Del pròleg de la Regla de sant Benet (39-50)
39 I doncs, havent preguntat al Senyor, germans, qui habitarà al seu temple, hem sentit les condicions per habitar-hi, sempre que complim, tanmateix, els deures de qui hi habita. 40 Per tant, hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos per militar en la santa obediència dels preceptes. 41 I, per a allò que no pot en nosaltres la natura, preguem al Senyor que vulgui atorgar-nos l’ajut de la seva gràcia. 42 I si, defugint les penes de l’infern, volem arribar a la vida perdurable, 43 mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d’aquesta vida, 44 cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre. 45 Cal que establim, doncs, una escola del servei diví. 46 En instituir-la, no esperem haver d’establir res d’aspre, res de feixuc. 47 Però si mai, seguint el dictat d’una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, 48 no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. 49 Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor. 50 Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Cal que establim, doncs, una escola del servei diví.» La vida monàstica és entesa com una escola, és a dir, fem camí en el progrés en la vida monàstica i en la fe, són les dues matèries principals de les quals ens haurem d’examinar al final del curs de la nostra vida. Serem objecte d’una avaluació contínua on es tindrà en compte tota la nostra trajectòria, el nostre dia a dia de monjos. Podem triar ser com aquell alumne que comença bé o molt bé, però que a mesura que avança el curs, a mesura que va fent anys com a monjo, pensa que ja s’ho ha guanyat tot i que per a ell ja no són vàlides les prescripcions de la Regla, per a ell han prescrit perquè ja està de tornada de tot; el desencís i la pèrdua d’expectatives fan d’ell el monjo que remuga nit i dia, remuga pel menjar, remuga quan un altre parla o predica, i esdevé jutge implacable de tots sense creure’s subjecte a res ni a ningú; evidentment no progressa adequadament, en definitiva no progressa de cap manera o fins i tot tira enrere i a més enreda els companys i voldria que tots esdevinguessin com ell assentats en un inconformisme autodestructor, és aquell a qui a l’escola convidarien a abandonar els estudis o com a mínim a canviar d’escola.
Que no se’ns pugui dir com escoltàvem avui al beat Guerric: «Fins quan, peresós, has de jeure, quan et llevaràs del teu son? Un xic acluques els ulls, un xic t’adorms, un xic creues els braços estirant-te, i mentre dorms, sense que te n’adonis, Crist ressuscitarà del sepulcre i, quan passi la seva glòria, no mereixeràs ni veure’l d’esquena. Aleshores te’n penediràs, ja massa tard» (Sermó 3 sobre la Resurrecció del Senyor). Podem ser d’aquells alumnes que ara avancen, ara s’estanquen, segons els plagui el que els toca fer o viure o se’ls neguin els capricis, aquests necessiten millorar i deixar de banda els seus propis interessos per no anteposar res a Crist. Podem ser com qui va fent, que potser no ha començat amb una gran empenta però que a la fi va avançant i cada cop li agrada més progressar en la vida monàstica, s’hi va sentint cada cop més bé, pas a pas, sense ensurts i va progressant adequadament. Ens costarà molt de ser dels qui avancen amb fermesa i resolució, que no s’envaneixen de la seva bona observança i glorifiquen el Senyor sabent que és Crist qui actua en ells, fonamentant la seva vida monàstica sobre la roca. Sant Benet ens recorda que el Senyor espera de nosaltres que cada dia responguem amb fets a la nostra vocació, cada dia i amb fets, no ara si i ara no, tampoc abans si i ara no perquè estic decebut de tot i de tots; i amb fets, no amb paraules vanes i grans discursos per aplicar als altres i mai a nosaltres mateixos. Perquè és una escola de servei, de fets, no pas de teories per no aplicar-les mai, sinó per posar-les en pràctica cada dia, en cada germà, a cada moment. Aplicant la caritat, sense rondinar a tothora per tot creient-nos únics amos del destí dels altres. Servir és fer-ho cada dia, aixecar-se quan toca, fer el que cal fer i hem triat voluntàriament de fer, encara que sols sigui perquè és la nostra responsabilitat davant del Senyor i dels germans És en la vida diària on posem en joc la nostra temprança. El més fàcil és fugir d’estudi quan quelcom no ens convé i és el que en un moment o altre tots fem o tenim la temptació de fer. Portar a terme i suportar moments estèrils, improductius a curt termini, que ens aporten poca o cap brillantor, que sovint són anònims o no ens aporten reconeixements ni premis, per què fer-ho, doncs?
