De la Regla de sant Benet
Capítol 48,1-9
1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet dóna al treball un paper rellevant, ja que amb la pregària i la lectura divina conformen la vida del monjo. La motivació del treball per sant Benet és triple: guanyar-se la vida, compartir els guanys amb aquells qui més ho necessiten i l’ascesi. Avui hi podríem afegir —d’acord amb l’abadessa Montserrat Viñas— un quart element que seria el desenvolupament de la creativitat i la realització personal. Podem fer treballs que ens motivin, d’altres que no ens complaguin amb excés, però el que sempre hauríem d’aportar-hi és el goig del servei. Com ens cal viure aquesta cultura del treball en un entorn com el nostre, en un temps com el nostre, és el que ens hem de plantejar. Històricament —ho hem sentit llegir els darrers mesos al refetor— el nostre monestir va disposar de moltes propietats, dominis i recursos per poder tirar endavant una casa d’aquest embalum, cosa que mai no ha estat fàcil. El que havia de ser un cenobi cistercenc tipus, és a dir, per a una vintena de monjos, aviat es convertí per la protecció reial en un dels conjunts monàstics més grans d’Europa i avui és encara el més gran habitat. Això significa servituds i renúncies però també certs privilegis i comoditats que hem de saber viure amb esperit monàstic. Certament amb el turisme tenim la vida solucionada, millor dit, tenim el llit i el plat a taula quasi bé garantits; aleshores, per què ens cal res més? «Mengem i beguem, que demà morirem» (Is 22,13). Doncs sí, ens cal quelcom més; primer que tot perquè confiar en un monocultiu no és mai massa segur i sobretot perquè perdre la consciència del treball, de guanyar-se les coses que un ha de menester, sempre és perillós, sobretot per a un cristià i molt més encara per a un monjo. No vivim en la precarietat però això pot ni ser etern ni ser enterament bo.
Tots som responsables de l’economia de la comunitat, el nostre treball, sigui quin sigui, ha de ser seriós, ben fet i sempre responsable. Cal que parteixi de l’autoacceptació, ja que qualsevol tasca ha de tenir la prèvia acceptació d’un mateix, dels nostres límits i febleses, i de la realitat, límits i febleses dels altres. El treball ha de ser també respectuós, el respecte a la tasca dels altres és fonamental, no interferir-hi ni practicar la crítica constant com si sols nosaltres fóssim capaços de fer-ho tot i tot ben fet. Escriu l’abat Cassià que en els monestirs en què predominen les tasques culturals es corre el risc de menysprear els qui fan tasques manuals i a l’inversa, on predominen les tasques manuals de menysprear els qui en fan d’intel•lectuals. Sant Benet ens alerta contra aquell qui si s’envaneix per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir i ens aconsella que amb tota humilitat exercim els nostres oficis (RB 57) i respectem els dels altres. Per sant Benet el respecte ha de tenir sempre present la feblesa d’uns i altres i per això tot s’ha de fer amb moderació.
Vivim la nostra vocació monàstica en un entorn concret, en un marc realment privilegiat que ens han llegat les generacions anteriors. Tot i això aquest fet comporta servituds i sovint la temptació de pensar que sense un espai tan solemne la vida monàstica seria més fàcil i més autèntica i és aleshores que ens sentim temptats pel folklorisme monàstic. «Els vostres servents estimen aquestes pedres, els fa llàstima aquesta pols» cantem amb el salm 102. El nostre primer lloc de treball, la nostra primera ocupació és el manteniment d’aquesta casa que hem d’estimar i de la qual hem de tenir cura. Ens ha estat llegada pels monjos que ens han precedit, ells la construïren, la restauraren després de l’abandó i és el principal actiu que tenim. Per tant no sols hem d’estimar aquestes pedres sinó que també ens ha de fer llàstima aquesta pols, la pols que s’hi posa i hem d’escombrar i qui diu la pols diu una paper que cau a terra, una porta oberta que no ho ha d’estar o un llum encès fora d’hora.
