De la Regla de sant Benet
Capítol 25
1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
En el monestir podem viure la nostra vocació en l’escalfor, la tebiesa o el fred. L’exclusió de la taula i de l’oratori i la negació de la benedicció ens els presenta sant Benet com un càstig per una falta greu en un estat de total fredor; un mitjà amb el treball a part, per perseverar en el plor i en la penitència i rumiar en la falta comesa. Què ens mou a l’exclusió? Potser avui l’apartament de la vida comunitària no el viem tant com una pena ans com una fugida de nosaltres mateixos quan no ens cuidem espiritualment i ens costa la vida en comú i en el fons segurament veure’ns i suportar-nos a nosaltres mateixos, quan la nostra vida comunitària entra en la tebiesa. Fa anys un monjo em deia a to de reflexió que si tenim un problema amb un altre germà pot ser que tinguem raó nosaltres, si el tenim amb dos la cosa ja fa més difícil que la raó estigui al cent per cent del nostre costat, però si el problema el tenim amb quatre o més el més segur és que l’origen i el problema estigui al nostre interior, i ell afegia, perquè és molt difícil que quatre monjos es posin d’acord en res ni que sigui per anar contra un altre. Ironia a banda, ens passa sovint que ens anem refredant, ens autoexcomuniquem, deixem de participar de la taula, de la pregària, del treball i ens isolem.
La jornada monàstica està pensada i dirigida per ajudar-nos i proporcionar-nos un marc temporal i espaial que ens faciliti la vida de recerca de Déu, l’horari no és una cotilla destinada a oprimir-nos, al contrari, és perquè fem el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser ben fet millor, i així no ens calgui trencar-nos el cap pensant a cada moment què hem de fer i puguem centrar-nos a cercar Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir. Iniciem el dia demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança; els Salms, l’Escriptura i l’ensenyament dels Pares ens desperten els sentits i la ment per portar-nos al primer contacte directe i personal amb la Paraula i, envigorits per ella, donem lloança al Senyor pel nou dia que ens regala per a ser tot seguit alimentats pel pa de l’Eucaristia i amb aquest bagatge podem afrontar la nostra jornada laboral. Ens diu l’apòstol «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10), i podríem capgirar-ho també dient que qui no s’alimenta espiritualment no pot treballar de profit o que qui no treballa és perquè no s’ha alimentat amb la Paraula i la pregària. Però tot i ben alimentats pot ser que les forces a migdia ens flaquegin i per tal de suportar el pes de la jornada la pregària ve de nou al nostre auxili i així podem afrontar la segona part del treball i arribar amb delit al nou contacte amb la Paraula, donar gràcies al Senyor pel dia viscut en la pregària comuna i a la fi de la jornada rebre l’aliment de la Regla, llibre d’estil de la nostra vida de monjos, algun ensenyament espiritual per acabar confiant-nos, davant la nit, al Senyor i la seva Mare en la pregària de Completes i poder descansar fins l’endemà. Entretant també nodrim el cos, però aquest fet, tot i ser necessari, no és el centre de la nostra vida sinó un complement que també acomplim en comunitat.
Com deia Santa Sinclètica, si mudem de costums mudant l’horari al nostre caprici, com una gallina deixa de covar els ous, correm el risc de deixar refredar i morir la nostra vocació. Perseverar, fins i tot podríem emprar l’expressió resistir, és el millor remei per combatre l’acídia, per vèncer la temptació de fugir. Podem fugir d’una manera real, des de fer sortides del monestir per qualsevol excusa i cada cop més sovintejades, a tancar-nos tant de temps com puguem a la cel·la o arribar a deixar la vida monàstica abandonant-la, si hem caigut en el fred glacial, ja sigui físicament, o bé fer-ho espiritualment, entrant en la tebiesa, abdicant de fet de la nostra condició de monjos per portar una vida de residents en un monestir, apartant-nos de la pregària, fent-nos un horari a mida o complint-lo sense cap interès palplantats al cor quan toca pregar i la comunitat canta i nosaltres restem amb la boca closa. Fugir d’estudi no és la solució, anar refredant-nos no fa sinó augmentar el nostre problema de manca de relació amb Déu amb el perill d’acabar amb la vocació congelada.