La temptació és eliminar les dificultats, defugir-les, fugir de la rutina, de la monotonia i qualsevol altra cosa ens sembla millor, sobretot si és fer la nostra i ens refugiem en el nostre egoisme com en un castell amb fossars ben fondos i espitlleres plenes de fletxes a punt de ser disparades sobre qui gosi torbar la nostra pau; falsa i individual pau. Obrim els fossars de la intolerància i llancem les fletxes de la murmuració amb tanta professionalitat que qualsevol personatge d’una novel·la de Walter Scott envejaria per a ell. Estar per estar tampoc no és la resposta, cal estar allí on ens cal estar, fer allò que ens cal fer amb llibertat, convençuts que és la nostra quotidianitat la que ens fa avançar vers Crist, l’únic objectiu que val la pena. Quotidianitat i rutina, regularitat en la pregària, el treball i la lectio divina; no pas com una finalitat en si mateixes sinó perquè la vida espiritual, la vida monàstica, ha de ser constant i ha d’estar centrada en Crist. La quotidianitat, el quefer de cada dia, eviten que el nostre cor i la nostra ment es dispersin i permeten concentrar-se, alliberen el cor per ocupar-se del que és vertaderament important, Crist. La quotidianitat, a la fi, ens allibera per atendre les coses de Déu, aquell el qual almenys algun cop vàrem creure que ens havia cridat a seguir-lo en aquesta escola. Perquè la nostra escola és una escola del servei diví, la crida ens ha estat feta per seguir el Senyor i és en aquest seguiment que la nostra fidelitat serà posada a prova. Cap vida cristiana ni cap vida monàstica pot fugir de moments de defallença i de temptació; tant més si no hi posem el coll i ens deixem endur pels nostres egoismes i capricis, les nostres falses comoditats i seguretats que no són tals. Els moments difícils sorgeixen ben sovint quan baixem la guàrdia de la nostra fidelitat, és aleshores que som més vulnerables que mai a la tristesa, la torbació, el pessimisme, el tedi i tantes altres coses. Les proves, les crisis són necessàries per créixer, però perquè no se’ns enduguin cal bastir els fonaments el més sòlidament que puguem en la pregària, el treball i la lectio divina; tot i així la nostra vida monàstica pot trontollar, però sense aquets fonaments segur que s’esfondra, podrem seguir potser al monestir però serà sols una aparença, una falsa vida de monjos, sense fonaments a l’envit de qualsevol temptació. Tot esdevindrà més important que la rutina de la nostra vida monàstica, una trucada, una visita, dormir unes hores més, i sucumbirem a tota temptació, fins i tot la cercarem perquè no ens sentirem segurs, ni feliços, ni alegres amb la nostra vida de cada dia; i ens caldrà cercar petits al·licients que ens apartaran cada dia més de la veritable escola, del servei, de Déu. Deia sant Bernat que «Déu escolta i no defrauda l’esperança d’aquells qui es mostren magnànims, pacients i unànimes. Aquestes virtuts són un testimoniatge irrecusable de fe, d’esperança i de caritat. En efecte, és evident que l’esperança genera la paciència i que la caritat origina la unió» (Sermó 5 sobre l’Ascensió del Senyor).
Fa pocs dies el nostre Abat General convidava la Congregació brasilera a respondre a la pregunta «som fidels a la nostra vocació?» Per respondre-la apuntava a revisar la nostra fidelitat al Senyor, a Aquell altre que ens crida a la comunió, i deia «la resposta és tota la Regla i tots els ensenyaments dels nostres pares i mares cistercencs. Tot en la vida de la comunitat monàstica és formació i obrir-se als dons de l’Esperit Sant. L’obediència és per això, l’estabilitat és per això, la fraternitat és per això, la conversió és per això, la humilitat, el silenci, l’escolta de la Paraula de Déu, l’ofici diví, el treball i el servei, tot és per fer del monestir un Cenacle obert a l’Esperit Sant.» Són les matèries que cursem en aquesta escola on el servei és el mitjà i l’objectiu Déu.
diumenge, 26 de juny del 2016
diumenge, 19 de juny del 2016
QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
De la Regla de sant Benet
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.
