De la Regla de sant Benet
Capítol 20
1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Hem sentit dir al papa Francesc aquests dies en la lectura al refetor de la Constitució Apostòlica Vultum Dei Quaerere que «La pregària litúrgica i personal és una exigència fonamental per alimentar la vostra contemplació: Si, «la pregària és el moll de l’os» de la vida consagrada, més encara ho és de la vida contemplativa. Avui dia moltes persones no saben pregar. I molts són els que senzillament no senten la necessitat de pregar o redueixen la seva relació amb Déu a una súplica en els moments de prova, quan no saben a qui dirigir-se. D’altres redueixen la seva pregària a una simple lloança en els moments de felicitat. En recitar i cantar les lloances del Senyor mitjançant la Litúrgia de les Hores, vosaltres us convertiu en la veu d’aquestes persones i, com els profetes, intercediu per la salvació de tots. La pregària personal us ajudarà a romandre unides al Senyor, com les sarments al cep, així la vostra vida donarà fruit en abundància (cf. Jn 15,1-15). Recordeu, però, que la vida de pregària i la vida contemplativa no es poden viure com un tancament en vosaltres, sinó que cal que eixamplin el cor per abraçar tota la humanitat, i molt especialment la que pateix» (VDQ 16).
Per pregar cal predisposar-s’hi amb humilitat, que per sant Benet és la condició de la pregària, de la pregària que arriba a tocar el cor de Déu. Una humilitat lligada a una justa consciència de la nostra condició, i arribar-hi depèn de nosaltres mateixos i per arribar-hi ens cal abandonar de manera radical l’arrogància i l’orgull que ens fan incapaços de veure la realitat amb lucidesa perquè, posant-nos com a centre de tot, ens fan veure les coses sols a través de nosaltres mateixos. La humiliat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre, del misteri de l’altre; una experiència espiritual que ens porta al silenci i com ens diu sant Benet «serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció.» L’orgull fa molt soroll exteriorment i interiorment, sobretot dins nostre, mentre que la humilitat aprofundeix en el silenci interior i ens ajuda a trobar el nostre lloc. I si la humilitat és la presa de consciència de la grandesa de l’altre ho ha de ser molt més davant d’aquell que és tot altre, davant del qual hem de reconèixer que Ell és el creador, Déu, i nosaltres les seves creatures. Parlar amb Déu, pregar, ens ho ha dit el Papa Francesc, no és fer una llista de demandes sinó acostar-se a la pregària de Jesús, l’humil de cor; perquè humilitat vol dir també plena consciència de la nostra identitat, de la nostra dignitat de fills de Déu en el Fill.
Hi ha dues maneres de pregar. La primera és en comunitat, durant l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res, com ens diu Sant Benet (RB 43,3). Però hi ha també la pregària personal i si una té un temps concret establert, l’altra depèn de nosaltres i de la nostra disponibilitat. L’ofici diví té el seu moment quan tota la comunitat està reunida, uns al costat dels altres al mateix temps i en el mateix espai que és l’església o l’oratori. La pregària personal en canvi es fa quan l’Esperit ens toca el cor i és fa on un se sent més còmode, davant del sagrari, al claustre, a la cel·la. Si una és més formal, l’altra és més espiritual potser, i si una sembla reglada, l’altra brolla lliure del desig interior. Quan preguem junts preguem com a assemblea, com a Església; quan preguem en privat ens preparem per la pregària comunitària. En la pregària personal, més que un mètode o un sistema, el que importa és l’actitud, l’obertura, la reverència, l’expectació, la confiança i el goig de pregar. Però també ens podem trobar amb obstacles que ens impedeixin pregar, tals com la inèrcia espiritual, la confusió interior, la fredor o la manca de confiança en la seva eficàcia. Tancant-nos en nosaltres mateixos en l’autocomplaença dels propis pensaments no deixem espai al Senyor. Sovint el que fem amb el nostres talents per pregar és soterrar-los evitant el contacte amb l’aire, l’aigua i el sol, impedint que el contacte amb el món i les seves necessitats ens ajudin a fer-lo fructificar. Molts monjos bons, profunds, idealistes, volent fer de la seva pròpia vida un arquetip remodelant-se i cercant de respondre a una determinada imatge, acaben meditant i contemplant-se a si mateixos (Thomas Merton, La oración contemplativa). També ens podem deixar caure en el desànim, convençuts que amb la pregària res no obtindrem i davant d’això el remei és l’esperança i la confiança en el Senyor, la seguretat que ens escolta fins i tot abans de badar boca. Podem ser víctimes de la confusió, presoners del subjectivisme, de nosaltres mateixos, sentint-nos paralitzats, i aleshores la solució és obrir-se a l’Esperit. No hem de perdre mai de vista que la pregària monàstica, la salmòdia, la meditació, la lectio no són els objectius en si mateixos; tan sols preparen el camí perquè l’acció de Déu es faci realitat i ens il·lumini interiorment per mitjà de la fe. Per això en aquest capítol sant Benet ens convida a pregar, ens anima a la pregària personal. Perquè en expressió de sant Bernat, en la vida monàstica hem de simultanejar tres vocacions: la de Llàtzer, la de Marta i la de Maria; les vocacions del penitent, la del treballador, i la del contemplatiu. Pregar és a la fi cercar, la recerca de l’home que només troba la seva plena realització en el Déu que li surt a l’encontre, que es revela. La pregària és obertura i elevació del cor a Déu, una relació del tot personal amb Ell. Tot i que l’home es pugui oblidar del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa mai de prendre la iniciativa cridant l’home al seu encontre en la pregària. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que: «Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer pas en la pregària; la iniciativa de l’home és sempre sols una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, la pregària apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació» (CEC 2567).
Ell surt al nostre encontre, anem també nosaltres a trobar-lo i aleshores, pregant, envigorirem la nostra pregària i la nostra vida comunitària, la nostra vida de monjos.
Deia ahir mateix el Papa Francesc: «Aquesta crida és també per a nosaltres. Com no sentir aquí el ressò de la gran exhortació de sant Joan Pau II: “Obriu les portes!”? Malgrat això, en la nostra vida com a sacerdots i persones consagrades, es pot tenir amb freqüència la temptació de quedar-se una mica tancats, per por o per comoditat, en nosaltres mateixos i en els nostres àmbits. Però el camí que Jesús ens mostra és de sentit únic: sortir de nosaltres mateixos. És un viatge sense bitllet de tornada. Es tracta d’emprendre un èxode del nostre jo, de perdre la vida per ell (cf. Mc 8,35), seguint el camí del lliurament d’un mateix. D’altra banda, a Jesús no li agraden els recorreguts a mitges, les portes entreobertes, les vides de doble carril. Demana posar-se en camí lleugers, sortir renunciant a les pròpies seguretats, ancorats únicament en ell. En altres paraules, la vida dels seus deixebles més propers, com estem cridats a ser, està feta d’amor concret, és a dir, de servei i disponibilitat; és una vida en la qual no hi ha espais tancats ni propietat privada per a les nostres pròpies comoditats: almenys no n’hi hauria d’haver. Qui ha optat per configurar tota la seva existència amb Jesús ja no tria on estar, sinó que va allà on se l’envia, disposat a respondre a qui el crida; tampoc disposa del seu propi temps. La casa en la qual resideix no li pertany, perquè l’Església i el món són els espais oberts de la seva missió. El seu tresor és posar el Senyor enmig de la seva vida, sense buscar cap altra cosa que Ell. (...) Content amb el Senyor, no es conforma amb una vida mediocre, sinó que té un desig ardent de ser testimoni i d’arribar als altres; li agrada el risc i surt, no forçat per camins ja traçats, sinó obert i fidel a les rutes indicades per l’Esperit».
Obrim-nos doncs a l’Esperit tot pregant el Senyor, posant Crist al centre de les nostres vides, no anteposant-li mai res.
diumenge, 31 de juliol del 2016
diumenge, 24 de juliol del 2016
COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA
De la Regla de satnt Benet
Capítol 13
1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».