La temptació està sempre a l’aguait, cal tenir-ho present, però encara més en la vida del monjo perquè al cap i a la fi hem de lluitar cada dia per la nostra vocació i no abaixar mai la guàrdia per mantenir l’escalf cada dia. Quan el dimoni meridià ens fa males passades, ens vol excomunicar, la perseverança i la fidelitat són les úniques armes al nostre abast. Posar els cinc sentits a fer el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser, fent-ho el millor que sapiguem; ara pregant, ara treballant, ara en contacte amb la Paraula de Déu, ara compartint els àpats al refetor. Perquè sovint restar en silenci al cor, per exemple, pot portar els nostres pensaments interns a no cessar de murmurar i ens comencem a refredar.
Els pares proposaven contra l’accídia el remei d’ajornar la temptació de la fugida: «S’explicava de dos abats, que varen passar cinquanta anys animant-se l’un a l’altre, dient-se: “Passat l’hivern ens n’anirem d’aquí”. I quan arribava l’estiu deien de nou “En acabat l’estiu ens n’anirem”. I així d’aquesta manera durant tota la seva vida visqueren com a pares dignes de memòria eterna.» També algun monjo de la nostra comunitat ens explica que quan les ganes que tenia de marxar eren grans, deixava la maleta feta per fugir l’endemà i com el cas dels abats, el tema es reconduïa i encara segueix al monestir. El dimoni de l’accídia ens pot anar refredant poc a poc, fer-nos sentir la lentitud del temps, quan el dia se’ns fa interminable i acomplir el que ens toca esdevé insuportable, aleshores comencem a cercar excuses per fer qualsevol altra cosa o no fer res; però el sentiment de buidor ens va envaint; desitgem que el que fem acabi aviat perquè vingui alguna cosa que ens ompli; però res no ve a omplir el buit i res del que fem ens acaba satisfent. El problema és que el buit és interior, no escalfem, no alimentem la nostra vocació amb el foc de la pregària, del treball i sobretot del contacte directe i diari amb la Paraula de Déu.
El monjos ho donem tot al Senyor el dia de la nostra professió, li oferim la nostra vida com una oblació sobre l’altar, fins i tot físicament quan hi deixem la cèdula de professió, però si Déu ja no ens omple, ja no és el centre de la nostra vida, sentim la temptació de recuperar allò que hem donat, veladament o obertament; tots tenim la temptació de recuperar allò a què havíem renunciat per fer-nos monjos. Comencen els incompliments relatius a la pobresa, al silenci, a l’obediència, faltes insignificants al principi, però que si no hi posem remei, acaben aïllant-nos dels germans, fent que cerquem fora allò a què havíem renunciat i construint-nos una vida a mida dels nostres capricis.
Si ens anem refredant, a la fi podem caure en faltes greus perquè ja d’antuvi ens hem excomunicat. Escriu un dels sants del segle XX «El descoratjament és enemic de la teva perseverança. Si no el combats arribaràs al pessimisme de primer, i a la tebiesa després. (...) Ets tebi si fas mandrosament i de mal grat les coses que pertoquen al Senyor; si cerques amb càlcul o astúcia com pots retallar els teus deures; sinó penses més que en tu i en la teva comoditat. (...) Quina pena un “home de Déu” pervertit! Però, quina pena més gran un “home de Déu” tebi i mundà!» (Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 988, 331 i 414). Intentem mantenir l’escalf de la nostra vocació, evitem refredar-la, anar caient en la tebiesa per acabar perdent-la; tenim els instruments ben a prop: pregària, treball i Paraula. Fem-les servir.
diumenge, 29 de gener del 2017
diumenge, 22 de gener del 2017
LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hem arribat al capdamunt de l’escala; sant Benet ens porta al darrer graó de la humilitat, aquell que pressuposa que ja tenim la humilitat al cor i per tant la manifestem sincerament al llarg de tota la nostra jornada: en la pregària, el treball, fora del monestir. Sant Benet ens ho resumeix en l’actitud del publicà que recull l’Evangeli de Lluc, una imatge més que eloqüent, que defuig l’autocomplaença i va al moll de l’os de la humilitat vertadera, nua davant de Déu. Els graons de la humilitat no són un objectiu en si mateixos, com el monestir no és un objectiu per si mateix sinó que és «com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba», com ens deia ahir el nostre Abat General a Solius. La humilitat és tan sols un mitjà per arribar «a aquella caritat de Déu que foragita el temor» i fa que l’observança s’assoleixi ja no per temença sinó sense cap esforç, naturalment, per haver esdevingut el nostre hàbit; per amor del Crist, pel gust pel bé i per les virtuts. Sentir-se sempre a la presència del Senyor, però no amb por o incòmode, com si es tractés d’un vigilant a l’aguait de les nostres malifetes, sinó com en presència de l’estimat, còmode i confiat.
