De la Regla de sant Benet
Capítol 49
1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat “amb goig de l’Esperit Sant”; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida del monjo hauria de respondre sempre a una observança quaresmal: donar-se a la pregària, a la lectura, a la compunció de cor i a l’abstinència, tot esperant amb una joia plena de deler espiritual la santa Pasqua. Fem una opció de vida on la mirada centrada en Crist ha d’ocupar tota la nostra jornada, cada dia, cada setmana, cada mes, cada any; intentant no decaure ni defallir. A la pregària hi hem de portar les nostres preocupacions, fallides, angoixes i demanar que la llum de la Paraula ens il·lumini; ens cal interioritzar, saber escoltar la veu de Déu en les grans i en les petites coses de cada dia, aprendre dels nostres errors i encerts i també dels que fan els altres perquè, a poc a poc, pas a pas, però evitant retrocedir, la nostra vida esdevingui signe i testimoni de Crist. No és pas fàcil. Que la nostra vida hagi de tenir en tot temps una observança quaresmal no vol pas dir un posat cot, una aparença trista; vol dir avançar pel camí de la conversió, certs de que a la fi ens espera la gran joia de la Pasqua.
Intentem resoldre els problemes i frustracions volent forçar i canviar les circumstàncies i pensem que així aconseguirem superar dificultats i obstacles; si quelcom o algú ens fa nosa, l’opció és primer intentar canviar-lo, després, si no ho aconseguim, que és el més probable, eliminar-lo com a obstacle o almenys apartar-lo del nostre camí. El camí no és canviar les circumstàncies, sinó canviar el nostre cor intentant que la pau i la profunditat que ens dóna la unió amb Déu no siguin remogudes per les onades de tot allò que es mou al voltant nostre i ens pertorba. Fins i tot podríem arribar a copsar que allò que veiem com a dificultats i obstacles no són sinó graons que pugem per apropar-nos una mica més vers la unió amb Déu. Ens cal reconèixer Déu actuant en les nostres vides, interactuant amb els altres; segur que són moltes les coses que ens ocasionen frustració cada dia, però no podem sucumbir a la frustració interior.
La nostra força i la nostra flaquesa rauen en el fet de fer el nostre camí en companyia d’altres, el fem en comunitat, fent de la seva força la nostra força, de la seva feblesa la nostra feblesa; fent de la nostra força la seva força i de la nostra flaquesa la seva flaquesa. No cal que afegim a la nostra vida de monjos ascetismes suplementaris; primer que tot ens hem de suportar i acceptar, a nosaltres mateixos, les nostres febleses i mancances, egoismes i impaciències que ens acompanyen sempre i que certament ens fan patir perquè sovint ens n’adonem i ens costa força primer adonar-nos-en i després superar-nos o almenys intentar-ho. I com si això no fos prou, com que vivim en comunitat, tenim les febleses, mancances i debilitats dels altres.
Certament el nostre camí és una vertadera quaresma i no cal posar-nos pedretes a les sabates o cercar qualsevol altra forma de mortificació preconciliar, per recordar-ho. Com a molt podem aspirar a gaudir d’un diumenge laetare, la Pasqua es reserva per al final del camí, serà l’encontre definitiu amb el Senyor glorificat. Fem camí amb un tipus de vida peculiar, en un lloc peculiar i amb uns companys de viatge peculiars. Un camí concret, en una comunitat concreta, amb uns problemes concrets, i unes deficiències concretes. Això no vol dir que vivint uns problemes i unes circumstàncies concretes deixem de desitjar ni deixem de tenir el dret i el deure de voler canviar les coses; perquè si cerquem Déu, per damunt de tot i en primer lloc, hem d’estar contents, però si ens cerquem a nosaltres mateixos és quan ni estarem mai contents, ni trobarem mai repòs ni estarem mai satisfets. Cal conviure amb les diferències amb mútua tolerància, paciència i per damunt de tot cercar la voluntat de Déu, que és molt més important que cap altra cosa.
El monjo entra al monestir per cercar Déu de veritat, ser gelós per l’ofici diví, abraçar una vida d’humilitat i d’obediència i acceptar les contradiccions, és a dir tot allò que ens posa entrebancs al camí, ens posa de mal humor, ens provoca un moment més o menys perllongat de baixa autoestima i tantes altres coses. Fer camí en comunitat vol dir no sols complir el que toca quan toca, ara pregar en comunitat, ara fer lectio, ara treballar; sinó sobretot fer-ho amb amor. Sols l’amor de Déu compartit amb els homes pot omplir de veritable sentit la nostra vida. Si fem les coses sense amor, no fem res. Però si ho fem amb amor això té una plasmació pràctica i és fer sentir bé als altres, còmodes; si ajudem sense alegria o com a molt amb un somriure com el de l’hostessa de vol, però no amb l’alegria, que ve de l’interior, no fem res.