«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).
Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.
Capítol 70
1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se.» Aquest capítol ens porta a parlar de dos temes, d’una banda la intolerància envers els altres, i també d’una legitimació de la violència, allò que la benedictina Joan Chittister defineix com la usurpació arrogant de l’autoritat. Siguem sincers, hi ha violències físiques, però també n’hi ha de morals i psicològiques i totes fan mal a qui les rep, a qui les practica i a la comunitat. L’espiritualitat monàstica depèn del compromís i de la fidelitat personal i no pas de la intimidació, ni en cap cas de la brutalitat. El bé no pot ser mai justificat pel mal, ho sabem, però no és tan estrany que practiquem el mal amb la remota intenció de voler fer el bé. L’abat Cassià Maria Just unifica aquest capítol amb l’anterior com aquells que ens presenten actituds contràries a la convivència monàstica; segurament fruit d’experiències que sant Benet visqué personalment. En el capítol anterior ha advertit contra el risc d’una amistat malentesa en el si d’una comunitat que pot arribar a ser ocasió d’escàndol; en aquest capítol ens parla d’un zel d’amargor que porta a corregir arbitràriament a un altre, imatge de les pròpies frustracions.
«Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin», ens diu sant Benet. Un tema important, el de com advertir i corregir de les faltes; sovint esperem que els altres s’adonin del que fan malament o del que als nostres ulls és una malifeta, quasi sempre no se n’adonen, aleshores ens desesperem i la nostra reacció corre el risc de ser a deshora, inoportuna i del tot contraproduent, és a dir que porti al qui ha faltat a refermar-se i, com diem habitualment, a tancar-se en banda. Això no vol pas dir que s’hagin de deixar passar les mancances, amb aquell igualitarisme asimètric present en tota la Regla de sant Benet, cal corregir «a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió» (RB 2,31). Certament és difícil també per l’abat corregir oportunament i eficaçment, o bé corre el risc de ser injust o dur, o al menys de ser titllat de ser-ho per qui rep la correcció; o bé el risc que els altres creguin que consent a un determinat membre de la comunitat. Aquí mateix moltes setmanes es diuen coses que fem malament, que molesten al conjunt de la comunitat o que no ajuden a la pacífica i monàstica convivència, i malgrat tot no en fem cas o sempre creiem que van per un altre. No cal cercar el temor, cal cercar el punt de convivència, de mútua estimació, de no cercar fer allò que ens ve de gust, sinó allò que cal fer. Quasi sempre davant d’una disjuntiva sabem què cal fer, però o bé per caprici o bé per comoditat tirem pel dret i fem allò que ens és plaent, sovint sols a nosaltres mateixos i aleshores també sovint ens acabem sentint incòmodes i fent sentir incòmodes els altres, quan de fet no seria tan difícil intentar sentir-nos bé tots plegats, potser amb un petit esforç solament. «Perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”», com ens diu sant Benet recordant Tobit 4,15. Podríem aplicar-ho de manera àmplia, de pensament, paraula, obra i omissió; no pensar dels altres el que no volem que pensin de nosaltres; no dir dels altres allò que no volem que diguin de nosaltres; no fer als altres allò que no volem que ens facin i fer pels altres allò que voldríem que fessin per nosaltres. Sembla fàcil, però no ho és; sols amb la mirada fita en Crist, no anteposant-li res, podrem intentar-ho de debò; perquè és Ell qui ha dit «El qui s’irriti amb el seu germà serà condemnat pel tribunal; el qui l’insulti serà condemnat pel Sanedrí, i el qui el maleeixi acabarà al foc de l’infern.» (Mt 5,22) i també «Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien» (Lc 6,27) perquè el seu manament, el que hauríem de seguir cada dia, a cada moment és «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 15,12).