Un altre treball o activitat és el que ens ocupa i alhora ens estalvia despeses externes, com ara la bugaderia, que no suposa un ingrés directe però si un gran estalvi indirecte i altres activitats que també ens aporten o bé productes de l’hort o bols pel refetor o ens evita despeses com l’enquadernació que feta a casa no cal fer a fora o gestionant el web que suposaria una despesa elevada; a més dels treballs interns a la cuina, la biblioteca, la sagristia, la porteria, etc. Cal valorar sempre la seva importància tot i que la rendibilitat d’algunes no sigui massa alta. Les nostres activitats no poden ser indefinidament generadores de despeses, a la inversió cal que succeeixi un moment o altre el rendiment real; una tasca que no genera beneficis o evita despeses, per minses que siguin, no és un treball sinó una afició. Sant Benet ens alerta també contra l’ociositat, que com diu és enemiga de l’ànima; ens hem d’ocupar a hores determinades en el treball, i no anar cercant altres activitats, sovint de discutible efectivitat, defugint de fer el que ens toca fer quan toca fer-ho i gravant encara més la butxaca de la comunitat, que és la de tots. També en la formació aprofitem els rics recursos dels membres de la comunitat sempre que es pugui i els qui els puguin oferir que ho facin amb generositat. I com ens diu sant Benet, el que cadascú cregui que ha de fer, que ho proposi sempre al seu abat, i ho faci amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; «perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat» (cf. RB 49), diu la Regla que professem.
La cultura del treball ha de ser present en la vida del monjo, hem de ser conscients que cal treballar per viure, malgrat fins i tot que no ens calgui ara per ara, però en el futur mai no se sap què pot passar i hem de tenir-ho present. Cal plantejar-nos seriosament el futur en aquest aspecte, sense presses però amb la mirada posada a recuperar la cultura del treball ben fet, que no gravi la vida de la comunitat i enriqueixi la nostra vida. Pensar què podem fer per participar de manera real en el món del treball, un treball seriós i competent que no pot ser pres, com diu l’abat Cassià, com un mer mitjà ascètic d’ocupació del temps o d’entreteniment personal. Sense un treball seriós, pilar de la vida monàstica amb la pregària i la lectura, la vida del monjo s’evapora en un misticisme desarrelat, perd el seu sentit real i es torna acomodatícia amb el risc d’acabar essent decadent.
diumenge, 21 de febrer del 2016
diumenge, 14 de febrer del 2016
L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
De la Regla de sant Benet
Capítols 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 tanmateix, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem tots a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva pregària i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal (RB 49,1). La Quaresma és primer que tot camí vers el centre del misteri de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist; és acompanyar Jesús i els deixebles en la pujada definitiva a Jerusalem a l’encontre amb el Pare, un cop arribada l’hora de Jesús, en terminologia de Joan. També tota la vida del monjo, com la de tot cristià, és camí vers l’encontre amb el Pare, la nostra particular i personal participació en la Pasqua de Jesús, que els monjos preparem en comunitat, un llarg camí de conversió que dura tota la vida. Sempre l’hauríem de preparar amb intensitat, amb rigor, amb atenció vigilant, i sant Benet ens presenta la Quaresma com un moment de gràcia especial, per revisar i recuperar el sentit de la nostra vida. Si durant l’any perdem el nord, perdem en intensitat, almenys en aquest temps de gràcia tenim l’oportunitat d’adonar-nos-en i d’esmenar el rumb i augmentar la intensitat de la nostra vida interior. La font energètica que l’alimenta i li dóna força i vigor és la lectio divina. La Paraula ocupa un lloc central en el nostre camí. No és tracta d’un simple