Al llarg d’aquest capítol sant Benet ens mostra el camí de la humilitat, un curs pràctic per avançar en la vida monàstica. Un camí d’alliberament que a poc a poc ens va allunyant de l’angoixa i del temor que ens barren el pas vers l’amor, lliure i autèntic. Quan deixem de banda el nostre egoisme, que ens empresona en actituds que no tenen res de cristianes, podem viure en l’amor i viure per a l’amor —que bonic i que difícil alhora—. Sant Benet ens vol mostrar que això no és utòpic, no és quelcom impossible, sinó que depèn de nosaltres tancar-nos o obrir-nos a l’amor de Déu. No és simplement una teoria, unes frases boniques; és sobretot i fonamentalment quelcom pràctic, un programa dirigit a nosaltres, a cadascú de nosaltres en particular per tal de portar-lo a terme i poder trobar el tresor amagat que hi ha en el nostre interior, Déu. Per sant Benet cal partir sovint de l’experiència dolorosa de no estimar, de ser incapaços d’estimar els altres, és a dir, Déu, que és el Tot Altre. L’amor per sant Benet neix del crit d’impotència, de la consciència de la nostra fragilitat per confiar-nos a Déu. Ser incapaços d’estimar pot ser el punt de partida, però mai ha de ser el lloc on hem de romandre tota la nostra vida.
La vida del cristià ha de ser generositat, no caure en el constant mercadeig, en el fons, en l’infantilisme, d’estimar si creiem que els altres ens estimen, de fer si fan d’acord amb el nostre gust. Hem triat, hem estat cridats a una vida comunitària; aquesta és la nostra vocació. Però no ha de ser una segona opció, no una tria perquè hàgim estat o ens sentíssim incapaços de per exemple ser pares de família. Pensem-hi algun cop, com viuríem algunes de les nostres actituds diàries en l’ambient d’una família, com a pares, com a esposos, alguns ja com a avis; perquè la nostra manca de generositat envers els altres segurament l’hauríem aplicat als nostres fills, nets i muller de la mateixa manera que potser l’apliquem ara i aquí a la comunitat als nostres germans.
Diu el Papa Francesc que l’amor cristià té sempre una qualitat: la concreció. L’amor cristià és concret. El mateix Jesús, quan parla de l’amor, ens parla de coses concretes: donar de menjar al famolenc, visitar els malalts i moltes altres coses concretes. L’amor és concret, és la concreció cristiana, i quan aquesta no es dóna, vivim un cristianisme d’il·lusió, d’aparador, fals, perquè no entenem bé el centre del missatge de Jesús. Quan no arribem a fer d’aquest amor quelcom concret, és un amor d’il·lusions. Entrem en el mercadeig de l’amor, en el «jo faig si tu fas», «ara no faig el que em toca perquè m’han manat o m’han dit quelcom que no em ve de gust», no cal seguir, tots ens hi reconeixem suficientment. Caiem en el pessimisme espiritual, sovint fins i tot ens agrada caure-hi poc a poc fins que ja no en podem sortir; pensem que ho controlem però a la fi és una addició que ens enganxa i ens atrapa i correm el risc de viure ja per sempre en l’amargor i, desenganyem-nos, per molt que vulguem pensar que sí, no hi som pas feliços.
Sant Benet ens ha presentat al llarg d’aquest capítol tota una gimnàstica per mantenir-nos sans espiritualment i poder millorar el rendiment espiritual dia rere dia. Són coses concretes i ben reals com real és la vida monàstica, no és un conte de fades; però per això mateix ens fa a tots coautors de la nostra història comunitària, el nostre grau d’acompliment del compromís fet al Senyor s’uneix al dels altres i així es conforma la comunitat. No oblidant mai que hem vingut a cercar Déu perquè, com ens deia ahir l’Abat General a Solius: «el monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al “martiri”, que ha de donar a l’Església i al món» (Solius, 21 de gener de 2017).