Podria preguntar-nos també a nosaltres el Papa Francesc «en aquesta comunitat hi ha litigis entre vosaltres? Baralles per enveja? Hi ha murmuracions? Doncs no esteu en el camí de Jesucrist. Aquesta característica és molt important, perquè el dimoni intenta dividir-nos sempre. És el pare de la divisió.» (Cf. Homilia Santa Marta 29 d’abril 2014). Demanem al Senyor que aparti tothora de nosaltres la temptació de caure en la rancúnia, la murmuració i el menyspreu i que obri els nostres cors al seu amor infinit i ens faci capaços de ser-ne transmissors entre els qui tractem, com sovint demanem a Laudes.
diumenge, 12 de juny del 2016
L’ORDRE DE LA COMUNITAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col.locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla disposa una vida ordenada, un temps per a aixecar-se i un temps per a dormir, un temps per a pregar i un altre per a treballar, un temps per a nodrir-se espiritualment amb la Paraula i un altre per a alimentar el cos. Com diu Cohèlet «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Coh 3,1). Sant Benet tampoc no deixa a la improvisació l’ordre de la comunitat; potser per un sentit pràctic, perquè no sembli el transport públic dels nostres dies on hi ha curses per agafar un lloc sense mirar si els ancians o les dones embarassades resten dempeus, però el més segur és que ho fa per un profund sentit monàstic i espiritual, seguint l’ordre d’arribada al monestir i recomanant a l’abat que no pertorbi el ramat disposant injustament i arbitràriament cap altre ordre. D’aquesta organització n’ha de sortir una vida interiorment i exteriorment pautada on no hi ha massa lloc per a la improvisació, i tot amb l’objectiu de centrar-se en allò que és el més important, cercar Déu «i ja que sabeu que de Déu ningú no se’n burla, el nostre deure és caminar d’una manera digna als seus manaments i la seva voluntat», com ens recordava aquesta setmana a Matines sant Policarp (Carta als cristians de Filips, 3). Aquest capítol d’avui amb el 72, sobre el bon zel, és un vertader tractat de relacions interpersonals. L’harmonia i el bon funcionament de la comunitat estan a les mans dels monjos, fent que cada membre de la comunitat ocupi el seu lloc, realitzi la feina que li ha estat encomanada de la millor manera possible i ajudi així a l’harmonia i a la pacífica rutina de la comunitat, que no és un objectiu en si mateixa sinó un mitjà per seguir Crist. «és necessari, doncs, no solament anomenar-nos cristians, sinó ser-ho realment, perquè entre vosaltres n’hi ha algun que de paraula s’ho reconeix, però després actua prescindint d’això: crec que un home així no pot tenir bona consciència»; com ens deia sant Ignasi d’Antioquia també aquesta setmana a Matines en la seva carta als cristians de Magnèsia. Perquè en la nostra vida de monjos no ens hem d’acontentar de les fórmules, de l’aparença, sinó que el que és realment important és ser-ho interiorment, de cor. L’entrada al monestir significa un igualitarisme asimètric, l’efectiva supressió de les diferències d’edat o procedència social. Asimètric perquè la riquesa generacional és part de la riquesa d’una comunitat; així ho hem viscut i encara ho vivim aquí convivint fins fa poc amb alguns dels qui primer vingueren després de la restauració de la vida monàstica a Poblet fa setanta-cinc anys. Per això la cura dels ancians en les seves debilitats ha de ser un dels nostres objectius, servir-los i tenir-ne cura amb caritat fraterna, reconeixement i agraïment. Els joves en edat monàstica, els qui portem menys temps que d’altres al monestir, podem pensar en la ridiculesa o la inutilitat d’algunes o de moltes de les coses que conformen el nostre dia a dia. Els qui porten més anys ens poden dir per la seva part com els germans de Josep «mireu, aquí ve el somniador (..) a veure com acaben els seus somnis» (Gn 37,19-20). Honorar als ancians i estimar als joves, és la recepta de Sant Benet, conscients tots d’haver de comportar-nos de manera adient a la nostra condició de monjos, i com sempre sant Benet ho exigeix primer que ningú a l’abat, que te la dura càrrega d’actuar en lloc de Crist,
Fem camí junts, avançant, examinant el nostre progrés. Les darreres setmanes hem sentit dir a sant Bernat dirigint-se a Eugeni III «quan consideris el que ets, has de recordar el que fores: has de comparar el teu present amb el teu passat. Mira si has progressat en virtut, saviesa, coneixement i moderació de costums; o si, potser, tant de bo no, has retrocedit en tot això. Si ets pel comú més pacient o més impacient; més iracund o més afable; més insolent o més humil; més afable o més aspre; més assequible o més inexorable; més covard o més generós; més greu o més lleuger; més temorós de Déu o més confiat del que et convé» (De consideratione XI,20) Un camí en comú que mai no estarà exempt de problemes, com deia Benet XVI, ho hem sentit a Matines en la memòria de l’apòstol Bernabé: «també entre els sants existeixen contrastos, discòrdies, controvèrsies. Això em sembla molt consolador, ja que veiem que els sants no “han caigut del cel”. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó.» (Audiència General, 31 de gener de 2007). Certament és un consol per a tots nosaltres saber que els sants, fins i tot enmig de les seves discòrdies, s’han mantingut fidels fins a la fi de la cursa.