Deia el Papa Francesc a les clarisses d’Assís: «Perdoneu-vos, suporteu-vos, perquè la vida de comunitat no és fàcil. El diable es val de tot per dividir. Diu: “No vull parlar malament, però ...”, i comença la divisió. No, això no funciona, perquè no condueix a res: sols a la divisió. Tingueu cura de l’amistat entre vosaltres, de la vida de família, de l’amor entre vosaltres, que el monestir no sigui un purgatori, sinó que sigui una família. Els problemes hi són, hi seran, però, com es fa en una família, amb amor, cal cercar les solucions amb amor; sense destruir això per resoldre allò altre; sense competir. Tenint cura de la vida de comunitat, (...) és precisament quan l’Esperit Sant és enmig de la comunitat» (Assís, 4 d’octubre de 2013).
Com deia sant Agustí, si estimem podem fer el que vulguem, perquè el que farem és el que cal fer i ho farem amb amor. Si fem el nostre camí monàstic com una quaresma sense esperança ni alegria, al capdavall, el matí de Pasqua, no trobarem el sepulcre buit sinó ple i barrat per les nostres tristeses, egoismes, enfrontaments i angoixes. Si fem camí amb joia confiada, el sepulcre el trobarem buit i viurem amb plenitud la gran joia de la Pasqua perquè haurem seguit els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, i potser mereixerem de veure Aquell qui ens ha cridat a fi que meresquem de compartir també el seu regne.
diumenge, 29 de maig del 2016
diumenge, 22 de maig del 2016
COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
De la Regla de sant Benet
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica també dona peu, com tota vida, a errors i encerts. D’uns i altres cal que n’aprenguem de cara al futur, per créixer nosaltres mateixos com a monjos i fer créixer la nostra comunitat. Aquests dies escoltàvem a Matines dir a sant Agustí: «Si només t’alegres quan els homes t’alaben i t’aproven les obres bones, mentre que afluixes en el ben obrar quan et censuren i t’afigures d’haver perdut el fruit de les bones obres perquè et trobes amb gent que et critica, senyal que no estàs ferm» (sermó sobre el salm 92). I és que ben sovint sucumbim a l’acció reacció, una tàctica que sols porta a una escalada i que no té mai una bona fi. Si un em critica jo m’hi torno i penso «ara veuràs», i ja hi som; tu m’has dit això, jo et responc això altre; tu em fas això, doncs prepara’t que jo te’n faré una de pitjor, te la tinc guardada, que no saps pas amb qui tractes. Realment quan hi penses, malauradament sovint després de practicar-ho, veus que aquest sistema ni porta enlloc ni, el que hauria de ser el més important, no té res de cristià ni de monàstic. Així excomuniquem els germans de comunitat i ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos.
Ens tanquem a compartir, el que tenim de bo, ens ho guardem per a nosaltres mateixos i sols volem compartir allò de dolent, amb això sí que som generosos. Si els nostres dons i talents ens els guardem per a nosaltres mateixos, si no els volem compartir, posant-los al servei dels altres, ajudant els altres; no vivim de fet com a monjos ni com a cristians. Avui dia excomuniquem poc, en el sentit jurídic del terme; faltes greus les acollim amb una certa benvolença i misericòrdia, i això potser és bo, sempre però que hi hagi un camí vers la reflexió de tots i especialment del qui ha fallat; ben humà és errar però cal acompanyar-ho del propòsit d’esmena, ja que sinó el perdó de poc serveix per al qui és perdonat, i per al qui perdona ja que, com que no és infinitament misericordiós —només ho és Déu— corre el risc de cansar-se de perdonar. Ens recorda el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta. «L’acusació d’un mateix desbloqueja les situacions que no avancen perquè Déu no s’acontenta de perdonar-nos i prou. Vol que del perdó en comenci un nou camí».
Però el que sí fem és excomunicar els germans, en un sentit al·legòric, ben sovint molts cops cada dia, sempre que l’altre no fa allò que jo vull, quan jo vull i com jo vull. Ens costa perdonar les mancances i les febleses dels altres i també correm el risc d’expressar-les amb una vehemència excessiva que ofèn més que no pas fa canviar l’altre, ja que més aviat el referma en una defensa numantina de la seva posició i àdhuc del seu error si és el cas; és quan pensem «si et penses que canviaré perquè tu m’ho diguis, vas bé». Sant Benet ens ensenya quelcom de diferent al llarg de la Regla, ens diu que sovint la correcció pot venir o bé del més jove, ja que «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3), o bé del monjo foraster quan «si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això» (RB 61,4). Veiem que la Regla ens adverteix que la correcció pot venir de qualsevol però que sempre ha de ser expressada amb caritat humil i raonablement.