Comentari de l'Abat Octavi Vilà
El dia comença per a nosaltres pregant a l’albada i acaba pregant a la nit. Al llarg del dia, de cada dia, en la pregària fem memòria de la mort i de la resurrecció del Senyor; Crist nasqué en la tenebra de la nit, a mig matí amb la seva mort el dia esdevingué nit, però de bon matí, el dia de la Pasqua, Crist sortí victoriós del sepulcre i la nit es féu llum. Crist és el sol de justícia i també per a nosaltres a primera hora del matí, torna a brillar la llum, i recordem així, tot lloant-lo, que Crist ens ofereix cada dia la vida nova, vertadera, la vida de salvació. Certament avui la humanitat ja no té tanta basarda de la nit com en els temps de sant Benet però tot i així la joia d’un nou dia esdevé alegria comunitària. Escrivia Dietrich Bonhoeffer que la pregaria del matí no pertany a l’individu sinó a la comunitat cristiana unida per lligams fraternals. La calma del matí és el moment de la lloança d’acció de gràcies i de l’escolta atenta de la Paraula. Abans de reprendre qualsevol tasca que ens pertoqui lloem el Senyor que ens ha regalat un nou dia. El comencem tot incorporant-nos a una vida nova i això implica la misericòrdia, demanar el perdó i perdonar.
Sant Benet ens diu «Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem”, es purifiquin de semblant defecte.» El Parenostre, les primeres paraules de la Sagrada Escriptura que aprenem des de nens; que s’imprimeixen en la nostra memòria, que ens omplen la vida i ens acompanyen fins al darrer alè. Amb aquesta pregària, que Jesús mateix ens ensenyà, ens adonem que «no som plenament fills de Déu, sinó que hem d’arribar a ser-ho més i més mitjançant la nostra comunió cada vegada més profunda amb Crist. Ser fills equival a seguir Jesús» (Benet XVI, Jesús de Natzaret, Madrid 2007, p. 172). A cercar-lo, i els qui el cerquen el troben, i en trobar-lo el lloen, ens diu sant Agustí a les Confessions.
L’oració dominical, el Parenostre, recull i expressa també les necessitats humanes materials i espirituals: «Doneu-nos el nostre pa de cada dia, i perdoneu els nostres pecats». A causa de les necessitats i de les dificultats de perdonar i de ser perdonats cada dia, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10), com sentim en l’Evangeli d’avui. No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu. Com ho van experimentar els antics pares del desert i els contemplatius de tots els temps, cerquem per arribar a ser, amb la pregària, amics de Déu. Cada vegada que resem el Parenostre, la nostra veu s’entrellaça amb la de l’Església, perquè qui prega no està mai sol. Per no estar sols ens cal perdonar i ser perdonats. «No hem de limitar-nos a esperar la seva misericòrdia. Hem de saber amb certesa que potser nosaltres podem arribar a ser misericordiosos com el Pare, perquè aquesta és la plenitud de la vida, de la vida eterna que Jesús ens permet acollir a través de la nostra misèria, deixant-nos guarir i estimar per Ell per aprendre a tenir la seva mirada sobre les misèries del nostre proïsme» (Mauro-Guiseppe Lepori, La misericòrdia en les nostres comunitats).
Sant Benet no ens demana solament ser misericordiosos com el Pare; ens demana en primer lloc ser conscients de la nostra misèria, de l’estat de vida reduïda en el qual ens trobem i ens pregunta si desitgem de debò viure en plenitud, si de debò volem que Crist es faci càrrec de les nostres misèries per guarir-nos i donar-nos la vida. Ser conscients de la nostra misèria, del nostre estat de misèria, i que per això tenim necessitat de ser perdonats i de perdonar, tenim necessitat de Crist i necessitem els uns dels altres, necessitem de la comunitat. Déu és el nostre Pare, el de tots, no sols un pare individual, sinó un pare comunitari.
Ens deia l’Abat General aquests dies en el Capítol de la Congregació de Castella que: «Solem desitjar la compassió de Déu i dels altres, però no els permetem fer-se propers a nosaltres, que prenguin cura de nosaltres i de la nostra misèria. Molts germans i germanes en les nostres comunitats ploren per terra perquè són o se senten víctimes dels altres, però després no accepten que el superior, la superiora, la comunitat, tinguin cura d’ells, que afrontin amb ells els seus malestars. No accepten fer un camí de guarició, de cura, acompanyats dels altres. D’altra banda, uns altres estan “mig morts”, però s’acontenten amb aquesta mitja vida, no desitgen res, no esperen res més. O estan convençuts que la seva “mitja vida” és ja una plenitud. En el fons és un problema d’idolatria, quan trobem monjos i monges que “adoren” el seu treball, el seu càrrec, fins i tot quan ja no el tenen, la seva autonomia, la seva perfecció moral, o les seves amistats particulars, i no desitgen res més, és a dir, no desitgen Déu».
Per viure cal desitjar Déu, cal cercar-lo, cal tenir necessitat de perdonar i de ser perdonats per poder viure no amb mitja vida, no sobrevivint, sinó amb plenitud. Qui s’acontenta amb mitja vida, a sobreviure, a restar al monestir perquè no es veu vivint a fora, no perdona ni vol ser perdonat perquè no reconeix ser feble, no viu amb plenitud, no cerca Crist, no té pau ni dóna pau a la comunitat. Pregària i necessitat de rebre i de donar el perdó ja que com escriu l’abat sant Doroteu: «qui està enfortit per l’oració o la meditació tolerarà fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que l’insulta. D’altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa gran afecte. De vegades també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-ho i no es digna prendre’l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes, ni es digna respondre-li paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries. D’aquí prové, com he dit, el que un no es torbi ni s’afligeixi, si menysprea i té en res el que diuen. En canvi, la torbació o aflicció per les paraules d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà. També poden adduir-se altres causes. Però, si examinem atentament la qüestió, veurem que la causa de tota pertorbació consisteix que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva el que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que els sants ens ensenyen que aquesta acusació d’un mateix és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Que això és veritat, ho hem comprovat en múltiples ocasions; i nosaltres, amb tot, esperem amb anhel trobar el descans, malgrat la nostra desídia, o pensem caminar pel camí recte, malgrat les nostres repetides impaciències i de la nostra resistència a acusar-nos a nosaltres mateixos» (sant Doroteu, abat, Instrucció 7, sobre la acusació d’un mateix).
Escriu el Papa Francesc en la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, sobre la vida contemplativa que «les persones consagrades, els qui per la consagració “segueixen al Senyor de manera especial, de manera profètica”, són cridades a descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana, a ser conscients interlocutors capaços de reconèixer els interrogants que Déu i la humanitat ens plantegen. Per a cada consagrat i consagrada el gran desafiament consisteix en la capacitat de continuar cercant Déu “amb els ulls de la fe en un món que ignora la seva presència”, tornant a proposar a l’home i a la dona d’avui la vida casta, pobre i obedient de Jesús com a signe creïble i fiable, arribant a ser d’aquesta manera, “exegesi viva de la Paraula de Déu”. Descobrir els signes de la presència de Déu en la pregària, en la vida comunitària perdonant i demanant perdó».
Avui l’Evangeli i la Regla ens fan centrar la mirada en l’oració dominical, el Parenostre, que com a mínim preguem sis vegades al dia. Posem-hi els cinc sentits en pregar-la, segurs que qui si el cerquem trobarem Déu, que si truquem Ell ens obrirà, que el que li demanem ens ho concedirà.
Capítol 13
1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».