Afanyem-nos a honorar-nos els uns als altres, aprenguem a estimar-nos una mica més cada dia, a ajudar-nos, a perdonar-nos, des del respecte a la diferència i de la convicció de ser comunitat, de fer camí junts. No és fàcil, sant Benet ho sap prou bé i la seva Regla és una ajuda per avançar i esforçar-nos-hi cada dia una mica més, caure i aixecar-nos per seguir avançant sense defallir ni deixar-nos endur per la desesperança. Sempre en ordre, sense distincions ni preferències.
Capítol 63
1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col.locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de «germans», i els joves als seus ancians, el de «nonnus», que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran «senyor» i «abat», no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La Regla disposa una vida ordenada, un temps per a aixecar-se i un temps per a dormir, un temps per a pregar i un altre per a treballar, un temps per a nodrir-se espiritualment amb la Paraula i un altre per a alimentar el cos. Com diu Cohèlet «tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa» (Coh 3,1). Sant Benet tampoc no deixa a la improvisació l’ordre de la comunitat; potser per un sentit pràctic, perquè no sembli el transport públic dels nostres dies on hi ha curses per agafar un lloc sense mirar si els ancians o les dones embarassades resten dempeus, però el més segur és que ho fa per un profund sentit monàstic i espiritual, seguint l’ordre d’arribada al monestir i recomanant a l’abat que no pertorbi el ramat disposant injustament i arbitràriament cap altre ordre. D’aquesta organització n’ha de sortir una vida interiorment i exteriorment pautada on no hi ha massa lloc per a la improvisació, i tot amb l’objectiu de centrar-se en allò que és el més important, cercar Déu «i ja que sabeu que de Déu ningú no se’n burla, el nostre deure és caminar d’una manera digna als seus manaments i la seva voluntat», com ens recordava aquesta setmana a Matines sant Policarp (Carta als cristians de Filips, 3). Aquest capítol d’avui amb el 72, sobre el bon zel, és un vertader tractat de relacions interpersonals. L’harmonia i el bon funcionament de la comunitat estan a les mans dels monjos, fent que cada membre de la comunitat ocupi el seu lloc, realitzi la feina que li ha estat encomanada de la millor manera possible i ajudi així a l’harmonia i a la pacífica rutina de la comunitat, que no és un objectiu en si mateixa sinó un mitjà per seguir Crist. «és necessari, doncs, no solament anomenar-nos cristians, sinó ser-ho realment, perquè entre vosaltres n’hi ha algun que de paraula s’ho reconeix, però després actua prescindint d’això: crec que un home així no pot tenir bona consciència»; com ens deia sant Ignasi d’Antioquia també aquesta setmana a Matines en la seva carta als cristians de Magnèsia. Perquè en la nostra vida de monjos no ens hem d’acontentar de les fórmules, de l’aparença, sinó que el que és realment important és ser-ho interiorment, de cor. L’entrada al monestir significa un igualitarisme asimètric, l’efectiva supressió de les diferències d’edat o procedència social. Asimètric perquè la riquesa generacional és part de la riquesa d’una comunitat; així ho hem viscut i encara ho vivim aquí convivint fins fa poc amb alguns dels qui primer vingueren després de la restauració de la vida monàstica a Poblet fa setanta-cinc anys. Per això la cura dels ancians en les seves debilitats ha de ser un dels nostres objectius, servir-los i tenir-ne cura amb caritat fraterna, reconeixement i agraïment. Els joves en edat monàstica, els qui portem menys temps que d’altres al monestir, podem pensar en la ridiculesa o la inutilitat d’algunes o de moltes de les coses que conformen el nostre dia a dia. Els qui porten més anys ens poden dir per la seva part com els germans de Josep «mireu, aquí ve el somniador (..) a veure com acaben els seus somnis» (Gn 37,19-20). Honorar als ancians i estimar als joves, és la recepta de Sant Benet, conscients tots d’haver de comportar-nos de manera adient a la nostra condició de monjos, i com sempre sant Benet ho exigeix primer que ningú a l’abat, que te la dura càrrega d’actuar en lloc de Crist,