Voldria convidar-vos a fer una lectura en clau monàstica de la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc «Amoris Laetitia», una lectura que ens pot ajudar molt a avançar en el nostre camí vers Crist. La vida monàstica també «està solcada per crisis de tota mena, que són també part de la seva dramàtica bellesa. Cal ajudar a descobrir que una crisi superada no porta a una relació amb menor intensitat, sinó a millorar, assentar i madurar el vi de la unió. No és conviu per ser cada vegada menys feliços, sinó per ser feliços d’una manera nova, a partir de les possibilitats que obre una nova etapa. Cada crisi implica un aprenentatge que permet d’incrementar la intensitat de la vida compartida (...). Cada crisi amaga una bona notícia que cal saber escoltar afinant l’oïda del cor» (AL 232). Això no vol dir que cerquem de provocar expressament crisis, sobretot als altres, amb l’excusa que així creixeran, «perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.» (RB 61,14). Resistir-se davant els desafiaments, posar-se a la defensiva, tancar-se en un mateix, fer servir el recurs de negar els problemes (Cf. AL, 233); com diu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la família, tot això retarda la solució, fa consumir molta energia en un amagament inútil que complica cada cop més les coses, la situació es va deteriorant i es va consolidant l’aïllament. «Al mateix temps que intenta fer el pas del perdó, cada un ha de preguntar-se amb serena humilitat si no ha creat les condicions per exposar l’altre a cometre certs errors» (AL 236). A vegades no tant sols hem creat les condicions per portar a l’altre a l’error sinó que n’estem ben satisfets d’haver-ho fet. El provoquem, posem paranys i fins i tot creiem sentir-nos més segurs i cofois de nosaltres mateixos, dels nostres coneixements i habilitats. Potser que recordem de tant en tant que vivim en comunitat, que no som un conjunt d’anacoretes, forma de vida molt respectable d’altra banda, però si algú vol ser-ho, li cal primer valentia per afrontar-ho i segon cercar un altre lloc on portar-ho a la pràctica.
La vida de la nostra comunitat, de tota comunitat, depèn de la nostra actitud vers Crist, vers els altres i vers nosaltres mateixos; tots i cada dia hem d’aportar-hi el millor de nosaltres mateixos; la salut espiritual d’aquesta comunitat depèn de tots, ningú no pot renunciar a la seva aportació; qui ha rebut un do i un talent cal que el comparteixi amb els altres i que no es tanqui en una torre de marfil que no fa sinó aïllar-lo i excomunicar-lo per pròpia voluntat. Si tenim realment Crist com a objectiu, tot això no ens serà pas difícil, si més no d’intentar-ho; si l’objectiu som nosaltres mateixos, la nostra petitesa, aleshores la cosa és fa veritablement complicada perquè Crist s’ha allunyat del nostre objectiu, de la nostra vida.
El moviment es demostra caminant i la nostra vida de monjos en la pràctica de cada dia; de res no serveixen teories si no hi posem el coll per avançar tots junts: per a «nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió.» (RB 73,7) «Afanyem-nos doncs per arribar a la pàtria celestial, complint bé amb l’ajut del Crist la Regla redactada com un començament, i aleshores, sols aleshores, arribarem, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (cf. RB 73,8-9). No excomuniquem els altres ni ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos. No ens quedem en la lletra, posem-la en pràctica amb l’ajut de Crist, «Ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida.» (2Co 3,6). Com escriu sant Joan Crisòstom Crist ens demana «sigueu comprensius que és com si digués “estimeu-vos”. El favor que demana no és de cap manera carregós, i és un favor més profitós per al qui el dóna que per el qui rep» (Homilies sobre la segona carta als cristians de Corint).
Capítol 44
1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».
Comentari de l’Abat Octavi Vilà
La vida monàstica també dona peu, com tota vida, a errors i encerts. D’uns i altres cal que n’aprenguem de cara al futur, per créixer nosaltres mateixos com a monjos i fer créixer la nostra comunitat. Aquests dies escoltàvem a Matines dir a sant Agustí: «Si només t’alegres quan els homes t’alaben i t’aproven les obres bones, mentre que afluixes en el ben obrar quan et censuren i t’afigures d’haver perdut el fruit de les bones obres perquè et trobes amb gent que et critica, senyal que no estàs ferm» (sermó sobre el salm 92). I és que ben sovint sucumbim a l’acció reacció, una tàctica que sols porta a una escalada i que no té mai una bona fi. Si un em critica jo m’hi torno i penso «ara veuràs», i ja hi som; tu m’has dit això, jo et responc això altre; tu em fas això, doncs prepara’t que jo te’n faré una de pitjor, te la tinc guardada, que no saps pas amb qui tractes. Realment quan hi penses, malauradament sovint després de practicar-ho, veus que aquest sistema ni porta enlloc ni, el que hauria de ser el més important, no té res de cristià ni de monàstic. Així excomuniquem els germans de comunitat i ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos.
Ens tanquem a compartir, el que tenim de bo, ens ho guardem per a nosaltres mateixos i sols volem compartir allò de dolent, amb això sí que som generosos. Si els nostres dons i talents ens els guardem per a nosaltres mateixos, si no els volem compartir, posant-los al servei dels altres, ajudant els altres; no vivim de fet com a monjos ni com a cristians. Avui dia excomuniquem poc, en el sentit jurídic del terme; faltes greus les acollim amb una certa benvolença i misericòrdia, i això potser és bo, sempre però que hi hagi un camí vers la reflexió de tots i especialment del qui ha fallat; ben humà és errar però cal acompanyar-ho del propòsit d’esmena, ja que sinó el perdó de poc serveix per al qui és perdonat, i per al qui perdona ja que, com que no és infinitament misericordiós —només ho és Déu— corre el risc de cansar-se de perdonar. Ens recorda el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta. «L’acusació d’un mateix desbloqueja les situacions que no avancen perquè Déu no s’acontenta de perdonar-nos i prou. Vol que del perdó en comenci un nou camí».
