diumenge, 14 d’agost del 2016

SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

De la Regla de sant Benet
Capítol 34

1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones —Déu no ho vulgui—, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

No fer accepció de persones, considerar les febleses, donar gràcies a Déu si no necessitem quelcom, no posar-nos tristos, no murmurar; tot plegat per a la fi poder viure en pau. La necessitat de l’un no és necessariament la necessitat d’un altre; cada germà, sigui quina sigui o hagi estat la seva funció i el seu lloc en la comunitat, se n’ha de sentir membre de la mateixa manera que els altres monjos, no pas superior ni tampoc inferior. Aquesta és la teoria, la idea de sant Benet, però a la pràctica creiem satisfetes les nostres necessitats? Què és el que de debò ens cal i què necessitem? Som nosaltres mateixos uns observadors imparcials per a decidir-ho? Certament el risc d’atorgar-nos privilegis, cercar favoritismes, apropiar-se diguem-ne indegudament d’actituds, de material i de funcions per al propi interès i la pròpia satisfacció no ens és aliè a cap de nosaltres i cadascun podem comprovar-ho si mirem dins nostre, al nostre pensament interior que a voltes no concorda amb el que diem. La igualtat és un dels fonaments de la vida en comú, per això el tracte de favor, el privilegi i el favoritisme susciten ben aviat gelosies i rancúnies. L’igualitarisme que ens proposa sant Benet és un igualitarisme asimètric, anivellador des del seu punt de partida seguint el consell dels apòstols «segons les necessitats de cadascú» (Ac 2,45 i 4,35). El monjo, ens ve a dir en aquest capítol sant Benet, no descansa fins que no veu que el desequilibri comunitari està compensat i les necessitats, les vertaderes necessitats, estan satisfetes; certament un programa revolucionari si el portéssim a terme en la nostra societat i en el nostre món, acabaríem amb les injustes desigualtats i amb la fam i la pobresa.

Compaginar la igualtat i el respecte a la diversitat; dos conceptes que poden aparèixer com a oposats però que cal que coexisteixin; d’una banda el respecte a la igualtat i de l’altra el reconeixement a la diferència segons la persona, la vida que porta, la seva activitat, les seves aptituds. Tots som fills de Déu, creats a imatge seva i afectats per igual pel pecat. En l’Escriptura l’única diferència ve per la crida, per la vocació, i tots nosaltres l’hem tingut i l’hem sentit, convé no oblidar-ho mai. El reconeixement de la diferència anivella la igualtat; aquí rau gran part de l’equilibri de la vida comunitària, tots iguals sigui quin sigui l’origen, l’edat, la cultura; però alhora diversos. Saber si ens cal una cosa o una altra, si en tenim o no vertadera necessitat, no és fàcil d’esbrinar-ho i alhora concedir-ho per qui toca sense caure en favoritismes és ben complicat. Certament no són iguals, això es fa evident en les reaccions quan es demana una cosa a un germà; hi ha qui està ancorat en el no de manera sistemàtica, ho creu tot impossible, oblidant sovint que ell mateix en el passat ha encomanat coses que altres aleshores consideraven impossibles o ho farà en el futur; però la memòria és fràgil i sempre intenta afalagar-nos i alhora creiem que mai no caurem en els errors d’altri. Hi ha qui quan és ell qui proposa normes o comportaments és rigorós en exigir als altres el seu acompliment, però malgrat això quan és a ell a qui se li demana o mana una cosa respon rebecament i de manera infantil i cerca la provocació amb l’incompliment; segurament no ha escoltat el que ens deia avui Cohèlet «allò que és tort no serveix per redreçar» (Coh 1,15). Realment són sempre coses impossibles les que ens demanen? O potser és que no ens vénen de gust i comencem a demanar una llista de coses que necessitem imaginàriament per fer-les, quan el que realment succeeix és que volem evitar-les? Sovint no fem de la necessitat virtut sinó excusa i és quan demanem mitjans i diem «jo ho faria però és que em caldria tal i tal altra cosa», o bé demanem temps perquè «això no és cosa d’un dia» i aleshores ja ni ens plantegem de començar-ho com si sabéssim del cert que la nostra vida no arribarà tan lluny, potser ni a la posta del sol, al nostre entendre, tot i que hi arriba amb escreix; o comencem l’escriptura de la llarga llista de greuges, és que aquell em va dir o em va fer tal cosa tal dia per tant jo ara faig el que vull. A la fi excuses de mal pagador que ens converteixen en apòstols de la necessitat, com podem ser apòstols del pessimisme o de la murmuració o profetes de l’apocalipsi diari que pot ser vaticinat amb l’únic argument que aquell dia el dinar no és del nostre grat. Avançar en l’obediència i en la humilitat està a les nostres mans, per això hem vingut, per tenir-les com a eina per caminar vers Crist, si no ens ve de gust pensem bé en la nostra vocació i en el que hi fem aquí.