«Reconèixer la presència de Déu en la nostra vida, acceptar la seva voluntat, cercar la direcció espiritual, perseverar, reconèixer les pròpies faltes, viure amb senzillesa, ser honrat amb un mateix, estar disposat a aprendre dels altres, escoltar-los, parlar-hi, acceptar-los tal com son i estar centrats i serens»; així resumeix l’abadessa Montserrat Viñas aquest camí vers la humilitat que acaba foragitant el temor i fent que l’amor faci de la nostra caritat quelcom de natural i habitual. Tot aquest capítol és una visió humanista de Déu, d’un déu que coneix d’antuvi la nostra flaquesa però que sap també que si perseverem, si nó fugim d’estudi esporuguits, serem capaços d’avançar. Sant Benet no ens diu «sigueu perfectes», sinó que siguem honrats respecte a nosaltres mateixos; no ens diu que siguem sense taca sinó que reconeguem la presència de Déu. La vertadera humilitat és un jo que s’accepta sense exagerar ni l’aprovació ni la culpa; la humilitat entesa així com la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos com Déu ens coneix i ser conscients que la nostra migradesa, la nostra fragilitat, és precisament la nostra força, el que ens permet posar-nos davant de Déu. La humilitat com a fonament de la nostra relació amb Déu, de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos, acceptant-nos i descobrint-hi la manera d’emprar els dons, talents i febleses i posar-los al servei del Senyor. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, de manera realista, per tal de posar-nos davant de Déu i de reconèixer aleshores els altres, febles com nosaltres som febles. Escriu sant Bernat: «A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç (...) Cerquem la veritat en nosaltres, en el proïsme i en si mateixa. En nosaltres, per l’autocrítica; en el proïsme, per la compassió en llurs desgràcies; i en si mateixa, per la contemplació d’un cor pur» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, 1 i 7).
Capítol 7,62-70
62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hem arribat al capdamunt de l’escala; sant Benet ens porta al darrer graó de la humilitat, aquell que pressuposa que ja tenim la humilitat al cor i per tant la manifestem sincerament al llarg de tota la nostra jornada: en la pregària, el treball, fora del monestir. Sant Benet ens ho resumeix en l’actitud del publicà que recull l’Evangeli de Lluc, una imatge més que eloqüent, que defuig l’autocomplaença i va al moll de l’os de la humilitat vertadera, nua davant de Déu. Els graons de la humilitat no són un objectiu en si mateixos, com el monestir no és un objectiu per si mateix sinó que és «com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba», com ens deia ahir el nostre Abat General a Solius. La humilitat és tan sols un mitjà per arribar «a aquella caritat de Déu que foragita el temor» i fa que l’observança s’assoleixi ja no per temença sinó sense cap esforç, naturalment, per haver esdevingut el nostre hàbit; per amor del Crist, pel gust pel bé i per les virtuts. Sentir-se sempre a la presència del Senyor, però no amb por o incòmode, com si es tractés d’un vigilant a l’aguait de les nostres malifetes, sinó com en presència de l’estimat, còmode i confiat.
Al llarg d’aquest capítol sant Benet ens mostra el camí de la humilitat, un curs pràctic per avançar en la vida monàstica. Un camí d’alliberament que a poc a poc ens va allunyant de l’angoixa i del temor que ens barren el pas vers l’amor, lliure i autèntic. Quan deixem de banda el nostre egoisme, que ens empresona en actituds que no tenen res de cristianes, podem viure en l’amor i viure per a l’amor —que bonic i que difícil alhora—. Sant Benet ens vol mostrar que això no és utòpic, no és quelcom impossible, sinó que depèn de nosaltres tancar-nos o obrir-nos a l’amor de Déu. No és simplement una teoria, unes frases boniques; és sobretot i fonamentalment quelcom pràctic, un programa dirigit a nosaltres, a cadascú de nosaltres en particular per tal de portar-lo a terme i poder trobar el tresor amagat que hi ha en el nostre interior, Déu. Per sant Benet cal partir sovint de l’experiència dolorosa de no estimar, de ser incapaços d’estimar els altres, és a dir, Déu, que és el Tot Altre. L’amor per sant Benet neix del crit d’impotència, de la consciència de la nostra fragilitat per confiar-nos a Déu. Ser incapaços d’estimar pot ser el punt de partida, però mai ha de ser el lloc on hem de romandre tota la nostra vida.
La vida del cristià ha de ser generositat, no caure en el constant mercadeig, en el fons, en l’infantilisme, d’estimar si creiem que els altres ens estimen, de fer si fan d’acord amb el nostre gust. Hem triat, hem estat cridats a una vida comunitària; aquesta és la nostra vocació. Però no ha de ser una segona opció, no una tria perquè hàgim estat o ens sentíssim incapaços de per exemple ser pares de família. Pensem-hi algun cop, com viuríem algunes de les nostres actituds diàries en l’ambient d’una família, com a pares, com a esposos, alguns ja com a avis; perquè la nostra manca de generositat envers els altres segurament l’hauríem aplicat als nostres fills, nets i muller de la mateixa manera que potser l’apliquem ara i aquí a la comunitat als nostres germans.