passatemps, ni d’una ocupació intel·lectual sinó d’una fidelitat amorosa. Si aquest paper central es perd, si no dediquem a l’encontre amb la Paraula el temps que cal i quan cal, la nostra vida pateix, es descentra, perd intensitat, es devalua i es desvirtua, tal és la importància que la lectio divina té en el nostre dia a dia de monjos, és la saba que ha d’alimentar-nos, i si aquesta no flueix quelcom d’important falla, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Les temptacions de dedicar aquest temps a altres coses són tan nombroses que mantenir-se fidel és una lluita. Ens hi pot ajudar la fidelitat a l’horari, una distribució de la nostra jornada que és fruit de l’experiència de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica i que permet un equilibri entre pregària, treball i lectio personal. Vull recordar un cop més que l’horari que marca la nostra jornada té un sentit: un temps per a la pregària, un altre per al treball, un altre per al descans, un altre per la neteja; respectem-lo i deixem-lo respectar, no destorbem els altres amb coses que sols són urgents en el nostre interès particular; hi ha un temps per a cada cosa i aquesta distribució ens ajuda a viure la nostra vocació. Mai no ens hem de deixar envair per la idea que estem perdent el temps quan llegim la Paraula, mai hem de deixar-nos seduir per la idea que altres activitats, en aquets moments que hem de dedicar a la lectio, poden ser més necessàries. En la lectio, Déu ens parla, està present en la Paraula, s’adreça a cadascun i vol aquests espais d’intimitat amb nosaltres. Si ens hi donem de debò, rebrem també la força, ja que, com diu l’abat Cassià, la lectura divina és una vivència global de proximitat de Déu que ens parla a través de l’Escriptura i suscita en cadascun de nosaltres una resposta que serà l’adoració, l’agraïment o l’admiració davant les meravelles que Ell obra. Tot el nostre ésser s’ha de posar en actitud d’escolta, abaixar les barreres que presenten oposició i deixar que la Paraula, que Déu mateix, flueixi al nostre interior, ens ompli de la seva gràcia. «Més penetrant que una espasa de dos talls és la Paraula» (He 4,12). Si no conreem l’encontre personal amb la Paraula, al capdavall en sortim perjudicats, no estem bé amb nosaltres mateixos i així la possibilitat de caure en la murmuració, en la intolerància cap als altres s’eleva. No caiguem mai en la idea que no necessitem la Paraula, que ja no ens cal escoltar-lo a Ell; sempre ens cal i ens caldrà perquè Crist és el centre de la nostra vida i sentir-lo prop nostre amb la seva paraula és quelcom tan important com l’aire que respirem; Ell és l’aire, la lectio la respiració i així ambdues coses juntes ens donen la vida. Hem sentit aquests dies dir a sant Joan Crisòstom que «només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu si li dediquem molt de temps» (Homilia 6 sobre l’oració).
Som nosaltres mateixos que ens hem d’habituar a la lectio, ens hem d’acostumar a l’encontre amb la Paraula, de tal manera que fluint vers el nostre interior ens delim per entrar-hi en contacte. Avui seria absurd fer rondes de vigilància, sabem prou bé que la lectura divina ens convé, que la necessitem per a viure com a monjos. En aquest temps quaresmal, quan sant Benet ens aconsella de revisar la nostra vida, el nivell d’acompliment del nostre compromís amb Crist i amb els germans, la Regla ens proposa un mitjà privilegiat per avançar i refermar el nostre camí, i ens cal ser vigilants de la nostra fidelitat, sobretot de ser fidels a la Paraula. Vivim la Quaresma com a camí de conversió vers la Pasqua, com a síntesi d’allò que defineix la nostra vida, que és la recerca de Déu, i com a eina tenim la lectura de la Paraula i també dels pares, i feta especialment, insisteix sant Benet, durant el diumenge com un mitjà de fer del dia del Senyor una ocasió especial de diàleg amb Ell. Vivim la Quaresma com el temps ideal del monjo perquè és camí vers l’encontre amb el Senyor.
