diumenge, 30 d’octubre del 2016

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.

Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.

Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.

Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.

En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.

La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.

El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).

La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.

L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).

L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.

Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.

Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.

En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.

Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).

Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.

Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.

És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.

També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.

Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.

Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.

Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.

La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).

diumenge, 9 d’octubre del 2016

LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: «Heu conegut de lluny els meus pensaments”. 17 “El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i «si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils», 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar». 

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El primer graó de la humilitat per sant Benet és prendre consciència de la nostra realitat, superar l’aparença, allò que la vista veu, el que l’orella sent, les nostres sensacions, per endevinar la profunditat de la mirada de Déu, la seva petjada en la nostra vida. Sant Benet ens mostra la visió teologal de la vida, de la vida dels homes. Viure tenint sempre davant els ulls el temor del Senyor no vol dir que Déu ens vulgui fer por, sinó que el que cerca és el nostre aprofundiment, per tal que descobrim en tot el que ens succeeix i ocorre al nostre voltant la petjada de la Paraula de Déu, descobrir la imatge de Déu en el decurs de la nostra història humana. Tot el que ens esdevé és fa sota la mirada atenta de Déu, la mirada d’un Déu que per damunt de tot ens estima. Nosaltres pot ser que a vegades tinguem la sensació que Déu, tot i reconèixer la seva petjada, actua sovint com si volés fastiguejar-nos la vida; de fet el que ens hem de preguntar és com és que el que ens esdevé, per dolent que ens sembli a un primer cop d’ull, pot acabar essent pel nostre bé, ens cal confiar en un sentit profund de les coses que ens supera i no entenem.

El primer graó de la humilitat és doncs la presa de consciència que Déu és Déu i descobrir això ens pot provocar una mena de terratrèmol espiritual, un confrontament interior amb nosaltres mateixos, descobrir que un altre, Déu, irromp al nostre santuari interior. D’aquesta experiència pot néixer estupor; l’home que es creu sol sap ara que està sota l’esguard de Déu, algú que ens observa en tot moment, que ens escruta el cor i els ronyons, que coneix els nostres pensaments més secrets, fins i tot abans que els hàgim esbossat, com si ens digués «ja sé per on vas».

Però potser el més sorprenent d’aquest primer graó no sigui que Déu irromp en el nostre interior sinó que el globus del nostre orgull es desinfla, allò que creiem que és la nostra personalitat i en realitat és sols aparença, una màscara sota la qual amaguem el nostre vertader interior. A la llum de la presència de Déu aquest fals jo s’esvaeix. Aquest drama no és tal, ha d’esdevenir el pròleg, l’anunci de la descoberta meravellosa del nostre interior on hi ha Déu.

Sant Benet ens mostra la contradicció entre la humilitat i la nostra voluntat, la humilitat sempre va lligada a la recerca de la voluntat de Déu, aquella que demanem en l’oració del Senyor «acis la vostra voluntat». Per sant Benet el gran obstacle a la voluntat de Déu és la nostra pròpia voluntat, és l’escull on fem embarrancar la voluntat de Déu, el que ens allunya d’Ell, el que corromp el nostre just judici amb uns desitjos que ens empresonen. Combatre contra la pròpia voluntat és el repte més difícil que tenim, el més exigent. Ens demana renunciar a quelcom que pot aparèixer com el nucli central de la nostra personalitat, de la nostra voluntat, dels nostres desitjos, de les nostres inclinacions; renunciar a la nostra voluntat en un moment o altre ens pot semblar perdre’ns en la indefinició. Però confiar-nos a la voluntat de Déu no significa pas esdevenir esclaus, éssers sense personalitat; significa recuperar la nostra vertadera personalitat, recuperar la imatge perduda o al menys enterbolida pel nostre egoisme, de Déu. Quan ens obrim a fer la voluntat de Déu és quan esdevenim vertaderament lliures i és quan ens alliberem de tot allò que ens empresona i ens impedeix de ser realment nosaltres.

Com saber quina és la voluntat de Déu? Sant Benet ens ajuda amb aquesta petita Regla però per damunt de tot ens hi ajuda el contacte sovintejat i profund amb la Paraula de Déu. Déu ens parla cada dia i per això és tant important cuidar aquest contacte directe amb la Paraula. «Busqueu llegint, i trobareu meditant; truqueu pregant, i se us obrirà per la contemplació» (Guiu El Cartoixà, Scala claustralium, 2,2).

Si cerquem Déu de veritat, la nostra capacitat d’estimar s’eixampla i el cerquem si reconeixem la seva presència i acceptem la seva voluntat. Déu és un pare que ens espera a cada moment, que ens veu a tothora; és una presència, una manera de pensar, una manera de veure les coses; sempre, ara i aquí. Si sabem Déu prop nostre, la capacitat d’estimar supera el desig de voler ser millors que els altres i aquest objectiu deixa de consumir les nostres forces i aleshores som lliures d’emprar-les en avançar més i més cap a Déu. Al cap i a la fi confiant-nos a la voluntat de Déu, escoltant i fent-nos nostra la seva Paraula, les nostres misèries deixen d’amargar-nos la vida i comencem a ser lliures. Ens diu sant Bernat: «Veniu, diu. On? A mi, a la veritat. Per on? Per la humilitat. Profit? Jo us donaré respir. Quin respir promet la veritat al que puja, i atorga al que hi arriba? La caritat, potser? Sí, doncs segons sant Benet, una vegada pujats tots els graus de la humilitat, s’arriba de seguida a la caritat. La caritat és un aliment dolç i agradable que reanima els cansats, enrobusteix els febles, alegra els tristos i fa suportable el jou i lleugera la càrrega de la veritat» (Tractat sobre els graus d’humilitat i superbia, del VI al VIII). Ens cal passar de l’egoisme a l’amor sota l’esguard del Pare, d’un pare amb entranyes de mare, que són entranyes de misericòrdia, com escriu l’abadessa Montserrat Viñas.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Primer que tot cal esbrinar quina mena de monjo és cadascú, si és indisciplinat o inquiet, desobedient o pacífic, sofert o negligent, rebel o obstinat o tossut o orgullós. Aleshores si l’abat ha rebut la gràcia i ho esbrina, li cal combinar moments i circumstàncies de rigor i dolcesa, de severitat i tendresa, de reprensió i exhortació, de correcció, d’amonestació o fins i tot de repressió. Això, si fos que un monjo és sempre rebel o sempre sofert ja seria difícil; però a la pràctica, a més, si bé cadascuna d’aquestes característiques ens poden definir en un cert sentit o en un tant per cent, cal no desconèixer que tots tenim moments obstinats i d’altres en que som més pacífics i així per a cadascun dels adjectius qualificatius que empra sant Benet.