Diu el Papa Francesc que l’amor cristià té sempre una qualitat: la concreció. L’amor cristià és concret. El mateix Jesús, quan parla de l’amor, ens parla de coses concretes: donar de menjar al famolenc, visitar els malalts i moltes altres coses concretes. L’amor és concret, és la concreció cristiana, i quan aquesta no es dóna, vivim un cristianisme d’il·lusió, d’aparador, fals, perquè no entenem bé el centre del missatge de Jesús. Quan no arribem a fer d’aquest amor quelcom concret, és un amor d’il·lusions. Entrem en el mercadeig de l’amor, en el «jo faig si tu fas», «ara no faig el que em toca perquè m’han manat o m’han dit quelcom que no em ve de gust», no cal seguir, tots ens hi reconeixem suficientment. Caiem en el pessimisme espiritual, sovint fins i tot ens agrada caure-hi poc a poc fins que ja no en podem sortir; pensem que ho controlem però a la fi és una addició que ens enganxa i ens atrapa i correm el risc de viure ja per sempre en l’amargor i, desenganyem-nos, per molt que vulguem pensar que sí, no hi som pas feliços.
Sant Benet ens ha presentat al llarg d’aquest capítol tota una gimnàstica per mantenir-nos sans espiritualment i poder millorar el rendiment espiritual dia rere dia. Són coses concretes i ben reals com real és la vida monàstica, no és un conte de fades; però per això mateix ens fa a tots coautors de la nostra història comunitària, el nostre grau d’acompliment del compromís fet al Senyor s’uneix al dels altres i així es conforma la comunitat. No oblidant mai que hem vingut a cercar Déu perquè, com ens deia ahir l’Abat General a Solius: «el monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al “martiri”, que ha de donar a l’Església i al món» (Solius, 21 de gener de 2017).
«Reconèixer la presència de Déu en la nostra vida, acceptar la seva voluntat, cercar la direcció espiritual, perseverar, reconèixer les pròpies faltes, viure amb senzillesa, ser honrat amb un mateix, estar disposat a aprendre dels altres, escoltar-los, parlar-hi, acceptar-los tal com son i estar centrats i serens»; així resumeix l’abadessa Montserrat Viñas aquest camí vers la humilitat que acaba foragitant el temor i fent que l’amor faci de la nostra caritat quelcom de natural i habitual. Tot aquest capítol és una visió humanista de Déu, d’un déu que coneix d’antuvi la nostra flaquesa però que sap també que si perseverem, si nó fugim d’estudi esporuguits, serem capaços d’avançar. Sant Benet no ens diu «sigueu perfectes», sinó que siguem honrats respecte a nosaltres mateixos; no ens diu que siguem sense taca sinó que reconeguem la presència de Déu. La vertadera humilitat és un jo que s’accepta sense exagerar ni l’aprovació ni la culpa; la humilitat entesa així com la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos com Déu ens coneix i ser conscients que la nostra migradesa, la nostra fragilitat, és precisament la nostra força, el que ens permet posar-nos davant de Déu. La humilitat com a fonament de la nostra relació amb Déu, de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos, acceptant-nos i descobrint-hi la manera d’emprar els dons, talents i febleses i posar-los al servei del Senyor. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, de manera realista, per tal de posar-nos davant de Déu i de reconèixer aleshores els altres, febles com nosaltres som febles. Escriu sant Bernat: «A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç (...) Cerquem la veritat en nosaltres, en el proïsme i en si mateixa. En nosaltres, per l’autocrítica; en el proïsme, per la compassió en llurs desgràcies; i en si mateixa, per la contemplació d’un cor pur» (Els graus de la humilitat i la supèrbia, 1 i 7).
diumenge, 15 de gener del 2017
LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.
Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.
Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).
La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.
La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.
El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.
Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.
El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».
Capítol 7,44-48
44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.
Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.
Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).
La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.
La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.
El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.
Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.
El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».
diumenge, 8 de gener del 2017
L’OBEDIÈNCIA
De la Regla de sant Benet
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).
El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)
L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.
L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.
L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.
Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)
Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).
Capítol 5
1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).
El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)
L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.
L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.
L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.
Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)
Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).
diumenge, 1 de gener del 2017
LES MENES DE MONJOS
De la Regla de sant Benet
Capítol 1
1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.
La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.
Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.
Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.
Capítol 1
1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.
Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.
La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.
Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.
Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)