Però el que sí fem és excomunicar els germans, en un sentit al·legòric, ben sovint molts cops cada dia, sempre que l’altre no fa allò que jo vull, quan jo vull i com jo vull. Ens costa perdonar les mancances i les febleses dels altres i també correm el risc d’expressar-les amb una vehemència excessiva que ofèn més que no pas fa canviar l’altre, ja que més aviat el referma en una defensa numantina de la seva posició i àdhuc del seu error si és el cas; és quan pensem «si et penses que canviaré perquè tu m’ho diguis, vas bé». Sant Benet ens ensenya quelcom de diferent al llarg de la Regla, ens diu que sovint la correcció pot venir o bé del més jove, ja que «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3), o bé del monjo foraster quan «si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això» (RB 61,4). Veiem que la Regla ens adverteix que la correcció pot venir de qualsevol però que sempre ha de ser expressada amb caritat humil i raonablement.
Voldria convidar-vos a fer una lectura en clau monàstica de la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc «Amoris Laetitia», una lectura que ens pot ajudar molt a avançar en el nostre camí vers Crist. La vida monàstica també «està solcada per crisis de tota mena, que són també part de la seva dramàtica bellesa. Cal ajudar a descobrir que una crisi superada no porta a una relació amb menor intensitat, sinó a millorar, assentar i madurar el vi de la unió. No és conviu per ser cada vegada menys feliços, sinó per ser feliços d’una manera nova, a partir de les possibilitats que obre una nova etapa. Cada crisi implica un aprenentatge que permet d’incrementar la intensitat de la vida compartida (...). Cada crisi amaga una bona notícia que cal saber escoltar afinant l’oïda del cor» (AL 232). Això no vol dir que cerquem de provocar expressament crisis, sobretot als altres, amb l’excusa que així creixeran, «perquè està escrit: “El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú”.» (RB 61,14). Resistir-se davant els desafiaments, posar-se a la defensiva, tancar-se en un mateix, fer servir el recurs de negar els problemes (Cf. AL, 233); com diu el Papa Francesc en la seva Exhortació Apostòlica sobre la família, tot això retarda la solució, fa consumir molta energia en un amagament inútil que complica cada cop més les coses, la situació es va deteriorant i es va consolidant l’aïllament. «Al mateix temps que intenta fer el pas del perdó, cada un ha de preguntar-se amb serena humilitat si no ha creat les condicions per exposar l’altre a cometre certs errors» (AL 236). A vegades no tant sols hem creat les condicions per portar a l’altre a l’error sinó que n’estem ben satisfets d’haver-ho fet. El provoquem, posem paranys i fins i tot creiem sentir-nos més segurs i cofois de nosaltres mateixos, dels nostres coneixements i habilitats. Potser que recordem de tant en tant que vivim en comunitat, que no som un conjunt d’anacoretes, forma de vida molt respectable d’altra banda, però si algú vol ser-ho, li cal primer valentia per afrontar-ho i segon cercar un altre lloc on portar-ho a la pràctica.
La vida de la nostra comunitat, de tota comunitat, depèn de la nostra actitud vers Crist, vers els altres i vers nosaltres mateixos; tots i cada dia hem d’aportar-hi el millor de nosaltres mateixos; la salut espiritual d’aquesta comunitat depèn de tots, ningú no pot renunciar a la seva aportació; qui ha rebut un do i un talent cal que el comparteixi amb els altres i que no es tanqui en una torre de marfil que no fa sinó aïllar-lo i excomunicar-lo per pròpia voluntat. Si tenim realment Crist com a objectiu, tot això no ens serà pas difícil, si més no d’intentar-ho; si l’objectiu som nosaltres mateixos, la nostra petitesa, aleshores la cosa és fa veritablement complicada perquè Crist s’ha allunyat del nostre objectiu, de la nostra vida.
El moviment es demostra caminant i la nostra vida de monjos en la pràctica de cada dia; de res no serveixen teories si no hi posem el coll per avançar tots junts: per a «nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió.» (RB 73,7) «Afanyem-nos doncs per arribar a la pàtria celestial, complint bé amb l’ajut del Crist la Regla redactada com un començament, i aleshores, sols aleshores, arribarem, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (cf. RB 73,8-9). No excomuniquem els altres ni ens autoexcomuniquem nosaltres mateixos. No ens quedem en la lletra, posem-la en pràctica amb l’ajut de Crist, «Ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida.» (2Co 3,6). Com escriu sant Joan Crisòstom Crist ens demana «sigueu comprensius que és com si digués “estimeu-vos”. El favor que demana no és de cap manera carregós, i és un favor més profitós per al qui el dóna que per el qui rep» (Homilies sobre la segona carta als cristians de Corint).
