De la Regla de sant Benet
Capítol 73
1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Acaba la Regla i comença la nostra responsabilitat per intentar de viure-la. Sant Benet ens dona un seguit de consells per tal de tenir una honestedat de costums i un començ de vida monàstica. Sempre serem aprenents, per això estem a l’escola, l’escola del servei diví. Cadascun de nosaltres som aquest «Tu», siguem un o altre, a qui parla sant Benet; hem vingut al monestir per afanyar-nos per arribar a la pàtria celestial, complint bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que sant Benet ha redactat sols com un començament. Hem de posar-nos en camí, ens hi hem de posar ja i no deixar mai de caminar, per poder aleshores arribar, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que sant Benet aquí ens recorda.
Arribats al final del text, d’aquesta lectura que fem en comunitat a l’hora de la col·lació, quatre vegades l’any, i que sovint en escoltar-la enrogim de vergonya en veure com n’estem de lluny de complir-la, resulta que sols és un començament, un tast de la vida monàstica. Perquè sant Benet, més que nosaltres mateixos, ens sap peresosos, negligents, que ho vivim malament i que som motiu de vergonya i de confusió per als altres. Sant Benet ens coneix com l’Apòstol quan diu «Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l’hauríeu pogut assimilar. De fet, ara tampoc no podeu fer-ho» (1Co 3,2). La Regla és com la llet per l’infant, perquè hi ha, ens ho anuncia sant Benet, un menjar sòlid que no podem deglutir, un camí superior per arribar a la perfecció de la vida monàstica, que costa d’assimilar, i aquest ens l’ensenyen els sants Pares catòlics, les Col·lacions i les Institucions. Sant Benet es refereix a Cassià, però sense anomenar-lo, i a la Regla de sant Basili; i per damunt de qualsevol altre text tenim la Paraula de Déu, l’Escriptura, norma rectíssima per a la vida humana, en cadascuna de les seves paraules i de les seves pàgines.
Tant sols pel que fa a l’Escriptura, sant Benet empra la paraula norma, i ens en parla com d’una norma perfecta de la vida humana. No tan sols d’una vida monàstica o cristiana, sinó de la mateixa vida humana. Ho sentíem ahir durant el sopar en paraules del P. Lorenzo Maté, abat de Silos: «La Regla es reconeix com “una mínima regla d’iniciació” (RB 73,8), és a dir, un manual per a principiants, però que tendeix a formar persones avançades i perfectes, i a assegurar als deixebles l’entrada en la vida teòrica, és a dir, en la contemplació divina».
Alguns atribueixen la frase a san Bonaventura i d’altres a una antiga cançó medieval, és la que ens diu: «Bernardus valles, montes Benedictus amabat». Li podríem aplicar un altre sentit, diguem-ne figurat. Els primers cistercencs, en cercar una més gran austeritat i un programa espiritual més equilibrat, començaren a parlar de la puresa de la Regla, de ser fidels a l’esperit de la Regla; de baixar de la muntanya de l’idealisme al pla de la vida de cada dia. Perquè la Regla de sant Benet conté dos aspectes fonamentals; d’una banda la lletra, les prescripcions detallades, i de l’altra l’esperit, els valors evangèlics que recull, ja que al llarg de tot el text resta més que evident el profund coneixement de sant Benet de l’Escriptura, la seva constant i vertadera font d’inspiració.
L’esperit de la Regla és en darrer terme l’acció de l’Esperit Sant sobre cadascun de nosaltres, i reconeguem-ho, sovint amb nosaltres l’Esperit té força feina per poder actuar. Sentíem ahir durant el sopar també dir al P. Lorenzo Maté que «la contemplació de grans personatges espirituals com Bernat de Claravall, Guillem de Saint Thierry, Guerric d’Igny i molts altres, serà la conseqüència lògica de l’observança rigorosa de les pràctiques de la Regla; i, al mateix temps, la contemplació se situa en la línia de la Regla, perllongant-la, acomplint-la, quelcom semblant al que succeeix amb el Nou Testament que perllonga i porta a acompliment l’Antic».