Fem camí junts, avançant, examinant el nostre progrés. Les darreres setmanes hem sentit dir a sant Bernat dirigint-se a Eugeni III «quan consideris el que ets, has de recordar el que fores: has de comparar el teu present amb el teu passat. Mira si has progressat en virtut, saviesa, coneixement i moderació de costums; o si, potser, tant de bo no, has retrocedit en tot això. Si ets pel comú més pacient o més impacient; més iracund o més afable; més insolent o més humil; més afable o més aspre; més assequible o més inexorable; més covard o més generós; més greu o més lleuger; més temorós de Déu o més confiat del que et convé» (De consideratione XI,20) Un camí en comú que mai no estarà exempt de problemes, com deia Benet XVI, ho hem sentit a Matines en la memòria de l’apòstol Bernabé: «també entre els sants existeixen contrastos, discòrdies, controvèrsies. Això em sembla molt consolador, ja que veiem que els sants no “han caigut del cel”. Són homes com nosaltres, fins i tot amb problemes complicats. La santedat no consisteix a no equivocar-se o a no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó.» (Audiència General, 31 de gener de 2007). Certament és un consol per a tots nosaltres saber que els sants, fins i tot enmig de les seves discòrdies, s’han mantingut fidels fins a la fi de la cursa.
Afanyem-nos a honorar-nos els uns als altres, aprenguem a estimar-nos una mica més cada dia, a ajudar-nos, a perdonar-nos, des del respecte a la diferència i de la convicció de ser comunitat, de fer camí junts. No és fàcil, sant Benet ho sap prou bé i la seva Regla és una ajuda per avançar i esforçar-nos-hi cada dia una mica més, caure i aixecar-nos per seguir avançant sense defallir ni deixar-nos endur per la desesperança. Sempre en ordre, sense distincions ni preferències.
diumenge, 5 de juny del 2016
LA TAULA DE L’ABAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La taula, l’abat i els hostes, tres punts importants en la Regla de sant Benet. Els àpats de la comunitat són un acte comunitari que compartim amb els hostes. Les mateixes construccions dels nostres refetors ja ens indiquen quina importància es dona a la reunió de la comunitat per menjar.
Evidentment allò important no és el fet de menjar, o el que mengem, sinó fer-ho en comunitat i compartir-ho amb els hostes; tot i que, veient en alguns cara d’insatisfacció davant la safata que se’ns ofereix i que rebutgem a voltes o sovint amb contundència, sembli que el més important és el menjar, no és així, però a la fi tampoc no és quelcom massa preocupant si tot i rebutjar allò que se serveix al nostre refetor tenim un aspecte més proper a l’enfit que a la inanició i rebutgem més per caprici que per ascetisme. Segur que avui els hostes valoren més la participació en la taula dels monjos que no pas el contingut de qualsevol àpat al marge de la comunitat, tot i que millor que el menjar sigui bo; de fet és una oportunitat que donem de compartir amb una mica més de profunditat la nostra vida, compartint la pregària i menjant escoltant una lectura en silenci; tota una experiència en un món que no sap ni pregar ni menjar sense estar davant el televisor o estant pendent del mòbil, com a vegades veiem en algun hoste convidat. «Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre», és a dir menjar en silenci, un aspecte que crec hem millorat molt darrerament, però que sempre cal esforçar-se a mantenir.