diumenge, 15 de maig del 2016
ELS VELLS I ELS INFANTS
De la Regla de sant Benet
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari de l’Abat Octavi
L’igualitarisme asimètric envers les edats que mouen a la compassió implica alhora una uniformitat en l’observança de la Regla i una bondadosa condescendència. Avui als monestirs no tenim infants, si més no en edat, tot i que cal que ho continuem essent en esperit, com ens diu l’Evangeli: ens hem de tornar com infants si volem entrar al Regne del cel (cf. Mt 18,3). Vol dir tornar a ser infants en innocència, en obertura de ment i de cor a Déu i als altres i no pas que també ho siguem, com passa massa voltes, en les nostres actituds capricioses que poc tenen d’esperit comunitari madur. Escoltar els altres amb respecte i atents al que ens poden aportar sense tancar-nos en la nostra falsa seguretat, que pot no ser altra cosa que rutina i peresa. Exposar la nostra opinió també amb respecte i sempre en interès de tots i no en el propi. En definitiva, posar els talents i dons que tenim al servei de tots i estar oberts a reconèixer les nostres mancances i a treballar per superar-les; si ni tan sols les reconeixem ni hi posem cap interès per millorar aleshores segur que no avançarem tots junts vers la vida eterna no anteposant res al Crist, que és el que hem vingut a fer al monestir i no cap altra cosa. Ens diu el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta: «La nostra misèria és un obstacle només quan no la reconeixem, perquè quan la reconeixem, tot seguit el Senyor la transforma en porta oberta per la qual ve a estimar-nos i fer-nos misericordiosos com ell.»
No tenim infants però el que sí que tenim són vells. Els monjos es van fent grans; hem tingut la gran joia de poder compartir una part del nostre camí monàstic amb aquella generació de monjos que varen viure els primers anys de la restauració de la vida plena a Poblet; fins i tot amb la segona i tercera vocació rebudes en aquesta casa l’any 1941 i això ha estat i és, en la mesura que resta en els nostres cors, una gran riquesa. Cada cop són menys els qui ens acompanyen, és llei de vida i alhora ens fa veure com les comunitats a poc a poc van canviant les seves fulles per d’altres de noves que van brostant amb cada nova primavera que representa una nova vocació. Les fulles velles cauen a terra, tornen a la pols, però no hi resten estèrils sinó que com un bon adob fertilitzen l’arbre de la nostra comunitat per envigorir-lo i fer-lo créixer amb saba nova. L’edat per si mateixa no és un grau, sant Benet ens ho repeteix sovint, però si a l’edat hi ajuntem una maduresa com a monjos, sí que esdevé quelcom de molt important per a la vida comunitària. No respectem els ancians només perquè ho són, que ja seria una raó, sinó perquè el seu exemple ens motiva i alliçona. Sovint monjos que en la plenitud de la seva vida monàstica eren contestats per molts altres, per emprar una expressió políticament correcta, en la seva maduresa han estat per a alguns de nosaltres un referent, algú que, en conversar-hi, ens aportava una serena reflexió, sobretot perquè partia de l’anàlisi autocrítica de tota una vida de monjo, aquella anàlisi que deixa de banda les futileses i se centra en allò d’essencial, cercar Déu.
Pensem una mica en el que anirem deixant cadascun de nosaltres com a monjos als qui vénen darrere nostre; el nostre llegat està a les nostres mans i en les de Déu; però som nosaltres els qui ens hem d’escarrassar per esdevenir bons monjos, ja que ser exemples o referents no és fàcil; no ho deixem tot en mans de Déu perquè si no hi posem res de la nostra part Ell sap que a la fi no volem avançar. De la nostra vida basada en la pregària, la Paraula i el treball, en totes tres coses, depèn la vida i el futur de la nostra comunitat. Si ens deixem endur per actituds acomodatícies, per la rutina, per la peresa i la duresa de cor, ni serem vertaderament monjos, ni seguirem Crist ni atraurem ningú a seguir la nostra vida. Compassió, autoritat, feblesa i bondadosa condescendència; quatre conceptes que cal posar en pràctica amb generositat, humilitat i sentit de comunitat.
Aquests dies estem llegint la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc, Amoris Laetitia, que, permeteu-me que ho recordi, és magisteri de l’Església en sentit ple, malgrat que alguns destacats membres de la nostra Església ho neguin amb una manca de comunió amb el successor de Pere que allunya els seu cors del mateix Crist. El Papa Francesc parla del matrimoni i de la família però comentant el capítol 13 de la primera carta de sant Pau als Corintis, l’anomenat himne a la caritat, ens dóna també els elements per a la vida comunitària: paciència, actitud de servei, guarir l’enveja, evitar ser altius i arrogants, ser amables, despresos, no tenir violència interior, practicar el perdó, alegrar-se amb els altres i pels altres. Com diu el Papa Francesc, basant-se en sant Tomàs «L’amor d’amistat s’anomena caritat quan es capta i aprecia l’alt valor que té l’altre. La bellesa —l’alt valor de l’altre que no coincideix amb els seus atractius físics o psicològics— ens permet de tastar l’aspecte sagrat de la seva persona (...) Per això, de l’amor pel qual a un li és grata una altra persona en depèn que li doni quelcom de franc» (AL, 127). Com ens diu sant Benet avui, de la caritat neix la bondadosa condescendència.