Sant Benet ens ofereix un programa de vida coherent i sociològicament verificable, caracteritzat per un triple camí: les observances bàsiques de la pregària i el treball, la disciplina mental de la lectio divina i la humilitat del cor. Tot allò altre com el servei abacial, el noviciat o els diversos oficis i normes per a la vida diària, són conseqüència i estan al servei d’aquestes disciplines fonamentals. La Regla no és ni un codi legal tancat ni un document simplement exhortatiu. La Regla és un text que ens demana una constant fidelitat al seu esperit, ens demana créixer, discernir, avançar, aprendre. El monaquisme benedictí i cistercenc, d’entre els valors continguts en l’Evangeli, n’hi ha alguns als que presta una especial atenció i que defineixen la vida del monjo com un particular camí de vida cristiana. Per això la nostra vida no ha de ser tan sols una bona observança, que també ho ha de ser, sinó una conversió total a Crist, una tasca de cada dia, de cada moment. Escrivia sant Bernat als monjos d’Aulps: «Obrar bé i tenir-se per inútils (...) al meu judici aquesta virtut val fins i tot més que els dejunis perllongats, les vigílies matineres, i que qualsevol altre exercici corporal».
En aquest capítol, sant Benet resumeix molt bé la seva concepció de la vida monàstica. Per a ell no consisteix a observar unes normes i practicar alguns exercicis ascètics. Consisteix en el camí que ens llancem a recórrer amb tota la nostra energia vers l’objectiu de la vida cristiana, que és la perfecció de la caritat. La Regla no té cap altre propòsit que proporcionar orientació per a aquest viatge. Amb una simplicitat i una sinceritat que no té res de falsa humilitat, sant Benet ens diu que és una Regla de principiants, però no ens vol uns principiants qualssevol. Ens vol principiants amb una actitud concreta i compromesa vers la Regla, veient-hi l’expressió rica, equilibrada i adaptada d’una tradició espiritual, que mai podrà ser reclosa en un text, per ric que sigui.
Aquest capítol que conclou la Regla ens permet fer una ullada global a la manera com sant Benet considera la vida monàstica. En primer lloc, el monjo ha de ser un ésser humà consumat, equilibrat i feliç que desitgi viure en plenitud. Hem de ser dels qui, en sentir Déu que diu: «Qui és l’home que estima la vida i desitja veure dies feliços», responguem convençuts: «Jo!» (Pròleg 15-16). I per assolir aquest fi, tenim fonamentalment la Paraula. El monjo és un home que, per l’Escriptura, rep ara i aquí, en la lectio divina i en la litúrgia, la revelació i el missatge de Crist. Per tant, som uns cristians que ens hem d’escarrassar per trobar en l’Evangeli tot el mestratge que ens cal per viure com a monjos. La Regla de sant Benet és una interpretació de l’Evangeli, marcada per la saviesa, i aplicada a un context cultural específic. Amb l’ajuda de la Regla, hem de tornar constantment i sempre a l’Evangeli i, com sant Benet, trobar com encarnar la mateixa actitud espiritual que ell hi trobà en el nostre particular ara i aquí. Aquest és el nostre repte continu, com a cristians, com a monjos, com a comunitat, com a Orde i com a Església.
diumenge, 24 de setembre del 2017
diumenge, 17 de setembre del 2017
ELS PORTERS DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 66
1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.
A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.
El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.
Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.
Capítol 66
1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.
A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.
El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.
Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.
diumenge, 10 de setembre del 2017
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda.
L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.
D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.
L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.
Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.
Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.
Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda.
L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.
D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.
L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.
Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.
Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.
Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.
diumenge, 3 de setembre del 2017
L’ORATORI DEL MONESTIR
De la Regla de sant Benet
Capítol 52
1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.
Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel•la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.
Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre.
Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.
No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».
Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.
Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV)
Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària.
Capítol 52
1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.
Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel•la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.
Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre.
Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.
No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».
Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.
Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV)
Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)