat. El que compta per a ell no és la simpatia o l’antipatia per a un o altre germà, sinó la manera de viure que tenen. No compta si coneix l’un o a l’altre de fa tants o menys anys, sinó valorar el qui troba millor a través dels seus actes i de l’obediència, el qui troba humil i millor en les obres. Obediència i humilitat són dues virtuts, dos eixos bàsics que sant Benet considera particularment importants per al monjo. L’abat no fa allò que li ve de gust fer, allò que li resultaria més còmode, que li portaria més simpaties i viure més tranquil; sinó allò que creu que ha de fer i també en aquest criteri es pot equivocar i s’equivoca. Aquesta conversió de l’afectivitat, sant Benet, no la demana a l’abat tot sol, la demana a cada monjo; allò que ha de guiar-nos en la vida monàstica no són els afalacs, les lloances, ni tampoc els sentiments d’autocomplaença o, perquè no dir-ho clar, d’animadversions, o si més no, de menyspreu per algun altre; sinó el gust pel bé, la bellesa per una vida transfigurada per la recerca de Déu. Com n’estem de lluny tots plegats d’això, perquè aquesta conversió en l’amor no és gens fàcil. El món dels sentiments, de les emocions, és un dels secrets més misteriosos de la naturalesa humana. Una de les grans lluites de l’abat, dels monjos, consisteix a allunyar tota hostilitat, tot l’amor malentès que habita en el nostre cor humà. Sols ho podem aconseguir deixant-nos interpel•lar per la Paraula de Déu que sempre ens hi ajuda; demanant-li a Déu el seu socors.
Quan algú accepta el nom d’abat se li hauria d’explicar ben bé que estarà tot el dia, i potser fins i tot durant la nit d’algun monjo insomne, exposat a la crítica. Perquè sempre als ulls d’algú l’abat és injust, sempre privilegia un i castiga un altre, sempre ho fa tot arbitràriament, no escolta mai o pregunta massa, s’inhibeix de tot o com col•loquialment es diu «passa de tot» o tot ho vol controlar i tantes altres coses que se li poden atribuir en un i altre sentit. Si i no; cert i fals alhora. Sempre, hi ha motiu per criticar, es a dir per murmurar, de qualsevol dels superiors que hi hagi, perquè sempre fallen en alguna o en moltes coses. Això també et fa veure que no tot pot ser dolent en tothom i a tothora, sinó que «todo es según el color del cristal con que se mira» i si tenim els ulls del cor bruts, per molt que bufem les ulleres de vidre que portem sobre el nas ho seguirem veient sempre tot negre.
Sant Benet ens diu que l’abat ha de reprendre, exhortar i amenaçar, no són paraules fàcils sinó més aviat gruixudes; fer-ho combinant moments de dolcesa i de rigor; de severitat i de bondat; essent mestre i pare, essent dur amb els indisciplinats i els inquiets; amb els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; i a la fi als negligents i als menyspreadors, els ha d’amenaçar i castigar. No pot dissimular els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els ha d’extirpar de soca-rel amb tota la seva força. I si als d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, els ha de corregir de paraula, amonestant-los una o dues vegades; als obstinats i tossuts, als orgullosos i desobedients, els contumaços els ha de reprimir, perquè el neci no s’esmena amb paraules; un llenguatge ben contundent el de sant Benet.
La nostra societat, escriu l’abadessa Maria del Mar Albajar, viu un moment convuls i pendular i la vertadera autoritat neix del coratge de reconèixer i acceptar la pròpia veritat, la de tots i cadascun de nosaltres. Un camí llarg, sovint costerut; perquè avui en la nostra societat la vida comunitària pot aparèixer com quelcom utòpic, superficial, aparent, darrere el qual hi ha una suma de petites conquestes personals o d’exclusivismes excloents. Com titula la seva darrera carta pastoral el bisbe de Vic, citant sant Agustí, «els pastors bons surten d’entre les ovelles bones». És davant d’aquesta realitat que l’abat, pobre home com qualsevol altre, pobre monjo, pobre cristià, que fa el seu camí amb la motxilla ben carregada dels seus propis i nombrosos defectes, ha d’aplicar a tots una mateixa norma però segons els mèrits de cadascú i d’això el Senyor li’n demanarà comptes.
Nosaltres com el segon fill de l’Evangeli d’avui, hem dit al Senyor que hi anem, i tenim sant Benet, com un nou Joan, amb la missió d’ensenyar-nos el bon camí; no deixem d’anar a la vinya, esforcem-nos-hi; esforcem-nos-hi tots, cap de nosaltres no s’escaparà de donar comptes al Senyor, i l’abat menys que ningú.
Capítol 2,11-22
11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rera teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Quan algú accepta el nom d’abat accepta també l’enorme dificultat de la salvació de la seva ànima perquè «de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu». I s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. No se’l jutjarà sols per les seves d’obres i omissions, que ja seria prou, sinó també pel que la seva comunitat hagi fet o deixat de fer. «Ahí es nada» que diuen a Castella.
Per caracteritzar la tasca de l’abat, sant Benet empra tres idees: el nom amb què se l’anomena, el que diu i el que fa. El nom, la paraula i els actes, han de tenir coherència entre ells; perquè hi ha l’elevat risc de caure en la hipocresia, en la incoherència i en la mentida. Qui de nosaltres pot pretendre no merèixer mai un retret? Qui no vol salvaguardar una coherència de façana? Qui no corre el risc de caure en el fariseisme? Un fariseisme, que no està arrelat en Déu sinó en el nostre egoisme. Sant Agustí escriu a la ciutat de Déu que «l’amor a tu mateix és menyspreu al de Déu» i, per tant, dels nostres germans.