Comentari de l'Abat Octavi Vilà
El dia comença per a nosaltres pregant a l’albada i acaba pregant a la nit. Al llarg del dia, de cada dia, en la pregària fem memòria de la mort i de la resurrecció del Senyor; Crist nasqué en la tenebra de la nit, a mig matí amb la seva mort el dia esdevingué nit, però de bon matí, el dia de la Pasqua, Crist sortí victoriós del sepulcre i la nit es féu llum. Crist és el sol de justícia i també per a nosaltres a primera hora del matí, torna a brillar la llum, i recordem així, tot lloant-lo, que Crist ens ofereix cada dia la vida nova, vertadera, la vida de salvació. Certament avui la humanitat ja no té tanta basarda de la nit com en els temps de sant Benet però tot i així la joia d’un nou dia esdevé alegria comunitària. Escrivia Dietrich Bonhoeffer que la pregaria del matí no pertany a l’individu sinó a la comunitat cristiana unida per lligams fraternals. La calma del matí és el moment de la lloança d’acció de gràcies i de l’escolta atenta de la Paraula. Abans de reprendre qualsevol tasca que ens pertoqui lloem el Senyor que ens ha regalat un nou dia. El comencem tot incorporant-nos a una vida nova i això implica la misericòrdia, demanar el perdó i perdonar.
Sant Benet ens diu «Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: “perdoneu-nos així com nosaltres perdonem”, es purifiquin de semblant defecte.» El Parenostre, les primeres paraules de la Sagrada Escriptura que aprenem des de nens; que s’imprimeixen en la nostra memòria, que ens omplen la vida i ens acompanyen fins al darrer alè. Amb aquesta pregària, que Jesús mateix ens ensenyà, ens adonem que «no som plenament fills de Déu, sinó que hem d’arribar a ser-ho més i més mitjançant la nostra comunió cada vegada més profunda amb Crist. Ser fills equival a seguir Jesús» (Benet XVI, Jesús de Natzaret, Madrid 2007, p. 172). A cercar-lo, i els qui el cerquen el troben, i en trobar-lo el lloen, ens diu sant Agustí a les Confessions.
L’oració dominical, el Parenostre, recull i expressa també les necessitats humanes materials i espirituals: «Doneu-nos el nostre pa de cada dia, i perdoneu els nostres pecats». A causa de les necessitats i de les dificultats de perdonar i de ser perdonats cada dia, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10), com sentim en l’Evangeli d’avui. No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu. Com ho van experimentar els antics pares del desert i els contemplatius de tots els temps, cerquem per arribar a ser, amb la pregària, amics de Déu. Cada vegada que resem el Parenostre, la nostra veu s’entrellaça amb la de l’Església, perquè qui prega no està mai sol. Per no estar sols ens cal perdonar i ser perdonats. «No hem de limitar-nos a esperar la seva misericòrdia. Hem de saber amb certesa que potser nosaltres podem arribar a ser misericordiosos com el Pare, perquè aquesta és la plenitud de la vida, de la vida eterna que Jesús ens permet acollir a través de la nostra misèria, deixant-nos guarir i estimar per Ell per aprendre a tenir la seva mirada sobre les misèries del nostre proïsme» (Mauro-Guiseppe Lepori, La misericòrdia en les nostres comunitats).
Sant Benet no ens demana solament ser misericordiosos com el Pare; ens demana en primer lloc ser conscients de la nostra misèria, de l’estat de vida reduïda en el qual ens trobem i ens pregunta si desitgem de debò viure en plenitud, si de debò volem que Crist es faci càrrec de les nostres misèries per guarir-nos i donar-nos la vida. Ser conscients de la nostra misèria, del nostre estat de misèria, i que per això tenim necessitat de ser perdonats i de perdonar, tenim necessitat de Crist i necessitem els uns dels altres, necessitem de la comunitat. Déu és el nostre Pare, el de tots, no sols un pare individual, sinó un pare comunitari.
Ens deia l’Abat General aquests dies en el Capítol de la Congregació de Castella que: «Solem desitjar la compassió de Déu i dels altres, però no els permetem fer-se propers a nosaltres, que prenguin cura de nosaltres i de la nostra misèria. Molts germans i germanes en les nostres comunitats ploren per terra perquè són o se senten víctimes dels altres, però després no accepten que el superior, la superiora, la comunitat, tinguin cura d’ells, que afrontin amb ells els seus malestars. No accepten fer un camí de guarició, de cura, acompanyats dels altres. D’altra banda, uns altres estan “mig morts”, però s’acontenten amb aquesta mitja vida, no desitgen res, no esperen res més. O estan convençuts que la seva “mitja vida” és ja una plenitud. En el fons és un problema d’idolatria, quan trobem monjos i monges que “adoren” el seu treball, el seu càrrec, fins i tot quan ja no el tenen, la seva autonomia, la seva perfecció moral, o les seves amistats particulars, i no desitgen res més, és a dir, no desitgen Déu».
Per viure cal desitjar Déu, cal cercar-lo, cal tenir necessitat de perdonar i de ser perdonats per poder viure no amb mitja vida, no sobrevivint, sinó amb plenitud. Qui s’acontenta amb mitja vida, a sobreviure, a restar al monestir perquè no es veu vivint a fora, no perdona ni vol ser perdonat perquè no reconeix ser feble, no viu amb plenitud, no cerca Crist, no té pau ni dóna pau a la comunitat. Pregària i necessitat de rebre i de donar el perdó ja que com escriu l’abat sant Doroteu: «qui està enfortit per l’oració o la meditació tolerarà fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que l’insulta. D’altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa gran afecte. De vegades també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-ho i no es digna prendre’l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes, ni es digna respondre-li paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries. D’aquí prové, com he dit, el que un no es torbi ni s’afligeixi, si menysprea i té en res el que diuen. En canvi, la torbació o aflicció per les paraules d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà. També poden adduir-se altres causes. Però, si examinem atentament la qüestió, veurem que la causa de tota pertorbació consisteix que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva el que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que els sants ens ensenyen que aquesta acusació d’un mateix és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Que això és veritat, ho hem comprovat en múltiples ocasions; i nosaltres, amb tot, esperem amb anhel trobar el descans, malgrat la nostra desídia, o pensem caminar pel camí recte, malgrat les nostres repetides impaciències i de la nostra resistència a acusar-nos a nosaltres mateixos» (sant Doroteu, abat, Instrucció 7, sobre la acusació d’un mateix).
Escriu el Papa Francesc en la Constitució Apostòlica Vultum Dei quaerere, sobre la vida contemplativa que «les persones consagrades, els qui per la consagració “segueixen al Senyor de manera especial, de manera profètica”, són cridades a descobrir els signes de la presència de Déu en la vida quotidiana, a ser conscients interlocutors capaços de reconèixer els interrogants que Déu i la humanitat ens plantegen. Per a cada consagrat i consagrada el gran desafiament consisteix en la capacitat de continuar cercant Déu “amb els ulls de la fe en un món que ignora la seva presència”, tornant a proposar a l’home i a la dona d’avui la vida casta, pobre i obedient de Jesús com a signe creïble i fiable, arribant a ser d’aquesta manera, “exegesi viva de la Paraula de Déu”. Descobrir els signes de la presència de Déu en la pregària, en la vida comunitària perdonant i demanant perdó».
Avui l’Evangeli i la Regla ens fan centrar la mirada en l’oració dominical, el Parenostre, que com a mínim preguem sis vegades al dia. Posem-hi els cinc sentits en pregar-la, segurs que qui si el cerquem trobarem Déu, que si truquem Ell ens obrirà, que el que li demanem ens ho concedirà.
diumenge, 17 de juliol del 2016
LA HUMILITAT: L’ONZÈ GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».
Comentari de l'Abat Octavi Vilà
Les paraules, les expressions del cos i del rostre, els silencis són maneres de transmetre una actitud interior. El control sobre la paraula és un reflex de la calma, la seriositat, la densitat de la nostra interioritat; un silenci exterior per facilitar un silenci interior per transformar el cor en discreció, serenitat, dolcesa; aquesta suavitat, humilitat i gravetat de què ens parla sant Benet.