Capítols 49 i 48,14-25
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 tanmateix, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem tots a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva pregària i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
Sant Benet ens diu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal (RB 49,1). La Quaresma és primer que tot camí vers el centre del misteri de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció de Crist; és acompanyar Jesús i els deixebles en la pujada definitiva a Jerusalem a l’encontre amb el Pare, un cop arribada l’hora de Jesús, en terminologia de Joan. També tota la vida del monjo, com la de tot cristià, és camí vers l’encontre amb el Pare, la nostra particular i personal participació en la Pasqua de Jesús, que els monjos preparem en comunitat, un llarg camí de conversió que dura tota la vida. Sempre l’hauríem de preparar amb intensitat, amb rigor, amb atenció vigilant, i sant Benet ens presenta la Quaresma com un moment de gràcia especial, per revisar i recuperar el sentit de la nostra vida. Si durant l’any perdem el nord, perdem en intensitat, almenys en aquest temps de gràcia tenim l’oportunitat d’adonar-nos-en i d’esmenar el rumb i augmentar la intensitat de la nostra vida interior. La font energètica que l’alimenta i li dóna força i vigor és la lectio divina. La Paraula ocupa un lloc central en el nostre camí. No és tracta d’un simple passatemps, ni d’una ocupació intel·lectual sinó d’una fidelitat amorosa. Si aquest paper central es perd, si no dediquem a l’encontre amb la Paraula el temps que cal i quan cal, la nostra vida pateix, es descentra, perd intensitat, es devalua i es desvirtua, tal és la importància que la lectio divina té en el nostre dia a dia de monjos, és la saba que ha d’alimentar-nos, i si aquesta no flueix quelcom d’important falla, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Les temptacions de dedicar aquest temps a altres coses són tan nombroses que mantenir-se fidel és una lluita. Ens hi pot ajudar la fidelitat a l’horari, una distribució de la nostra jornada que és fruit de l’experiència de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica i que permet un equilibri entre pregària, treball i lectio personal. Vull recordar un cop més que l’horari que marca la nostra jornada té un sentit: un temps per a la pregària, un altre per al treball, un altre per al descans, un altre per la neteja; respectem-lo i deixem-lo respectar, no destorbem els altres amb coses que sols són urgents en el nostre interès particular; hi ha un temps per a cada cosa i aquesta distribució ens ajuda a viure la nostra vocació. Mai no ens hem de deixar envair per la idea que estem perdent el temps quan llegim la Paraula, mai hem de deixar-nos seduir per la idea que altres activitats, en aquets moments que hem de dedicar a la lectio, poden ser més necessàries. En la lectio, Déu ens parla, està present en la Paraula, s’adreça a cadascun i vol aquests espais d’intimitat amb nosaltres. Si ens hi donem de debò, rebrem també la força, ja que, com diu l’abat Cassià, la lectura divina és una vivència global de proximitat de Déu que ens parla a través de l’Escriptura i suscita en cadascun de nosaltres una resposta que serà l’adoració, l’agraïment o l’admiració davant les meravelles que Ell obra. Tot el nostre ésser s’ha de posar en actitud d’escolta, abaixar les barreres que presenten oposició i deixar que la Paraula, que Déu mateix, flueixi al nostre interior, ens ompli de la seva gràcia. «Més penetrant que una espasa de dos talls és la Paraula» (He 4,12). Si no conreem l’encontre personal amb la Paraula, al capdavall en sortim perjudicats, no estem bé amb nosaltres mateixos i així la possibilitat de caure en la murmuració, en la intolerància cap als altres s’eleva. No caiguem mai en la idea que no necessitem la Paraula, que ja no ens cal escoltar-lo a Ell; sempre ens cal i ens caldrà perquè Crist és el centre de la nostra vida i sentir-lo prop nostre amb la seva paraula és quelcom tan important com l’aire que respirem; Ell és l’aire, la lectio la respiració i així ambdues coses juntes ens donen la vida. Hem sentit aquests dies dir a sant Joan Crisòstom que «només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu si li dediquem molt de temps» (Homilia 6 sobre l’oració).
Som nosaltres mateixos que ens hem d’habituar a la lectio, ens hem d’acostumar a l’encontre amb la Paraula, de tal manera que fluint vers el nostre interior ens delim per entrar-hi en contacte. Avui seria absurd fer rondes de vigilància, sabem prou bé que la lectura divina ens convé, que la necessitem per a viure com a monjos. En aquest temps quaresmal, quan sant Benet ens aconsella de revisar la nostra vida, el nivell d’acompliment del nostre compromís amb Crist i amb els germans, la Regla ens proposa un mitjà privilegiat per avançar i refermar el nostre camí, i ens cal ser vigilants de la nostra fidelitat, sobretot de ser fidels a la Paraula. Vivim la Quaresma com a camí de conversió vers la Pasqua, com a síntesi d’allò que defineix la nostra vida, que és la recerca de Déu, i com a eina tenim la lectura de la Paraula i també dels pares, i feta especialment, insisteix sant Benet, durant el diumenge com un mitjà de fer del dia del Senyor una ocasió especial de diàleg amb Ell. Vivim la Quaresma com el temps ideal del monjo perquè és camí vers l’encontre amb el Senyor.