Capítol 37
1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.
Comentari de l’Abat Octavi
L’igualitarisme asimètric envers les edats que mouen a la compassió implica alhora una uniformitat en l’observança de la Regla i una bondadosa condescendència. Avui als monestirs no tenim infants, si més no en edat, tot i que cal que ho continuem essent en esperit, com ens diu l’Evangeli: ens hem de tornar com infants si volem entrar al Regne del cel (cf. Mt 18,3). Vol dir tornar a ser infants en innocència, en obertura de ment i de cor a Déu i als altres i no pas que també ho siguem, com passa massa voltes, en les nostres actituds capricioses que poc tenen d’esperit comunitari madur. Escoltar els altres amb respecte i atents al que ens poden aportar sense tancar-nos en la nostra falsa seguretat, que pot no ser altra cosa que rutina i peresa. Exposar la nostra opinió també amb respecte i sempre en interès de tots i no en el propi. En definitiva, posar els talents i dons que tenim al servei de tots i estar oberts a reconèixer les nostres mancances i a treballar per superar-les; si ni tan sols les reconeixem ni hi posem cap interès per millorar aleshores segur que no avançarem tots junts vers la vida eterna no anteposant res al Crist, que és el que hem vingut a fer al monestir i no cap altra cosa. Ens diu el nostre Abat General en la seva carta de Pentecosta: «La nostra misèria és un obstacle només quan no la reconeixem, perquè quan la reconeixem, tot seguit el Senyor la transforma en porta oberta per la qual ve a estimar-nos i fer-nos misericordiosos com ell.»
No tenim infants però el que sí que tenim són vells. Els monjos es van fent grans; hem tingut la gran joia de poder compartir una part del nostre camí monàstic amb aquella generació de monjos que varen viure els primers anys de la restauració de la vida plena a Poblet; fins i tot amb la segona i tercera vocació rebudes en aquesta casa l’any 1941 i això ha estat i és, en la mesura que resta en els nostres cors, una gran riquesa. Cada cop són menys els qui ens acompanyen, és llei de vida i alhora ens fa veure com les comunitats a poc a poc van canviant les seves fulles per d’altres de noves que van brostant amb cada nova primavera que representa una nova vocació. Les fulles velles cauen a terra, tornen a la pols, però no hi resten estèrils sinó que com un bon adob fertilitzen l’arbre de la nostra comunitat per envigorir-lo i fer-lo créixer amb saba nova. L’edat per si mateixa no és un grau, sant Benet ens ho repeteix sovint, però si a l’edat hi ajuntem una maduresa com a monjos, sí que esdevé quelcom de molt important per a la vida comunitària. No respectem els ancians només perquè ho són, que ja seria una raó, sinó perquè el seu exemple ens motiva i alliçona. Sovint monjos que en la plenitud de la seva vida monàstica eren contestats per molts altres, per emprar una expressió políticament correcta, en la seva maduresa han estat per a alguns de nosaltres un referent, algú que, en conversar-hi, ens aportava una serena reflexió, sobretot perquè partia de l’anàlisi autocrítica de tota una vida de monjo, aquella anàlisi que deixa de banda les futileses i se centra en allò d’essencial, cercar Déu.
Pensem una mica en el que anirem deixant cadascun de nosaltres com a monjos als qui vénen darrere nostre; el nostre llegat està a les nostres mans i en les de Déu; però som nosaltres els qui ens hem d’escarrassar per esdevenir bons monjos, ja que ser exemples o referents no és fàcil; no ho deixem tot en mans de Déu perquè si no hi posem res de la nostra part Ell sap que a la fi no volem avançar. De la nostra vida basada en la pregària, la Paraula i el treball, en totes tres coses, depèn la vida i el futur de la nostra comunitat. Si ens deixem endur per actituds acomodatícies, per la rutina, per la peresa i la duresa de cor, ni serem vertaderament monjos, ni seguirem Crist ni atraurem ningú a seguir la nostra vida. Compassió, autoritat, feblesa i bondadosa condescendència; quatre conceptes que cal posar en pràctica amb generositat, humilitat i sentit de comunitat.