Cal primer reservar i defensar els espais i els moments del dia en què la pregària i el contacte amb la Paraula han d’ocupar tota la nostra atenció. En som conscients que no hem d’anteposar res a l’ofici diví? No cerquem com a excusa la nostra activitat, la que ens toca fer o la que no ens toca fer però ens ve de gust? Si fem quelcom ens donem ja per justificats per aixecar-nos més tard l’endemà, per arribar tard a l’ofici o ni tan sols anar-hi, quan de fet res no ens ho impedeix llevat de nosaltres mateixos? Cadascú de nosaltres pot respondre’s a si mateix. Costa certament abandonar o no recaure en inèrcies que portàvem abans de venir al monestir; però hem vingut per ser monjos, per dedicar la nostra vida a la recerca de Déu, per centrar-nos en Crist i hem vingut per la nostra pròpia voluntat, segurs que Crist ens hi ha cridat. Sols nosaltres i Déu mateix sabem el nostre grau de fidelitat a la pregària.
Quan hi dediquem el temps que cal, és aleshores que les paraules han de deixar lloc a la Paraula, aquella que s’ha encarnat i que és la nostra via privilegiada de comunicació amb qui ens ha cridat al monestir. El nostre no ha de ser un silenci estèril sinó un silenci fecund, apartem les paraules del nostre interior i exterior per fer lloc a la Paraula, perquè la Paraula penetri en nosaltres com una espasa de dos talls, hi arreli perquè donem bons fruits. Però fer silenci és responsabilitat nostra, la tasca de cadascun de nosaltres. Si hem vingut per a ser monjos, aleshores quin sentit té sols fer les coses per evitar que els superiors ens amonestin? Quin sentit té cercar la via per escapolir-nos del que ens cal fer i hem triat voluntàriament de fer? I encara més, quin sentit té afegir-hi el sentiment o difondre’l que faig el que vull perquè no em controlen vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre? Què hem vingut a fer? A cercar la nostra autocomplaença? No, hem vingut per cercar Crist en el clos del monestir, per tant cadascun som responsables de nosaltres mateixos, de mantenir el nostre nivell de vida espiritual i d’augmentar-lo, d’anar caminant dia a dia, nosaltres mateixos en som els primers responsables; si ho descuidem, si ens oblidem del que hem vingut a fer, que és centrar-nos mitjançant una vida de pregària, de contacte amb la Paraula i de treball, en Crist; anem malament, caminem pel límit de l’espadat i fàcilment podrem caure. Sucumbir a qualsevol temptació com la son, les distraccions, la peresa. Per això tenim un camí, un mitjà, un equilibri ja establert per sant Benet, fer a cada hora el que toca, posar a cada moment el seu gest, amb poques paraules i assenyades. Però no, cerquem el contacte amb la gent de fora la comunitat tant si toca com si no toca; ens extralimitem en les nostres funcions, evidentment a grat nostre.
«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. (...) un temps de callar i un temps de parlar», diu el Cohèlet. Distribuïm-nos els temps d’acord amb el que toca a cada moment, ajudem la comunitat des de la nostra feina, la que ens han encomanat i no cap altra, parlant quan toca a les recreacions i mantenint el silenci quan cal, sobretot de camí a la pregària. Per fer això tenim un mitjà, el dia a dia, servint-nos de la rutina arribarem a poder fer silenci exterior i interior. Restar en silenci vol dir restar davant de Déu; trobar la quietud significa anar vers Déu, com el mateix Jesús ens mostra quan es retira sol a pregar. Fem silenci de Completes a Laudes, el nostre primer crit ha de ser «obriu-me els llavis Senyor», seguim fent silenci pel claustre en anar a la pregària, al refetor; fem silenci per fer camí vers Déu, per omplir-nos de la seva Paraula i obrir els nostres llavis, principalment per lloar-lo. Callar no vol dir no poder parlar, vol dir estar en pau amb un mateix, afavorir la vida interior; callar vol dir peregrinar, deia un pare del desert. El silenci ens disposa per l’encontre amb Déu en l’oració personal i comunitària, en les activitats ordinàries de cada dia, mitjançant la reverència i l’actitud d’escolta. Perquè el silenci ens permet escoltar a aquell que incansablement truca a la porta del nostre cor, tot esperant que li obrin.
Diu el Papa Francesc: «Cadascun de nosaltres sap com actua el Senyor misteriosament en el nostre cor, en la nostra ànima. I quin és el núvol, la potència, quin és l’estil de l’Esperit Sant per cobrir el nostre misteri? Aquest núvol en nosaltres, en la nostra vida es diu silenci: el silenci és precisament el núvol que cobreix el misteri de la nostra relació amb el Senyor, de la nostra santedat i dels nostres pecats, aquest misteri que no podem explicar. Però quan no hi ha silenci en la nostra vida, el misteri es perd, se’n va. Servar el misteri amb el silenci. Aquest és el núvol, aquesta és la potència de Déu per a nosaltres, aquesta és la força de l’Esperit Sant» (Homilia a Santa Marta, 20 desembre 2013).
El silenci, la pregària, com tot en la nostra vida, ha de sortir del fons del cor i així poder tenir espais de lectura privada, abandonar-nos a l’encontre amb Déu i la seva Paraula. Fer silenci per poder escoltar i facilitar l’escolta als germans.
Capítol 7,60-61
60 L’onzè graó de la humilitat és quan el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, 61 tal com està escrit: «El savi es fa conèixer per les poques paraules».
Comentari de l'Abat Octavi Vilà
Les paraules, les expressions del cos i del rostre, els silencis són maneres de transmetre una actitud interior. El control sobre la paraula és un reflex de la calma, la seriositat, la densitat de la nostra interioritat; un silenci exterior per facilitar un silenci interior per transformar el cor en discreció, serenitat, dolcesa; aquesta suavitat, humilitat i gravetat de què ens parla sant Benet.
Cal primer reservar i defensar els espais i els moments del dia en què la pregària i el contacte amb la Paraula han d’ocupar tota la nostra atenció. En som conscients que no hem d’anteposar res a l’ofici diví? No cerquem com a excusa la nostra activitat, la que ens toca fer o la que no ens toca fer però ens ve de gust? Si fem quelcom ens donem ja per justificats per aixecar-nos més tard l’endemà, per arribar tard a l’ofici o ni tan sols anar-hi, quan de fet res no ens ho impedeix llevat de nosaltres mateixos? Cadascú de nosaltres pot respondre’s a si mateix. Costa certament abandonar o no recaure en inèrcies que portàvem abans de venir al monestir; però hem vingut per ser monjos, per dedicar la nostra vida a la recerca de Déu, per centrar-nos en Crist i hem vingut per la nostra pròpia voluntat, segurs que Crist ens hi ha cridat. Sols nosaltres i Déu mateix sabem el nostre grau de fidelitat a la pregària.
Quan hi dediquem el temps que cal, és aleshores que les paraules han de deixar lloc a la Paraula, aquella que s’ha encarnat i que és la nostra via privilegiada de comunicació amb qui ens ha cridat al monestir. El nostre no ha de ser un silenci estèril sinó un silenci fecund, apartem les paraules del nostre interior i exterior per fer lloc a la Paraula, perquè la Paraula penetri en nosaltres com una espasa de dos talls, hi arreli perquè donem bons fruits. Però fer silenci és responsabilitat nostra, la tasca de cadascun de nosaltres. Si hem vingut per a ser monjos, aleshores quin sentit té sols fer les coses per evitar que els superiors ens amonestin? Quin sentit té cercar la via per escapolir-nos del que ens cal fer i hem triat voluntàriament de fer? I encara més, quin sentit té afegir-hi el sentiment o difondre’l que faig el que vull perquè no em controlen vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre? Què hem vingut a fer? A cercar la nostra autocomplaença? No, hem vingut per cercar Crist en el clos del monestir, per tant cadascun som responsables de nosaltres mateixos, de mantenir el nostre nivell de vida espiritual i d’augmentar-lo, d’anar caminant dia a dia, nosaltres mateixos en som els primers responsables; si ho descuidem, si ens oblidem del que hem vingut a fer, que és centrar-nos mitjançant una vida de pregària, de contacte amb la Paraula i de treball, en Crist; anem malament, caminem pel límit de l’espadat i fàcilment podrem caure. Sucumbir a qualsevol temptació com la son, les distraccions, la peresa. Per això tenim un camí, un mitjà, un equilibri ja establert per sant Benet, fer a cada hora el que toca, posar a cada moment el seu gest, amb poques paraules i assenyades. Però no, cerquem el contacte amb la gent de fora la comunitat tant si toca com si no toca; ens extralimitem en les nostres funcions, evidentment a grat nostre.
«Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. (...) un temps de callar i un temps de parlar», diu el Cohèlet. Distribuïm-nos els temps d’acord amb el que toca a cada moment, ajudem la comunitat des de la nostra feina, la que ens han encomanat i no cap altra, parlant quan toca a les recreacions i mantenint el silenci quan cal, sobretot de camí a la pregària. Per fer això tenim un mitjà, el dia a dia, servint-nos de la rutina arribarem a poder fer silenci exterior i interior. Restar en silenci vol dir restar davant de Déu; trobar la quietud significa anar vers Déu, com el mateix Jesús ens mostra quan es retira sol a pregar. Fem silenci de Completes a Laudes, el nostre primer crit ha de ser «obriu-me els llavis Senyor», seguim fent silenci pel claustre en anar a la pregària, al refetor; fem silenci per fer camí vers Déu, per omplir-nos de la seva Paraula i obrir els nostres llavis, principalment per lloar-lo. Callar no vol dir no poder parlar, vol dir estar en pau amb un mateix, afavorir la vida interior; callar vol dir peregrinar, deia un pare del desert. El silenci ens disposa per l’encontre amb Déu en l’oració personal i comunitària, en les activitats ordinàries de cada dia, mitjançant la reverència i l’actitud d’escolta. Perquè el silenci ens permet escoltar a aquell que incansablement truca a la porta del nostre cor, tot esperant que li obrin.
Diu el Papa Francesc: «Cadascun de nosaltres sap com actua el Senyor misteriosament en el nostre cor, en la nostra ànima. I quin és el núvol, la potència, quin és l’estil de l’Esperit Sant per cobrir el nostre misteri? Aquest núvol en nosaltres, en la nostra vida es diu silenci: el silenci és precisament el núvol que cobreix el misteri de la nostra relació amb el Senyor, de la nostra santedat i dels nostres pecats, aquest misteri que no podem explicar. Però quan no hi ha silenci en la nostra vida, el misteri es perd, se’n va. Servar el misteri amb el silenci. Aquest és el núvol, aquesta és la potència de Déu per a nosaltres, aquesta és la força de l’Esperit Sant» (Homilia a Santa Marta, 20 desembre 2013).
El silenci, la pregària, com tot en la nostra vida, ha de sortir del fons del cor i així poder tenir espais de lectura privada, abandonar-nos a l’encontre amb Déu i la seva Paraula. Fer silenci per poder escoltar i facilitar l’escolta als germans.
diumenge, 10 de juliol del 2016
LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
De la Regla de sant Benet
Capítol 7
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Perseverar i coratge són dues idees centrals d’aquest capítol, que sant Benet reforça amb referències a l’Escriptura. Quan l’obediència resulta difícil, irritant, quan comporta posar-se davant de situacions d’injustícia, fins i tot aleshores l’Escriptura pot ajudar-nos a entendre la situació. «El diàleg comença veritablement quan acollim la Paraula de Déu en Crist present que ens parla, en Crist que camina amb nosaltres per parlar-nos i il•luminar-nos amb l’Escriptura» ens deia aquets dies el P. Abat General sobre la misericòrdia en la comunitat com a lloc de reconciliació, diàleg i de condonació dels deutes. Per qualsevol home o dona és difícil, impossible realment, encertar en tot i d’acord amb el criteri de tots. Això és vàlid per a tothom, òbviament també o potser encara més pels superiors. L’Escriptura és la nostra eina per al combat espiritual, però com escriu un comentarista, l’Escriptura no és un llibre de cuina, no té receptes escrites clarament per cada un dels nostres problemes, sinó que l’Escriptura s’obre a la nostra consideració, ens interpel·la, ens qüestiona per tal que, cercant les nostres pròpies respostes, puguem seguir endavant. L’Escriptura dóna llum a la vida monàstica, en fa una característica essencial, i Crist, la Paraula feta carn, n’és el centre com sant Benet ens recorda constantment.
L’alliberament de la nostra llibertat ve pel camí de l’obediència. Què vol dir obeir? Vol dir fonamentalment escoltar, estar atent al que ens diu Crist a través de la Paraula, per mitjà de l’abat i de la comunitat; però aquest camí de llibertat no és pas fàcil, ans al contrari, se’ns fa difícil, costerut i ben ple de pedres, que sovint identifiquem amb els nostres germans. Quan caiem en l’absoluta insatisfacció en la nostra vida el primer que ens caldria fer és revisar la nostra relació diària amb la Paraula. La nostra no és ni ha de ser una vida que respongui a petits i mundans incentius, no hem de ser com els nens, que si no ens donen el que volem, si no ens tracten millor que als altres en tot moment ens sentim postergats. Vivim en comunitat, avancem tots junts vers la vida eterna però la temptació d’avançar-hi sols i deixar els altres ran del camí ens envaeix amb massa freqüència. Els temps de les obediències mortificadores han passat, no té sentit frustrar-se per l’únic sentit de fer-ho, sense cap altre sentit de servei a Crist i als germans. Però davant un minvat sentit de la paraula obeir, sentim la temptació de fugir, i davant d’això sant Benet ens demana perseverar, no desencoratjar-nos, avançar en aquest camí de llibertat, d’una llibertat que se’ns ha promès i que desitgem amb totes les nostres forces.
L’amargor és un risc que correm, que ens farà sentir-nos exclosos, contra tot i contra tots, superiors a la fi als altres. Davant d’aquestes situacions cal recórrer a la Paraula que ens dóna la força necessària per seguir el nostre camí. Aguantar-ho tot pel Senyor, ens diu sant Benet. Sortosament els temps de les proves i les mortificacions sense cap altre sentit que aquest, sense respondre a cap altre objectiu han passat. Això no vol dir però que no interpretem a voltes algunes coses en aquesta clau i ens sentim ferits, tractats injustament i en situació adversa.
Fer el que diu sant Pau, i que sant Benet també recorda, això és, beneir el qui ens maleeix, certament seria difícil, però tampoc no cal que maleïm qualsevol que ens contradiu, no interpreta adequadament els nostres desitjos, o ens destorba de la nostra acomodatícia i beatífica rutina. A voltes hi ha coses que es diuen per alguna raó però que no cal tampoc entrar en detalls.
Ens recordava aquets dies l’Abat General que «Quan pensem en les nostres comunitats, o visitem les nostres comunitats, veiem que no és estrany que els germans o germanes “tinguin alguna cosa contra” els altres germans o germanes, o contra els superiors, o fins i tot contra si mateixos.”Estar en contra” és allò oposat a “estar amb” o “ser per a” de la comunió cristiana. És veritablement un problema que cal prendre’s seriosament. No es tracta tant de tenir diferents opinions, sinó d’una manca d’amor vers la persona de l’altre que fereix en profunditat a una comunitat i a l’Església sencera. És l’odi que apaga la caritat. A voltes es tracta tant sols de quelcom que el germà ens fa retret, que no li agrada de nosaltres, i del que ens acusa. Fins i tot en aquest cas cal prendre-s’ho seriosament, perquè vol dir que puc ser vertaderament responsable dels sentiments negatius del germà, de llur tristesa, de la minva de la seva pau.»