diumenge, 7 de febrer del 2016
SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
De la Regla de sant Benet
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
La riquesa d’una comunitat és la seva pluralitat, la seva diversitat; diversitat de temperaments, de caràcters, de nivells socials i culturals. La comunitat és plural, no uniforme, i aquesta riquesa de matisos en la vivència conjunta d’un sol objectiu, la recerca de Déu, fa que tots ens necessitem; fa la comunió entre tots els membres. Si bé no podem pensar que l’altre ha de ser com jo sóc, pensar com jo penso, fer el que jo faig i fins i tot portar l’hàbit i moure’s com ho faig jo, ja que això és un absurd; si que cal un mínim de comportament comú que permeti conviure en unitat i harmonia i no sigui tot plegat un desgavell. Equilibri entre singularitat i comunitat; comunió més que uniformització. Això, en la teoria, ho entenem molt bé, però a la pràctica ja costa més. Cadascun de nosaltres té uns dons i una manera de viure la seva vocació; sols en la mesura que entenguem això veurem la totalitat de la riquesa de la nostra comunitat. Un pot ser polit fins al límit, l’altre destraler en grau; un reflexiu, l’altre impulsiu; un menjador, l’altre sobri; una cantar bé i l’altre emetre sons difícilment identificables amb cap nota musical. Cal cercar el màxim comú denominador per establir els trets característics de la comunitat; així ha de ser la recerca de Déu en el clos del monestir, vivint en pau.
Diu Perfectae caritatis: «A exemple de la primitiva Església, en la qual la multitud dels creients eren un sol cor i una sola ànima, ha de mantenir-se la vida comuna en l’oració i en la comunió del mateix esperit, nodrida per la doctrina evangèlica, per la sagrada Litúrgia i principalment per l’Eucaristia. Els religiosos, com a membres de Crist, han de prevenir-se en el tracte fratern amb mostres de mutu respecte, portant els uns les càrregues de l’altre, ja que la comunitat, com a veritable família, reunida en nom de Déu, gaudeix de la seva divina presència per la caritat que l’Esperit Sant va difondre en els cors. La caritat és la plenitud de la llei i vincle de perfecció i per ella sabem que hem estat traspassats de la mort a la vida. En fi, la unitat dels germans manifesta l’adveniment de Crist i d’ella dimana una gran força apostòlica» (n. 15).
Qui no en necessita tant, que no tingui enveja del qui en necessita més, i el qui en necessita més que no cregui que s’ho mereix sinó que és a causa de la seva feblesa. Una recepta per viure en pau i per no caure en la murmuració. Sant Benet és reiteratiu a no fer accepció de persones, ho demana clarament a l’abat, però això no vol dir que no sigui conscient de les necessitats diverses d’acord amb les pròpies febleses. Aquí rau per sant Benet un dels orígens de renyines i enveges, la font del risc de la murmuració, ja que un pot cobejar el que es doni a un altre, vantar-se del que ha obtingut o vanagloriar-se de no necessitar tant.