Aquests dies estem llegint la darrera Exhortació apostòlica del Papa Francesc, Amoris Laetitia, que, permeteu-me que ho recordi, és magisteri de l’Església en sentit ple, malgrat que alguns destacats membres de la nostra Església ho neguin amb una manca de comunió amb el successor de Pere que allunya els seu cors del mateix Crist. El Papa Francesc parla del matrimoni i de la família però comentant el capítol 13 de la primera carta de sant Pau als Corintis, l’anomenat himne a la caritat, ens dóna també els elements per a la vida comunitària: paciència, actitud de servei, guarir l’enveja, evitar ser altius i arrogants, ser amables, despresos, no tenir violència interior, practicar el perdó, alegrar-se amb els altres i pels altres. Com diu el Papa Francesc, basant-se en sant Tomàs «L’amor d’amistat s’anomena caritat quan es capta i aprecia l’alt valor que té l’altre. La bellesa —l’alt valor de l’altre que no coincideix amb els seus atractius físics o psicològics— ens permet de tastar l’aspecte sagrat de la seva persona (...) Per això, de l’amor pel qual a un li és grata una altra persona en depèn que li doni quelcom de franc» (AL, 127). Com ens diu sant Benet avui, de la caritat neix la bondadosa condescendència.
diumenge, 8 de maig del 2016
COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT
De la Regla de sant Benet
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn. «Cada edat i cada enteniment demana un tractament apropiat.»
Cometari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest igualitarisme asimètric que proposa Sant Benet també el demana a l’abat en el Capítol 2 quan escriu que li cal «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom» (RB 2,31-32).
Sant Benet parteix de la naturalesa humana, tal com és en realitat i no pas de cap fals idealisme. La Regla ens parla de monjos tossuts i tebis, indisciplinats i inquiets, negligents i dropos, dòcils i pacients, descuidats i atabalats, els qui volen imposar la seva de totes totes i els criticaries i rondinaries a tot i a tots. Un panorama ben humà que sant Benet coneix per experiència i sap que és inevitable, però sobre el qual cal treballar per millorar. Perquè alhora sant Benet creu que si hi ha voluntat i suport de la comunitat hi ha també una oportunitat per a cadascú per créixer i avançar en el seu propi estil i ritme. La Regla està pensada per persones que viuen en comunitat i és en aquets capítols com el d’avui que a vegades ens semblen passats de moda i arcaics on aquesta sensibilitat de sant Benet apareix sovint amb més claredat. En la vida comunitària hi ha fermesa, discreció i humanitat; la vida en comú és un bé, un do, un regal, que ha de permetre el creixement de l’individu, sabent però que cal un estil de vida ordenada comuna amb un objectiu: «perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud» (RB 2,20). Per sant Benet només Déu té dret sobre la vida interior de les persones i presenta la vida de la comunitat partint del reconeixent de les necessitats i del potencial de cadascú amb benvolença. La Regla, i encara molt més si la situem en el seu temps, mostra respecte per cada monjo, independentment del seu aspecte, educació o habilitats i no va en absolut en la línia de reconèixer a ningú superior a un altre, Déu no ho vulgui. No qualificaria la Regla de text revolucionari però si que el seu igualitarisme asimètric és innovador en el seu temps i un referent fins i tot avui en la nostra societat.
Sant Benet no parlava de «defectes de fàbrica» però era ben conscient de les debilitats i febleses de cada monjo. Aquesta concepció la veiem quan parla dels monjos lliures i dels esclaus, «si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure» (RB 2,18); o diu dels pobres «que es mostri la màxima sol•licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix.» (RB 53,15); o parla dels sacerdots «sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla i que no se li’n mitigarà res» (RB 60,2-3); o puntualitza dels joves «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3); o demana que donin als ancians el nom «de nonnus, que indica la reverència deguda a un pare» (RB 63,12); o dels monjos forasters «si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» (RB 61,8-10).
La Regla és com una declaració anticipada dels drets dels monjos, però evidentment també, no ho oblidem pas de cap manera, dels seus deures i d’un objectiu ben definit ja que cal que els monjos «no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12). Crist com a objectiu final, la unitat de la comunitat com a via per arribar-hi i l’amor com a mitjà. El monjo ha de ser capaç de trobar en la comunitat l’amor humà i el diví; l’amor és la força motriu de la vida del monjo i la comunitat el suport imprescindible per rebre l’amor de Déu i posar-lo en pràctica a l’estimar i ser estimat pels germans. Així és com s’experimenta la certesa de que som necessaris, acceptats i perdonats per la comunitat i per Déu. L’amor i la confiança son dons de Déu i tan sols tenint desig de Déu, estimant-lo, podrem estimar els altres; la nostra relació principal és amb Crist i sols per mitjà d’Ell establim vincles amb els germans i així donant i rebent amor anem fent camí vers Ell. Apartant-nos de la vida comunitària, fent la nostra, ens apartem de l’amor de Crist, ens autoexcomuniquem, deixem de ser vertaders monjos per passar a ser una mena de residents en un monestir sense cap altre objectiu que nosaltres mateixos. Això succeeix quan deixem d’assistir a la pregària, al capítol, al refetor, a les recreacions o fins i tot a l’Eucaristia, o quan hi fem tard, fins sobretot si hi tenim assignat un servei com ara lector o servidor. Deixem d’estimar la comunitat i el mateix Crist per molt que puguem autojustificar la nostra actitud de moltes maneres que ni a nosaltres no ens convencen.