Cal tenir sempre present la humilitat, la paciència, no defallir, no fer-se enrere, tenir coratge, mantenint sempre l’esperança i la joia.
Capítol 7
35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Perseverar i coratge són dues idees centrals d’aquest capítol, que sant Benet reforça amb referències a l’Escriptura. Quan l’obediència resulta difícil, irritant, quan comporta posar-se davant de situacions d’injustícia, fins i tot aleshores l’Escriptura pot ajudar-nos a entendre la situació. «El diàleg comença veritablement quan acollim la Paraula de Déu en Crist present que ens parla, en Crist que camina amb nosaltres per parlar-nos i il•luminar-nos amb l’Escriptura» ens deia aquets dies el P. Abat General sobre la misericòrdia en la comunitat com a lloc de reconciliació, diàleg i de condonació dels deutes. Per qualsevol home o dona és difícil, impossible realment, encertar en tot i d’acord amb el criteri de tots. Això és vàlid per a tothom, òbviament també o potser encara més pels superiors. L’Escriptura és la nostra eina per al combat espiritual, però com escriu un comentarista, l’Escriptura no és un llibre de cuina, no té receptes escrites clarament per cada un dels nostres problemes, sinó que l’Escriptura s’obre a la nostra consideració, ens interpel·la, ens qüestiona per tal que, cercant les nostres pròpies respostes, puguem seguir endavant. L’Escriptura dóna llum a la vida monàstica, en fa una característica essencial, i Crist, la Paraula feta carn, n’és el centre com sant Benet ens recorda constantment.
L’alliberament de la nostra llibertat ve pel camí de l’obediència. Què vol dir obeir? Vol dir fonamentalment escoltar, estar atent al que ens diu Crist a través de la Paraula, per mitjà de l’abat i de la comunitat; però aquest camí de llibertat no és pas fàcil, ans al contrari, se’ns fa difícil, costerut i ben ple de pedres, que sovint identifiquem amb els nostres germans. Quan caiem en l’absoluta insatisfacció en la nostra vida el primer que ens caldria fer és revisar la nostra relació diària amb la Paraula. La nostra no és ni ha de ser una vida que respongui a petits i mundans incentius, no hem de ser com els nens, que si no ens donen el que volem, si no ens tracten millor que als altres en tot moment ens sentim postergats. Vivim en comunitat, avancem tots junts vers la vida eterna però la temptació d’avançar-hi sols i deixar els altres ran del camí ens envaeix amb massa freqüència. Els temps de les obediències mortificadores han passat, no té sentit frustrar-se per l’únic sentit de fer-ho, sense cap altre sentit de servei a Crist i als germans. Però davant un minvat sentit de la paraula obeir, sentim la temptació de fugir, i davant d’això sant Benet ens demana perseverar, no desencoratjar-nos, avançar en aquest camí de llibertat, d’una llibertat que se’ns ha promès i que desitgem amb totes les nostres forces.
L’amargor és un risc que correm, que ens farà sentir-nos exclosos, contra tot i contra tots, superiors a la fi als altres. Davant d’aquestes situacions cal recórrer a la Paraula que ens dóna la força necessària per seguir el nostre camí. Aguantar-ho tot pel Senyor, ens diu sant Benet. Sortosament els temps de les proves i les mortificacions sense cap altre sentit que aquest, sense respondre a cap altre objectiu han passat. Això no vol dir però que no interpretem a voltes algunes coses en aquesta clau i ens sentim ferits, tractats injustament i en situació adversa.
Fer el que diu sant Pau, i que sant Benet també recorda, això és, beneir el qui ens maleeix, certament seria difícil, però tampoc no cal que maleïm qualsevol que ens contradiu, no interpreta adequadament els nostres desitjos, o ens destorba de la nostra acomodatícia i beatífica rutina. A voltes hi ha coses que es diuen per alguna raó però que no cal tampoc entrar en detalls.
Ens recordava aquets dies l’Abat General que «Quan pensem en les nostres comunitats, o visitem les nostres comunitats, veiem que no és estrany que els germans o germanes “tinguin alguna cosa contra” els altres germans o germanes, o contra els superiors, o fins i tot contra si mateixos.”Estar en contra” és allò oposat a “estar amb” o “ser per a” de la comunió cristiana. És veritablement un problema que cal prendre’s seriosament. No es tracta tant de tenir diferents opinions, sinó d’una manca d’amor vers la persona de l’altre que fereix en profunditat a una comunitat i a l’Església sencera. És l’odi que apaga la caritat. A voltes es tracta tant sols de quelcom que el germà ens fa retret, que no li agrada de nosaltres, i del que ens acusa. Fins i tot en aquest cas cal prendre-s’ho seriosament, perquè vol dir que puc ser vertaderament responsable dels sentiments negatius del germà, de llur tristesa, de la minva de la seva pau.»
Cal tenir sempre present la humilitat, la paciència, no defallir, no fer-se enrere, tenir coratge, mantenint sempre l’esperança i la joia.
diumenge, 3 de juliol del 2016
QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES
De la Regla de sant Benet
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
2 Després, el proïsme com a si mateix.
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar.
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni.
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts.
17 Enterrar els morts.
18 Socórrer el qui passa tribulació.
19 Consolar l’afligit.
20 Apartar-se de les maneres de fer del món.
21 No anteposar res a l’amor del Crist.
22 No satisfer la ira.
23 No guardar ressentiment.
24 No tenir engany al cor.
25 No donar una pau fingida.
26 No abandonar la caritat.
27 No jurar, no fos cas que perjurés.
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.
29 No tornar mal per mal.
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.
31 Estimar els enemics.
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.
33 Suportar persecució per causa de la justícia.
34 No ser orgullós.
35 Ni donat al vi.
36 Ni golut.
37 Ni dormidor.
38 Ni peresós.
39 Ni murmurador.
40 Ni criticaire
41 Posar l’esperança en Déu.
42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix;
43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi.
44 Témer el dia del judici.
45 Esglaiar-se de l’infern.
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual.
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.
52 No ser amic de parlar molt.
53 No dir paraules vanes o que facin riure.
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes.
56 Donar-se sovint a l’oració.
57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes.
59 No satisfer els desigs de la carn.
60 Avorrir la pròpia voluntat.
61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan».
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.
64 Estimar la castedat.
65 No odiar ningú.
66 No tenir gelosia.
67 No obrar per enveja.
68 No ser amic de baralles.
69 Defugir l’altivesa.
70 Venerar els ancians.
71 Estimar els més joves.
72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics.
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit.
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» (Lc 10,27) aquest és el manament primer del Senyor i que sant Benet recull, però estimar Déu amb totes les forces i el proïsme no és quelcom imprecís sinó que la Regla ens ho concreta molt més, ens diu com ha de ser el nostre dia a dia, la pràctica d’aquest manament. La vida en comunitat no es limita a acomplir el que toca i prou, que ja seria una gran cosa, sinó que vol dir lliurar-se del tot a Crist i als germans, fer-ho tot per amor seguint l’exemple de Crist, i de tal manera que sempre estiguem promptes al que els germans i la comunitat necessitin. Sant Benet recull 74 sentències, la major part de les quals son cites de l’Escriptura i dels Pares. Crist hi és present, sempre i en tot moment, com la raó darrera i definitiva en la vida del monjo, el model de l’amor que se’ns demana aplicar. Una primera part recull el decàleg, també recull les obres de misericòrdia i un altre grup té un caràcter més escatològic. Sant Benet, al llarg del capítol i de l’enumeració ben concreta del que se’ns demana que fem, inclou també punts de reflexió que donen un sentit més profund al capítol.