Sobre la murmuració i el xafardeig el Papa Francesc deia el següent, improvisant, als religiosos, aquesta setmana passada: «Una manera d’allunyar-se dels germans i de les germanes de la comunitat és aquest: el terrorisme dels xafardejos. Escolteu bé: no al xafardeig, al terrorisme dels xafardejos, perquè qui parla malament és un terrorista. És un terrorista dins la pròpia comunitat, perquè llança com una bomba la paraula contra aquest, contra aquell, i després se’n va tranquil. Qui fa això destrueix com una bomba i ell s’allunya. Això, l’apòstol Sant Jaume deia que era la virtut potser més difícil, la virtut humana i espiritual més difícil de tenir, aquella de dominar la llengua. Si t’entren ganes de dir alguna cosa contra un germà o una germana, llançar una bomba de xafardejos, mossega’t la llengua! Fort! Terrorisme en les comunitats, no! “Però, Pare, si hi ha alguna cosa, un defecte, alguna cosa per corregir”, tu ho dius a la persona en qüestió: tu tens aquesta actitud que em fastigueja o que no està bé. O si no és convenient —perquè de vegades no és prudent— tu ho dius a la persona que ho pot solucionar, que pot resoldre el problema i a cap altre. Entesos? Els xafardejos no serveixen. “Però, al capítol?”. Aquí sí! En públic tot el que creguis que has de dir, perquè existeix la temptació de no dir les coses al capítol i després dir-les a fora: “Has vist la superiora? Has vist l’abadessa? Has vist el superior?...”. Però, per què no ho has dit, aquí, al capítol?... Queda clar?»
Certament potser sentim la temptació sovint de comparar-nos, no sols en coses materials, també quan algun de nosaltres ha d’anar a cuidar els pares per exemple, pensar que surt massa, o si va massa al metge, o tantes altres coses. També sovint el desig de controlar-ho tot, de saber-ho tot dels altres; una mica desconfiem dels altres com si sols nosaltres fóssim complidors i els altres tinguessin una tendència innata a saltar-se les normes, a sortir amb qualsevol excusa, a fer el que volen. Cal que confiem més en el criteri dels germans i dels superiors que sí que saben, o han de saber, el que necessita cadascú i on és cadascú a cada moment, i això vol dir també que cal comunicar-ho al superior quan sortim de casa i confiar-li les necessitats. Passa algun cop que dos monjos van per separat a alguna població propera, es veuen allí, sovint fins i tot dissimulen i es controlen de reüll, i l’un pensa malament de l’altre i a l’inrevés. El que haurien hagut de fer és dir que havien d’anar a tal lloc i potser haurien pogut anar-hi junts. Formem una comunitat i això es veu ben clar en moments en que es mostra dins la diversitat un esperit comunitari, com aquests dies que entre sortides i malalties hem hagut d’anar tapant forats aquí i allà i s’han tapat tots i amb bona cara; això és fer comunitat i és mostra del que ens uneix i que compartim un objectiu comú: cercar Déu en el clos del monestir tots junts.
Capítol 34
1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Comentari de l’abat Octavi Vilà
La riquesa d’una comunitat és la seva pluralitat, la seva diversitat; diversitat de temperaments, de caràcters, de nivells socials i culturals. La comunitat és plural, no uniforme, i aquesta riquesa de matisos en la vivència conjunta d’un sol objectiu, la recerca de Déu, fa que tots ens necessitem; fa la comunió entre tots els membres. Si bé no podem pensar que l’altre ha de ser com jo sóc, pensar com jo penso, fer el que jo faig i fins i tot portar l’hàbit i moure’s com ho faig jo, ja que això és un absurd; si que cal un mínim de comportament comú que permeti conviure en unitat i harmonia i no sigui tot plegat un desgavell. Equilibri entre singularitat i comunitat; comunió més que uniformització. Això, en la teoria, ho entenem molt bé, però a la pràctica ja costa més. Cadascun de nosaltres té uns dons i una manera de viure la seva vocació; sols en la mesura que entenguem això veurem la totalitat de la riquesa de la nostra comunitat. Un pot ser polit fins al límit, l’altre destraler en grau; un reflexiu, l’altre impulsiu; un menjador, l’altre sobri; una cantar bé i l’altre emetre sons difícilment identificables amb cap nota musical. Cal cercar el màxim comú denominador per establir els trets característics de la comunitat; així ha de ser la recerca de Déu en el clos del monestir, vivint en pau.