Deia sant Bernat «l’amor al proïsme el posem en pràctica de tres maneres; edificant aquest amor allí on encara no existeix; engrandint-lo on ja existeix; tenint-ne cura perquè no mori, o minvi on existeix. Qualsevol que practiqui aquest amor al proïsme amb un cor pur creixerà sens dubte en l’amor de Déu» (sant Bernat, Sermons diversos, 96,6).
Capítol 30
1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn. «Cada edat i cada enteniment demana un tractament apropiat.»
Cometari de l’Abat Octavi Vilà
Aquest igualitarisme asimètric que proposa Sant Benet també el demana a l’abat en el Capítol 2 quan escriu que li cal «acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom» (RB 2,31-32).
Sant Benet parteix de la naturalesa humana, tal com és en realitat i no pas de cap fals idealisme. La Regla ens parla de monjos tossuts i tebis, indisciplinats i inquiets, negligents i dropos, dòcils i pacients, descuidats i atabalats, els qui volen imposar la seva de totes totes i els criticaries i rondinaries a tot i a tots. Un panorama ben humà que sant Benet coneix per experiència i sap que és inevitable, però sobre el qual cal treballar per millorar. Perquè alhora sant Benet creu que si hi ha voluntat i suport de la comunitat hi ha també una oportunitat per a cadascú per créixer i avançar en el seu propi estil i ritme. La Regla està pensada per persones que viuen en comunitat i és en aquets capítols com el d’avui que a vegades ens semblen passats de moda i arcaics on aquesta sensibilitat de sant Benet apareix sovint amb més claredat. En la vida comunitària hi ha fermesa, discreció i humanitat; la vida en comú és un bé, un do, un regal, que ha de permetre el creixement de l’individu, sabent però que cal un estil de vida ordenada comuna amb un objectiu: «perquè tots, “tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa” i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud» (RB 2,20). Per sant Benet només Déu té dret sobre la vida interior de les persones i presenta la vida de la comunitat partint del reconeixent de les necessitats i del potencial de cadascú amb benvolença. La Regla, i encara molt més si la situem en el seu temps, mostra respecte per cada monjo, independentment del seu aspecte, educació o habilitats i no va en absolut en la línia de reconèixer a ningú superior a un altre, Déu no ho vulgui. No qualificaria la Regla de text revolucionari però si que el seu igualitarisme asimètric és innovador en el seu temps i un referent fins i tot avui en la nostra societat.
Sant Benet no parlava de «defectes de fàbrica» però era ben conscient de les debilitats i febleses de cada monjo. Aquesta concepció la veiem quan parla dels monjos lliures i dels esclaus, «si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure» (RB 2,18); o diu dels pobres «que es mostri la màxima sol•licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix.» (RB 53,15); o parla dels sacerdots «sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla i que no se li’n mitigarà res» (RB 60,2-3); o puntualitza dels joves «sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor» (RB 3,3); o demana que donin als ancians el nom «de nonnus, que indica la reverència deguda a un pare» (RB 63,12); o dels monjos forasters «si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei.» (RB 61,8-10).
La Regla és com una declaració anticipada dels drets dels monjos, però evidentment també, no ho oblidem pas de cap manera, dels seus deures i d’un objectiu ben definit ja que cal que els monjos «no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12). Crist com a objectiu final, la unitat de la comunitat com a via per arribar-hi i l’amor com a mitjà. El monjo ha de ser capaç de trobar en la comunitat l’amor humà i el diví; l’amor és la força motriu de la vida del monjo i la comunitat el suport imprescindible per rebre l’amor de Déu i posar-lo en pràctica a l’estimar i ser estimat pels germans. Així és com s’experimenta la certesa de que som necessaris, acceptats i perdonats per la comunitat i per Déu. L’amor i la confiança son dons de Déu i tan sols tenint desig de Déu, estimant-lo, podrem estimar els altres; la nostra relació principal és amb Crist i sols per mitjà d’Ell establim vincles amb els germans i així donant i rebent amor anem fent camí vers Ell. Apartant-nos de la vida comunitària, fent la nostra, ens apartem de l’amor de Crist, ens autoexcomuniquem, deixem de ser vertaders monjos per passar a ser una mena de residents en un monestir sense cap altre objectiu que nosaltres mateixos. Això succeeix quan deixem d’assistir a la pregària, al capítol, al refetor, a les recreacions o fins i tot a l’Eucaristia, o quan hi fem tard, fins sobretot si hi tenim assignat un servei com ara lector o servidor. Deixem d’estimar la comunitat i el mateix Crist per molt que puguem autojustificar la nostra actitud de moltes maneres que ni a nosaltres no ens convencen.
Deia sant Bernat «l’amor al proïsme el posem en pràctica de tres maneres; edificant aquest amor allí on encara no existeix; engrandint-lo on ja existeix; tenint-ne cura perquè no mori, o minvi on existeix. Qualsevol que practiqui aquest amor al proïsme amb un cor pur creixerà sens dubte en l’amor de Déu» (sant Bernat, Sermons diversos, 96,6).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)