Encara que complíssim aquest llarg llistat, el mèrit no hauríem d’atribuir-nos-el mai a nosaltres mateixos, sinó que sempre hem d’atribuir el bé a Déu mentre que el mal és responsabilitat nostra. La realitat ens porta ben sovint en el dia a dia a fer-ho a l’inrevés, fer els altres responsables de les nostres mancances i sentir-nos ben satisfets del que puguem fer bé. La culpa dels nostres mals sempre la donem als altres, i fins i tot demanem que ens ajudin a atribuir-los-hi, quasi mai cerquem el que hi ha en nosaltres de dolent. «Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre» ens diu sant Benet; no atribuïm doncs totes les causes de les nostres mancances als altres si volem que els altres ens les atribueixin a nosaltres.
L’instrument fonamental per aconseguir fer bones obres és l’amor. Sant Benet no pretén pas definir l’amor, ens mostra què és l’amor amb una guia pràctica, amb el guió de l’escola de l’amor. Qui ho acompleix i s’hi esmerça es fa capaç de Déu, capaç d’entendre el que vol dir que Déu és amor. Tal com Déu estima, així hem d’estimar també nosaltres. Sabem que estimar ho és tot, però ens cal estimar de debò. Sant Benet ens diu concretament el que és l’amor autèntic, les arrels del qual es trobem en l’Evangeli en cadascuna de les prescripcions que podem llegir en paral·lel a les Benaurances. Estimar vol dir lliurar-se pels altres així com Crist es va lliurar a la voluntat del Pare. Sant Benet desitja pels monjos una puresa de cor tan gran, que ho fem tot per amor, que l’amor de Déu commogui de tal manera els nostres cors que estiguem sempre prestos a qualsevol servei, tot i que sovint no ens vingui de gust fer-lo.
Déu ens proposa una elecció: o Ell o el nostre egoisme. Aquesta elecció afecta incondicionalment la nostra naturalesa, perquè aquesta té necessitat d’amor. L’amor ha de ser la característica del monjo i el termòmetre de l’amor a Déu és la caritat fraterna, l’amor com a lliurament a un altre, el servei als altres.
Fixem-nos en les frases curtes que escriu Sant Benet com «estimar als enemics», en totes les quals descobrim el misteri de la vida divina en el nostre interior. En dir-nos sant Benet que estimem els enemics, podríem pensar: és possible que en el monestir n’hi pugui haver? És clar que no, però de tant en tant podria establir-se entre alguns de nosaltres una certa hostilitat, una manca d’atenció i de tacte, una indiferència, una poca promptitud a prestar-nos servei de caritat… futileses que, malgrat tot, poden causar sofriment. Ens cal evitar aquest comportament, i si un dia som nosaltres l’objecte d’aquest tracte, procurem no tenir-ho en compte, no compadir-nos de nosaltres mateixos i no jutjar els altres precipitadament, ja que moltes actituds responen al temperament, a l’educació, a la nostra manera de veure les coses, potser més que a una mala intenció. Però, encara que fos així, que algú conscientment ens apartés, ens menyspreés, preguntem-nos si no hi tenim també nosaltres una part de responsabilitat, i en qualsevol cas, com diu sant Benet, ens cal «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit», no deixar-ho per la posta del sol del darrer dia de la creació.
Déu pot fer obres admirables amb els instruments més pobres, tan pobres com ho som nosaltres. Viure amb aquesta confiança en una inesgotable font de generositat en el camí de la nostra conversió. No es tracta de mantenir-nos irreprotxables; només necessitem, amb una fidelitat cada dia més gran, intentar correspondre a l’amor de Déu, caminar vers aquest acompliment de l’amor.
Quan l’amor creix, el monjo progressa en totes les virtuts exercitades amb aquell anhel de vida eterna on sant Benet vol conduir-nos en orientar-ho tot cap a l’interior, cap a l’essencial, vers Crist. Per tant, quan estem temptats de vanitat, de mandra, del mal humor o de gelosia, pensem que el camp de batalla no és la nostra superficialitat. El combat s’entaula en el nostre interior.
És com si sant Benet ens preguntés: vols la vida eterna?, vius a la presència de Déu?, t’alimentes de la seva Paraula?, pregues amb freqüència? Tot això són crides a la interiorització. I sabem que el combat interior per la vida eterna es realitza en íntima unió amb Déu aquí i ara; per això se’ns diu que estavellem contra Crist els mals pensaments, ja que en aquest combat ell ja ha vençut. Si ens incorporem a ell, les nostres comunitats seran testimoni d’unitat. Una unitat que comença al nostre interior i que si som fidels serem capaços d’exterioritzar-la, de compartir-la amb els altres. No ens ha de preocupar que ens tinguin per sants abans de ser-ho, més aviat guardem-nos d’emprar expressions dures, massa generalitzades i precipitades, amb les quals exposem el nostre punt de vista com l’únic volgut per Déu, i considerem l’opinió dels altres com de poc interès. Al món dominen l’enveja i la gelosia, fruit de l’orgull i de l’egoisme. Sant Benet ens prevé. Per què tenim gelosia d’un germà? Perquè el nostre cor encara no és lliure. Si l’estiméssim, ens alegraríem del bé que veiem en ell, de l’estima de què és objecte i dels seus èxits, encara que falsament ens creguem nosaltres postergats.
D’entre els instruments de les bones obres en trobem dos que es complementen: «posar l’esperança en Déu» i «no desesperar mai de la seva misericòrdia», una cita que ens resulta ben familiar per cert. L’esperança demana puresa de cor i aquesta no s’adquireix en un dia, és treball de tota una vida. Déu ens vol conduir a la perfecció de l’amor i, poc a poc, ens va canviant tota il·lusió sobre nosaltres mateixos en una total confiança en la seva gràcia. L’esperança és fruit del combat de cada dia i aconseguir la puresa de cor una tasca de tota una vida.
Tots estem amenaçats per la temptació de la desesperació. És la temptació més difícil de superar. Confiem massa en nosaltres mateixos i poc en Déu, i ens desil·lusionem respecte al resultat dels nostres esforços. Per això el capítol acaba com havia començat: amb l’amor, que Déu té preparat pels qui l’estimen. I l’última frase hem de llegir-la amb atenció, és l’on i el com de l’amor: al monestir i amb diligència, sols així el monestir serà el lloc on aprendrem i exercitarem la caritat en tota la seva plenitud.
Capítol 4
1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces.
2 Després, el proïsme com a si mateix.
3 Després no matar.
4 No cometre adulteri.
5 No furtar.
6 No cobejar.
7 No allevar fals testimoni.
8 Honorar tothom.
9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.
10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist.
11 Mortificar el cos.
12 No lliurar-se als plaers.
13 Estimar el dejuni.
14 Reconfortar els pobres.
15 Vestir el despullat.
16 Visitar els malalts.
17 Enterrar els morts.
18 Socórrer el qui passa tribulació.
19 Consolar l’afligit.
20 Apartar-se de les maneres de fer del món.
21 No anteposar res a l’amor del Crist.
22 No satisfer la ira.
23 No guardar ressentiment.
24 No tenir engany al cor.
25 No donar una pau fingida.
26 No abandonar la caritat.
27 No jurar, no fos cas que perjurés.
28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca.
29 No tornar mal per mal.
30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan.
31 Estimar els enemics.
32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir.
33 Suportar persecució per causa de la justícia.
34 No ser orgullós.
35 Ni donat al vi.
36 Ni golut.
37 Ni dormidor.
38 Ni peresós.
39 Ni murmurador.
40 Ni criticaire
41 Posar l’esperança en Déu.
42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix;
43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi.
44 Témer el dia del judici.
45 Esglaiar-se de l’infern.
46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.
47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls.
48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida.
49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc.
50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual.
51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses.
52 No ser amic de parlar molt.
53 No dir paraules vanes o que facin riure.
54 No ser amic de riure molt o sorollosament.
55 Escoltar amb gust les lectures santes.
56 Donar-se sovint a l’oració.
57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes.