Parlar de necessitat en la nostra societat és parlar sovint, quan no sempre, de consumisme, d’afany de possessió, d’egoisme i evidentment això arriba als monestirs i també ho portem i incorporem nosaltres mateixos en arribar-hi. En un món on la pobresa és un mal i la riquesa, la possessió i fer la pròpia voluntat són un valor social no és difícil que aquest criteri acabi influint en la nostra vida diària. Posar-hi fre, apartar-nos-en, forma part del nostre procés de conversió personal, del nostre camí monàstic vers Crist.

Cal que també tinguem present que no tot són necessitats materials; podem necessitar també més atenció dels superiors o dels altres germans, sortir més sovint del monestir i tantes altres coses. Hi ha qui per exemple té necessitat de contacte amb els forasters, pateix xenofília, és a dir no pot passar sense el contacte amb els hostes, tingui o no el permís de l’hostatger, fent-ne com l’onzè manament de la Llei que li dicta «interroga qualsevol hoste que vingui al monestir». Potser al capdavall cerca només l’afalac del qui ens visita.

Poc sovint mirem si el que vertaderament necessitem és més pregària, més silenci, més contacte amb la Paraula de Déu, més treball, que sempre és un bon tema per plantejar-nos, és a dir, més acompliment de la jornada monàstica; a la fi plantejar-nos si tenim necessitat de ser més monjos, d’avançar més en el nostre camí cap a Déu. Sempre tenim aquesta necessitat o l’hauríem de tenir i de sentir, tot i que no ocupi precisament un lloc d’honor en la nostra llista de demandes o vagi molt endarrere tenint per endavant moltes altres coses fugisseres i banals. Perquè sovint, fins i tot aquí, allò immediat no deixa lloc per allò realment important, en el nostre cas cercar Déu. Si necessitem cal que sentim la humiliació de la nostra feblesa i no ens enorgullim per la comprensió que ens tenen; aprenguem a distingir el que és certament important, tenir necessitat de Déu, del contacte amb Déu mitjançant la pregària comunitària i personal, a través del contacte diari amb la seva Paraula; posant al centre de la nostra jornada l’Eucaristia i vivint-ho amb esperit de servei a Déu i als germans. Aquesta és la vertadera necessitat i si la sentim, tota altra cosa ens semblarà ximpleria; ens cal retornar cada dia a l’ideal dels orígens de la nostra vocació, sense ella no farem res, com també ens deia avui Cohèlet «amb el que manca, no hi pots comptar» (Coh 1,15).

diumenge, 7 d’agost del 2016

LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 27

1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

Comentari de l’Abat Octavi

Sant Benet ens diu, des de la seva experiència, que podem ser germans culpables, germans malalts, que tenen més que els altres necessitat d’ajuda; germans vacil·lants que corren el risc de sucumbir a una tristesa excessiva i que tenen necessitat de satisfer amb humilitat alhora que els cal rebre amor i pregàries per part de la comunitat. Sant Benet sap molt bé de què va la vida comunitària, quins perills, quines patologies podem patir i quins són els remeis que ajuden a sortir-ne. Qui passa per dificultats ha de ser objecte de sol·licitud extrema, aquelles ànimes malaltisses, esgarriades i febles davant les quals no s’ha d’oblidar mai que formen part de la comunitat, del ramat, i el bon pastor no és aquell qui s’allunya o allunya les ovelles molestes i malaltes sinó qui ha rebut l’encàrrec de no perdre’n cap. Els remeis que sant Benet suggereix per recuperar ovelles són diversos, com diverses poden ser les tipologies i els casos: «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat» (RB 2,31-32).