L’hospitalitat suposa afecte, acceptació, acollir amb goig el qui arriba: la Regla ens diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). El fet de compartir la taula amb els hostes ens mostra la importància de la reunió comunitària, i com en l’episodi d’Emaús cal reconèixer en el qui menja amb nosaltres al mateix Crist. L’acolliment és una actitud evangèlica fonamental; l’acolliment és una obertura a l’altre que exercim en comunitat. Cal també respectar la intimitat de l’hoste, deixar la seva atenció a l’hostatger que és l’encarregat per la comunitat d’atendre el qui s’apropa al monestir. Respectar l’hoste vol dir no sotmetre’l al tercer grau a la recerca d’informació sobre la seva vida per tal de satisfer, ben mirat, la nostra xafarderia com a únic objectiu, ser correctes sense ser tafaners. Sant Benet és prou clar quan diu: «Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes» (RB 53,23-24). Per sant Benet no hi ha cap hoste insignificant, tot home té la imatge del mateix Crist. En aquest acolliment la figura del porter hi juga també un paper important, atenent qui truca a la porta, o al telèfon, adreçant-lo a l’hostatger i si no el troba donant el correu electrònic per tal que sigui atès posteriorment. Acollim doncs els hostes intentant veure-hi al emateix Crist, amb caritat, mesura i senzillesa.
Capítol 56
1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La taula, l’abat i els hostes, tres punts importants en la Regla de sant Benet. Els àpats de la comunitat són un acte comunitari que compartim amb els hostes. Les mateixes construccions dels nostres refetors ja ens indiquen quina importància es dona a la reunió de la comunitat per menjar.
Evidentment allò important no és el fet de menjar, o el que mengem, sinó fer-ho en comunitat i compartir-ho amb els hostes; tot i que, veient en alguns cara d’insatisfacció davant la safata que se’ns ofereix i que rebutgem a voltes o sovint amb contundència, sembli que el més important és el menjar, no és així, però a la fi tampoc no és quelcom massa preocupant si tot i rebutjar allò que se serveix al nostre refetor tenim un aspecte més proper a l’enfit que a la inanició i rebutgem més per caprici que per ascetisme. Segur que avui els hostes valoren més la participació en la taula dels monjos que no pas el contingut de qualsevol àpat al marge de la comunitat, tot i que millor que el menjar sigui bo; de fet és una oportunitat que donem de compartir amb una mica més de profunditat la nostra vida, compartint la pregària i menjant escoltant una lectura en silenci; tota una experiència en un món que no sap ni pregar ni menjar sense estar davant el televisor o estant pendent del mòbil, com a vegades veiem en algun hoste convidat. «Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre», és a dir menjar en silenci, un aspecte que crec hem millorat molt darrerament, però que sempre cal esforçar-se a mantenir.
L’hospitalitat suposa afecte, acceptació, acollir amb goig el qui arriba: la Regla ens diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”» (RB 53,1). El fet de compartir la taula amb els hostes ens mostra la importància de la reunió comunitària, i com en l’episodi d’Emaús cal reconèixer en el qui menja amb nosaltres al mateix Crist. L’acolliment és una actitud evangèlica fonamental; l’acolliment és una obertura a l’altre que exercim en comunitat. Cal també respectar la intimitat de l’hoste, deixar la seva atenció a l’hostatger que és l’encarregat per la comunitat d’atendre el qui s’apropa al monestir. Respectar l’hoste vol dir no sotmetre’l al tercer grau a la recerca d’informació sobre la seva vida per tal de satisfer, ben mirat, la nostra xafarderia com a únic objectiu, ser correctes sense ser tafaners. Sant Benet és prou clar quan diu: «Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes» (RB 53,23-24). Per sant Benet no hi ha cap hoste insignificant, tot home té la imatge del mateix Crist. En aquest acolliment la figura del porter hi juga també un paper important, atenent qui truca a la porta, o al telèfon, adreçant-lo a l’hostatger i si no el troba donant el correu electrònic per tal que sigui atès posteriorment. Acollim doncs els hostes intentant veure-hi al emateix Crist, amb caritat, mesura i senzillesa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)