59 No satisfer els desigs de la carn.
60 Avorrir la pròpia voluntat.
61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan».
62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat.
63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu.
64 Estimar la castedat.
65 No odiar ningú.
66 No tenir gelosia.
67 No obrar per enveja.
68 No ser amic de baralles.
69 Defugir l’altivesa.
70 Venerar els ancians.
71 Estimar els més joves.
72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics.
73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit.
74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu.
75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix.» (Lc 10,27) aquest és el manament primer del Senyor i que sant Benet recull, però estimar Déu amb totes les forces i el proïsme no és quelcom imprecís sinó que la Regla ens ho concreta molt més, ens diu com ha de ser el nostre dia a dia, la pràctica d’aquest manament. La vida en comunitat no es limita a acomplir el que toca i prou, que ja seria una gran cosa, sinó que vol dir lliurar-se del tot a Crist i als germans, fer-ho tot per amor seguint l’exemple de Crist, i de tal manera que sempre estiguem promptes al que els germans i la comunitat necessitin. Sant Benet recull 74 sentències, la major part de les quals son cites de l’Escriptura i dels Pares. Crist hi és present, sempre i en tot moment, com la raó darrera i definitiva en la vida del monjo, el model de l’amor que se’ns demana aplicar. Una primera part recull el decàleg, també recull les obres de misericòrdia i un altre grup té un caràcter més escatològic. Sant Benet, al llarg del capítol i de l’enumeració ben concreta del que se’ns demana que fem, inclou també punts de reflexió que donen un sentit més profund al capítol.
Encara que complíssim aquest llarg llistat, el mèrit no hauríem d’atribuir-nos-el mai a nosaltres mateixos, sinó que sempre hem d’atribuir el bé a Déu mentre que el mal és responsabilitat nostra. La realitat ens porta ben sovint en el dia a dia a fer-ho a l’inrevés, fer els altres responsables de les nostres mancances i sentir-nos ben satisfets del que puguem fer bé. La culpa dels nostres mals sempre la donem als altres, i fins i tot demanem que ens ajudin a atribuir-los-hi, quasi mai cerquem el que hi ha en nosaltres de dolent. «Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre» ens diu sant Benet; no atribuïm doncs totes les causes de les nostres mancances als altres si volem que els altres ens les atribueixin a nosaltres.
L’instrument fonamental per aconseguir fer bones obres és l’amor. Sant Benet no pretén pas definir l’amor, ens mostra què és l’amor amb una guia pràctica, amb el guió de l’escola de l’amor. Qui ho acompleix i s’hi esmerça es fa capaç de Déu, capaç d’entendre el que vol dir que Déu és amor. Tal com Déu estima, així hem d’estimar també nosaltres. Sabem que estimar ho és tot, però ens cal estimar de debò. Sant Benet ens diu concretament el que és l’amor autèntic, les arrels del qual es trobem en l’Evangeli en cadascuna de les prescripcions que podem llegir en paral·lel a les Benaurances. Estimar vol dir lliurar-se pels altres així com Crist es va lliurar a la voluntat del Pare. Sant Benet desitja pels monjos una puresa de cor tan gran, que ho fem tot per amor, que l’amor de Déu commogui de tal manera els nostres cors que estiguem sempre prestos a qualsevol servei, tot i que sovint no ens vingui de gust fer-lo.
Déu ens proposa una elecció: o Ell o el nostre egoisme. Aquesta elecció afecta incondicionalment la nostra naturalesa, perquè aquesta té necessitat d’amor. L’amor ha de ser la característica del monjo i el termòmetre de l’amor a Déu és la caritat fraterna, l’amor com a lliurament a un altre, el servei als altres.
Fixem-nos en les frases curtes que escriu Sant Benet com «estimar als enemics», en totes les quals descobrim el misteri de la vida divina en el nostre interior. En dir-nos sant Benet que estimem els enemics, podríem pensar: és possible que en el monestir n’hi pugui haver? És clar que no, però de tant en tant podria establir-se entre alguns de nosaltres una certa hostilitat, una manca d’atenció i de tacte, una indiferència, una poca promptitud a prestar-nos servei de caritat… futileses que, malgrat tot, poden causar sofriment. Ens cal evitar aquest comportament, i si un dia som nosaltres l’objecte d’aquest tracte, procurem no tenir-ho en compte, no compadir-nos de nosaltres mateixos i no jutjar els altres precipitadament, ja que moltes actituds responen al temperament, a l’educació, a la nostra manera de veure les coses, potser més que a una mala intenció. Però, encara que fos així, que algú conscientment ens apartés, ens menyspreés, preguntem-nos si no hi tenim també nosaltres una part de responsabilitat, i en qualsevol cas, com diu sant Benet, ens cal «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit», no deixar-ho per la posta del sol del darrer dia de la creació.
Déu pot fer obres admirables amb els instruments més pobres, tan pobres com ho som nosaltres. Viure amb aquesta confiança en una inesgotable font de generositat en el camí de la nostra conversió. No es tracta de mantenir-nos irreprotxables; només necessitem, amb una fidelitat cada dia més gran, intentar correspondre a l’amor de Déu, caminar vers aquest acompliment de l’amor.
Quan l’amor creix, el monjo progressa en totes les virtuts exercitades amb aquell anhel de vida eterna on sant Benet vol conduir-nos en orientar-ho tot cap a l’interior, cap a l’essencial, vers Crist. Per tant, quan estem temptats de vanitat, de mandra, del mal humor o de gelosia, pensem que el camp de batalla no és la nostra superficialitat. El combat s’entaula en el nostre interior.
És com si sant Benet ens preguntés: vols la vida eterna?, vius a la presència de Déu?, t’alimentes de la seva Paraula?, pregues amb freqüència? Tot això són crides a la interiorització. I sabem que el combat interior per la vida eterna es realitza en íntima unió amb Déu aquí i ara; per això se’ns diu que estavellem contra Crist els mals pensaments, ja que en aquest combat ell ja ha vençut. Si ens incorporem a ell, les nostres comunitats seran testimoni d’unitat. Una unitat que comença al nostre interior i que si som fidels serem capaços d’exterioritzar-la, de compartir-la amb els altres. No ens ha de preocupar que ens tinguin per sants abans de ser-ho, més aviat guardem-nos d’emprar expressions dures, massa generalitzades i precipitades, amb les quals exposem el nostre punt de vista com l’únic volgut per Déu, i considerem l’opinió dels altres com de poc interès. Al món dominen l’enveja i la gelosia, fruit de l’orgull i de l’egoisme. Sant Benet ens prevé. Per què tenim gelosia d’un germà? Perquè el nostre cor encara no és lliure. Si l’estiméssim, ens alegraríem del bé que veiem en ell, de l’estima de què és objecte i dels seus èxits, encara que falsament ens creguem nosaltres postergats.
D’entre els instruments de les bones obres en trobem dos que es complementen: «posar l’esperança en Déu» i «no desesperar mai de la seva misericòrdia», una cita que ens resulta ben familiar per cert. L’esperança demana puresa de cor i aquesta no s’adquireix en un dia, és treball de tota una vida. Déu ens vol conduir a la perfecció de l’amor i, poc a poc, ens va canviant tota il·lusió sobre nosaltres mateixos en una total confiança en la seva gràcia. L’esperança és fruit del combat de cada dia i aconseguir la puresa de cor una tasca de tota una vida.
Tots estem amenaçats per la temptació de la desesperació. És la temptació més difícil de superar. Confiem massa en nosaltres mateixos i poc en Déu, i ens desil·lusionem respecte al resultat dels nostres esforços. Per això el capítol acaba com havia començat: amb l’amor, que Déu té preparat pels qui l’estimen. I l’última frase hem de llegir-la amb atenció, és l’on i el com de l’amor: al monestir i amb diligència, sols així el monestir serà el lloc on aprendrem i exercitarem la caritat en tota la seva plenitud.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)