La recepta de reprendre, interpel·lar i exhortar, per tant, s’ha d’anar aplicant ara amb aquell ara amb aquell altre, ara si ara no. Sempre es tracta d’un judici de valors partint del principi bàsic que el monjo perfecte no existeix, ja que per això i fruit de llur experiència sant Benet va escriure aquesta Regla. Un cop l’abat, pobre monjo mortal amb les característiques de qualsevol altre monjo, ha fet el seu judici de valor i ha aplicat el que creu que pertoca aplicar en cada cas, hi ha la segona part; és a dir la reacció de cadascun.

El qui es rebel·la davant la correcció, el qui nega la falta, el qui fa com si no hagués sentit res i també el qui ho rumia. Com escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, «Cadascun fa el seu teatret, el seu joc de defensa més o menys subtil». Sant Benet no judica ningú, per ell l’obstacle amb el que topa el monjo forma part del seu camí i la reacció davant la correcció, en aquest cas paterna, depèn del mecanisme d’autodefensa de cada monjo en particular.

Tota aquesta diversitat de menes de monjos són els que sant Benet s’aventura a reunir en una comunitat i a regular-ne la convivència sota un abat que ha de tractar-los tots per igual però de manera diferent, un igualitarisme asimètric. Sant Benet demana a l’abat, però també ho fa a cada monjo, d’adequar les reaccions, les respostes a cada temperament. Per poder portar a bon terme aquest programa, que siguem realistes d’antuvi no sembla fàcil i no ho és, ens calen dues coses. La primera preguntar-nos si estimem de cor Jesús, si el veiem en els germans o si bé al contrari ens estimem molt més a nosaltres mateixos. Aquí rau la causa última de les nostres reaccions, aquesta és la raó profunda de perquè quan alguna cosa d’un altre ens molesta o s’aparta de la nostra manera de veure les coses reaccionem amb fastigeig.

L’altre element que ens cal és la fe, la consciència de ser estimats per Déu, que cal exercitar-la, portar-la a la pràctica en la vida de cada dia. «Els membres de la comunitat han de recordar que també cadascun d’ells ha entrat en el monestir com un fill perdut que ha estat trobat de nou, que cadascun d’ells ha vingut d’un país llunyà per tornar a casa i ha tingut l’experiència de l’abraçada del pare. Qui no té aquesta consciència de si mateix davant el germà que ha fallat, vol dir que encara no ha tornat veritablement a la casa, que el monestir i la comunitat no són encara la casa del Pare en la qual s’ha sentit renéixer a una vida nova» (Abat General Mauro Guisseppe Lepori, 31 d’agost de 2016). «Proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta» (Tm 4,2), diu l’Apòstol, i aquesta és la idea que recull sant Benet fent una aportació pròpia, adequar-se a les circumstàncies de cada monjo i per sant Benet aquest és un principi fonamental. No tothom aprèn al mateix ritme, ni tothom madura alhora ni per tant es pot tractar tothom de la mateixa manera. Un igualitarisme asimètric que està basat en un individualisme ben entès, no pas en el sentit hedonista de la nostra societat, sinó que és la manera com sant Benet ens proposa d’arribar tots junts a la vida eterna però no al mateix pas.

El que és important és avançar cada dia, si hem fet una passa enrere fer-ne de nou una altra endavant, o dues si podem, per recuperar el terreny perdut. El creixement evangèlic d’una comunitat es realitza des de dins, pel do de Déu, per l’exemple i per la vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula.

Aquest capítol el primer a qui mou a la reflexió és, òbviament, a mi i la reflexió m’ha fet recordar un dels paràgrafs del l’homilia del nostre Abat General en la meva benedicció abacial: «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres, no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més. Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires». L’abat ha de ser doncs un captaire de la misericòrdia de Déu perquè és qui més la necessita. Ser conscient de les meves misèries i deixar-ne tenir cura a Crist que està present en cada germà de comunitat. Estimar més perquè se m’ha perdonat més, se m’ha perdonat tanta incapacitat i indignitat com puc portar a sobre i tanta presumpció i orgull que m’enfanguen els peus i massa vegades m’impedeixen de caminar. Estimar en i la comunitat, un viure en comunitat que demana molta responsabilitat, dedicació als germans, no pensar tant en un mateix sinó fer més atenció als altres i tenir més en compte la seva opinió.

Com deia l’abat Maur en el desè aniversari de la seva elecció abacial «una cosa queda per a mi ben clara, és que sense sentir-me emparat per l’ombra de la comunitat, no puc fer res».