Sant Benet ens posa, a l’abat i a tots els monjos, en una situació incòmoda, perquè només tenim una manera de ser fidels a Crist i és que sempre tant el monjo, com l’abat, hem de recordar el nom que portem, els nostres vots, el nostre compromís i la nostra paraula donada i així la nostra vida hi ha de correspondre. La coherència a què ens convida sant Benet no és una perfecció de façana, sinó un desig de perfecció, de seguir Crist, malgrat nosaltres mateixos amb les nostres misèries, les nostres debilitats, els nostres pecats, els nostres defectes. Dels monjos, de l’abat, no s’ha d’esperar que siguin perfectes, sinó que sàpiguen reconèixer les seves debilitats i que tot i així o precisament per això vulguin avançar. Així cal entendre el nostre vot de conversió de costums.
Sant Benet també demana a l’abat que no es deixi conduir pels seus sentiments en la seva afectivitat. El que compta per a ell no és la simpatia o l’antipatia per a un o altre germà, sinó la manera de viure que tenen. No compta si coneix l’un o a l’altre de fa tants o menys anys, sinó valorar el qui troba millor a través dels seus actes i de l’obediència, el qui troba humil i millor en les obres. Obediència i humilitat són dues virtuts, dos eixos bàsics que sant Benet considera particularment importants per al monjo. L’abat no fa allò que li ve de gust fer, allò que li resultaria més còmode, que li portaria més simpaties i viure més tranquil; sinó allò que creu que ha de fer i també en aquest criteri es pot equivocar i s’equivoca. Aquesta conversió de l’afectivitat, sant Benet, no la demana a l’abat tot sol, la demana a cada monjo; allò que ha de guiar-nos en la vida monàstica no són els afalacs, les lloances, ni tampoc els sentiments d’autocomplaença o, perquè no dir-ho clar, d’animadversions, o si més no, de menyspreu per algun altre; sinó el gust pel bé, la bellesa per una vida transfigurada per la recerca de Déu. Com n’estem de lluny tots plegats d’això, perquè aquesta conversió en l’amor no és gens fàcil. El món dels sentiments, de les emocions, és un dels secrets més misteriosos de la naturalesa humana. Una de les grans lluites de l’abat, dels monjos, consisteix a allunyar tota hostilitat, tot l’amor malentès que habita en el nostre cor humà. Sols ho podem aconseguir deixant-nos interpel•lar per la Paraula de Déu que sempre ens hi ajuda; demanant-li a Déu el seu socors.
Quan algú accepta el nom d’abat se li hauria d’explicar ben bé que estarà tot el dia, i potser fins i tot durant la nit d’algun monjo insomne, exposat a la crítica. Perquè sempre als ulls d’algú l’abat és injust, sempre privilegia un i castiga un altre, sempre ho fa tot arbitràriament, no escolta mai o pregunta massa, s’inhibeix de tot o com col•loquialment es diu «passa de tot» o tot ho vol controlar i tantes altres coses que se li poden atribuir en un i altre sentit. Si i no; cert i fals alhora. Sempre, hi ha motiu per criticar, es a dir per murmurar, de qualsevol dels superiors que hi hagi, perquè sempre fallen en alguna o en moltes coses. Això també et fa veure que no tot pot ser dolent en tothom i a tothora, sinó que «todo es según el color del cristal con que se mira» i si tenim els ulls del cor bruts, per molt que bufem les ulleres de vidre que portem sobre el nas ho seguirem veient sempre tot negre.
Sant Benet ens diu que l’abat ha de reprendre, exhortar i amenaçar, no són paraules fàcils sinó més aviat gruixudes; fer-ho combinant moments de dolcesa i de rigor; de severitat i de bondat; essent mestre i pare, essent dur amb els indisciplinats i els inquiets; amb els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; i a la fi als negligents i als menyspreadors, els ha d’amenaçar i castigar. No pot dissimular els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els ha d’extirpar de soca-rel amb tota la seva força. I si als d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, els ha de corregir de paraula, amonestant-los una o dues vegades; als obstinats i tossuts, als orgullosos i desobedients, els contumaços els ha de reprimir, perquè el neci no s’esmena amb paraules; un llenguatge ben contundent el de sant Benet.
La nostra societat, escriu l’abadessa Maria del Mar Albajar, viu un moment convuls i pendular i la vertadera autoritat neix del coratge de reconèixer i acceptar la pròpia veritat, la de tots i cadascun de nosaltres. Un camí llarg, sovint costerut; perquè avui en la nostra societat la vida comunitària pot aparèixer com quelcom utòpic, superficial, aparent, darrere el qual hi ha una suma de petites conquestes personals o d’exclusivismes excloents. Com titula la seva darrera carta pastoral el bisbe de Vic, citant sant Agustí, «els pastors bons surten d’entre les ovelles bones». És davant d’aquesta realitat que l’abat, pobre home com qualsevol altre, pobre monjo, pobre cristià, que fa el seu camí amb la motxilla ben carregada dels seus propis i nombrosos defectes, ha d’aplicar a tots una mateixa norma però segons els mèrits de cadascú i d’això el Senyor li’n demanarà comptes.
Nosaltres com el segon fill de l’Evangeli d’avui, hem dit al Senyor que hi anem, i tenim sant Benet, com un nou Joan, amb la missió d’ensenyar-nos el bon camí; no deixem d’anar a la vinya, esforcem-nos-hi; esforcem-nos-hi tots, cap de nosaltres no s’escaparà de donar comptes al Senyor, i l’abat menys que ningú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)