Diu Perfectae caritatis: «A exemple de la primitiva Església, en la qual la multitud dels creients eren un sol cor i una sola ànima, ha de mantenir-se la vida comuna en l’oració i en la comunió del mateix esperit, nodrida per la doctrina evangèlica, per la sagrada Litúrgia i principalment per l’Eucaristia. Els religiosos, com a membres de Crist, han de prevenir-se en el tracte fratern amb mostres de mutu respecte, portant els uns les càrregues de l’altre, ja que la comunitat, com a veritable família, reunida en nom de Déu, gaudeix de la seva divina presència per la caritat que l’Esperit Sant va difondre en els cors. La caritat és la plenitud de la llei i vincle de perfecció i per ella sabem que hem estat traspassats de la mort a la vida. En fi, la unitat dels germans manifesta l’adveniment de Crist i d’ella dimana una gran força apostòlica» (n. 15).
Qui no en necessita tant, que no tingui enveja del qui en necessita més, i el qui en necessita més que no cregui que s’ho mereix sinó que és a causa de la seva feblesa. Una recepta per viure en pau i per no caure en la murmuració. Sant Benet és reiteratiu a no fer accepció de persones, ho demana clarament a l’abat, però això no vol dir que no sigui conscient de les necessitats diverses d’acord amb les pròpies febleses. Aquí rau per sant Benet un dels orígens de renyines i enveges, la font del risc de la murmuració, ja que un pot cobejar el que es doni a un altre, vantar-se del que ha obtingut o vanagloriar-se de no necessitar tant.
Sobre la murmuració i el xafardeig el Papa Francesc deia el següent, improvisant, als religiosos, aquesta setmana passada: «Una manera d’allunyar-se dels germans i de les germanes de la comunitat és aquest: el terrorisme dels xafardejos. Escolteu bé: no al xafardeig, al terrorisme dels xafardejos, perquè qui parla malament és un terrorista. És un terrorista dins la pròpia comunitat, perquè llança com una bomba la paraula contra aquest, contra aquell, i després se’n va tranquil. Qui fa això destrueix com una bomba i ell s’allunya. Això, l’apòstol Sant Jaume deia que era la virtut potser més difícil, la virtut humana i espiritual més difícil de tenir, aquella de dominar la llengua. Si t’entren ganes de dir alguna cosa contra un germà o una germana, llançar una bomba de xafardejos, mossega’t la llengua! Fort! Terrorisme en les comunitats, no! “Però, Pare, si hi ha alguna cosa, un defecte, alguna cosa per corregir”, tu ho dius a la persona en qüestió: tu tens aquesta actitud que em fastigueja o que no està bé. O si no és convenient —perquè de vegades no és prudent— tu ho dius a la persona que ho pot solucionar, que pot resoldre el problema i a cap altre. Entesos? Els xafardejos no serveixen. “Però, al capítol?”. Aquí sí! En públic tot el que creguis que has de dir, perquè existeix la temptació de no dir les coses al capítol i després dir-les a fora: “Has vist la superiora? Has vist l’abadessa? Has vist el superior?...”. Però, per què no ho has dit, aquí, al capítol?... Queda clar?»
Certament potser sentim la temptació sovint de comparar-nos, no sols en coses materials, també quan algun de nosaltres ha d’anar a cuidar els pares per exemple, pensar que surt massa, o si va massa al metge, o tantes altres coses. També sovint el desig de controlar-ho tot, de saber-ho tot dels altres; una mica desconfiem dels altres com si sols nosaltres fóssim complidors i els altres tinguessin una tendència innata a saltar-se les normes, a sortir amb qualsevol excusa, a fer el que volen. Cal que confiem més en el criteri dels germans i dels superiors que sí que saben, o han de saber, el que necessita cadascú i on és cadascú a cada moment, i això vol dir també que cal comunicar-ho al superior quan sortim de casa i confiar-li les necessitats. Passa algun cop que dos monjos van per separat a alguna població propera, es veuen allí, sovint fins i tot dissimulen i es controlen de reüll, i l’un pensa malament de l’altre i a l’inrevés. El que haurien hagut de fer és dir que havien d’anar a tal lloc i potser haurien pogut anar-hi junts. Formem una comunitat i això es veu ben clar en moments en que es mostra dins la diversitat un esperit comunitari, com aquests dies que entre sortides i malalties hem hagut d’anar tapant forats aquí i allà i s’han tapat tots i amb bona cara; això és fer comunitat i és mostra del que ens uneix i que compartim un objectiu comú: cercar Déu en el clos del monestir tots junts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)