Però malgrat, tot les ovelles es perden, i fins i tot algunes intenten perdre’s per pròpia voluntat, transitòria o definitiva. El primer pas per recuperar-se, la condició per poder rebre ajuda és saber-se perdut, malalt, necessitat d’ajuda i alhora ser també comprès així pels altres membres de la comunitat. Com el fill pròdig, que en haver tocat fons, pren consciència de la seva falta, de la feblesa on l’ha portat el seu orgull, dilapidant els dons que havia rebut, perdent-ho tot, i en creure que ho ha perdut tot, allò material i allò espiritual, es creu ja també sense la condició de fill i es planteja suplicar que se l’aculli com a treballador. Però Déu és un pare admirable; malgrat que abandonem casa seva, que malgastem el que ens ha donat, en el nostre cas la vocació, continuem sent fills seus i surt cada dia a guaitar a veure si ens hem adonat del que hem fet i retornem penedits i moixos a casa seva, que és alhora casa nostra. També l’ovella que abandona el ramat per triscar vora els penya-segats inconscient del risc que corre i creient-se a la recerca de noves vides més còmodes i afalagadores, aquella ovella que fa vida més de cabra que d’ovella, és digna de l’atenció del bon pastor que surt al seu encontre, que surt a cercar-la, però potser l’ovella quan senti de lluny estant que el pastor s’acosta, s’allunyi encara més per tal de no poder ser trobada, es tanqui en si mateixa i es negui a ser ajudada. Perquè l’home ha estat creat lliure i Déu és respectuós fins a l’extrem amb la nostra llibertat, Ell ens ha fet lliures, és un regal seu, i ens  respecta fins i tot quan ens entossudim a anar pel mal camí, Déu mai no ens vol imposar la seva gràcia, tot i que ens la proposa, que ens l’ofereix sempre i en tota ocasió perquè lliures l’acceptem. Déu és el pare amatent que espera dia rere dia dalt del turó, guaitant l’horitzó per veure si a la fi hem reflexionat i girant cua tornem lliurement per rebre el seu amor misericordiós.

Què ens empeny a perdre’ns? Ens hi pot empènyer una certa inestabilitat interior que ens porta a menystenir l’observança, els temps marcats per la Regla i per la comunitat, en la pregària, la lectio i el treball, erigint-nos en un nou sant Benet i escrivint-nos una regla personal, poc regular i capritxosa, ja que està sotmesa al nostre estat d’ànim, que cada dia pot ser diferent; és a dir que qui dicta la regla de la nostra conducta és el nostre propi voler. Això va lligat a una negligència de la vertadera observança, a un abandó de la pregària comunitària i personal, a una manca de contacte amb la Paraula i a la fi a un minimalisme amb el que tot es considera de més, llevat d’allò que volem fer, que ens ve de gust a cada moment. S’hi pot ajuntar o pot tenir com a conseqüència un desànim general que pot portar a perdre la vocació, o com a mínim a posar-la greument en perill, tot i que es pugui continuar al monestir més per comoditat i per peresa a cercar una altra vida que per convenciment. Sant Benet ens proposa atacar aquests perills tan bon punt apuntin, de soca-rel, i així «esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor» (RB 4,50) i recórrer a la Paraula i a la pregària ja que com apunta sant Benet «en dir-nos l’Escriptura: “Aparta’t dels teus volers”. I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: “Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern”; i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: “S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers”» (RB 7, 19-22). A la fi el remei, el medicament principal és la perseverança, quan arriba la foscor al mig del túnel convé agafar-se amb força a la barana, i en la nostra vida la barana que ens ajuda a no caure és la fidelitat al quefer de cada dia, la fidelitat a la Regla que regeix la nostra vida i ens ajuda a seguir endavant, tot i que no ens eviti les dificultats, les pedres i entrebancs al camí. Quan fugim del ramat, quan ens perdem, fugim de la mirada de Déu, de la seva pleta; aleshores ens cal aturar-nos, pensar en el que estem fent i deixar-nos trobar com l’ovella perduda i retornar com el fill pròdig a la casa del pare. I si som com el fill gran i hem restat a casa fidels, no remuguem perquè s’han esmerçat esforços per anar a trobar el qui s’havia allunyat, no proposem de tancar amb el pany de la incomprensió i el forrellat del nostre egoisme la porta de la pleta; no fos cas que volgués tornar, deixem que el pastor vagi a la recerca de la perduda i restem amatents al seu retorn, i si torna amb l’ovella escàpola al coll, alegrem-nos-en, perquè està escrit «hi haurà més alegria en el cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Lc 15, 7), «hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix» (Lc 15,10) ja que «calia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat» (Lc 15, 32). Sentim avui a l’Evangeli de Lluc que «tothom exigeix molt d’aquells a qui ha donat molt, tothom reclama més d’aquells a qui ha prestat més.» A nosaltres Déu ens ha donat, ens ha prestat, ens ha fet el regal d’una vocació monàstica; siguem-ne sempre conscients, ja que Déu ens demanarà què n’hem fet al llarg de la nostra vida al monestir de la nostra vocació, i ens exigirà i ens reclamarà que l’hàgim viscut amb plenitud, almenys que ho hàgim intentat i que a la fi l’hàgim fet fructificar.