diumenge, 24 d’abril del 2016

COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 16

1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La pregària va conduint tota la jornada de la vida del monjo. Els monjos no hem vingut al monestir per passar el temps; Déu ens ha donat, ens ha regalat un temps, per emplenar-lo amb Déu mateix. No hem vingut per tenir més o menys garantit un plat a taula i un llit on jeure. El monjo, com el cristià que és en definitiva i d’una manera particularment intensa, és monjo del matí al vespre, de dia i durant la nit, al monestir i quan n’és fora per qualsevol raó. Som monjos a temps complet, no pas a temps parcial, i a més tenim un contracte d’exclusivitat i indefinit amb Déu sense altra data de caducitat, llevat d’una ruptura del nostre compromís, que l’encontre definitiu amb Déu, no anteposant res a Crist en cap moment. Ho abandonem tot per dedicar-nos i centrar-nos en Crist i per això com diu el salm, set vegades al dia li donem lloança (cf. Sl 119, 164). Set vegades? No dic set vegades sinó que hauríem de pregar setanta vegades set, és a dir sempre, en tot moment, durant tota la jornada, perquè la nostra vida ha de ser una continua pregària, entesa com una presència constant davant de Déu, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta-cinc dies l’any i any rere any. «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”», ens diu sant Benet (RB XIX,1).

Això és el que hauria de ser, però com ens deia aquesta setmana el Papa Francesc «Tots som pecadors, i moltes vegades caiem en la temptació de la hipocresia, a creure’ns millors que els altres, i diem: “Mira el teu pecat ...”. Quan tots hem d’estar mirant el nostre propi pecat, les nostres caigudes, els nostres errors i buscar el Senyor. Aquesta és la línia de la salvació: la relació entre el jo pecador i el Senyor. Si em sento satisfet amb mi mateix, no es dóna aquesta relació de salvació», deia el Papa Francesc (Audiència General 20 d’abril 2016.). A mantenir aquesta relació de salvació ens hi ajuda la pregària, una pregària basada en el salteri, que els monjos recitaven coratjosament en un sol dia, i tant de bo nosaltres, tebis, ho fessim en dues setmanes (cf. RB XVIII, 25); ja no preguem tampoc set vegades al dia, sols són quatre, si com sant Benet n’excloem les matines, i quants cops tot i ser sols quatre cops al dia hi fem tard o ens l’estalviem; sempre ens impedeix d’arribar-hi a l’hora o anar-hi quelcom que considerem de més important, uns llibres a preparar, una carta a repartir, una visita a qui atendre, un treball per acabar, una estona més de dormir i tantes altres coses que anteposem a l’ofici diví (cf. RB XLIII,3). Pel monjo, pel cristià no hi ha res de més important que Crist, res de més important que trobar-nos-hi de manera més intensa en la pregària, en la lectio, en el capítol i malgrat saber-ho hi fem tard o ni tan sols anem al seu encontre.

La pregària cristiana no neix tant de la necessitat de l’home de dirigir-se a Déu com del fet que un dia Déu es dirigí a l’home mitjançant la Paraula que omple tota la nostra pregària, l’Escriptura, per la qual Déu ha parlat a l’home «en moltes ocasions i de moltes maneres.» (He 1,1). La vida monàstica catòlica és la resposta a la crida evangèlica de Crist a una vida de pregària i de treball en comunitat. El monjo, diu Thomas Merton (El camino monástico), s’ha d’esforçar per penetrar en el sentit profund de la Paraula de Crist, bo i guardant-la i meditant-la nit i dia en el seu interior; procurant unir-se a Crist, maldant per viure en Crist. Això vol dir quelcom més que un fe cega, és més aviat un obrir-se camí a la llum espiritual del coneixement amb humilitat i puresa de cor. No es tracta d’un procés merament intel·lectual sinó més aviat d’una sintonia amb el text que preguem, una interiorització, un posar-hi els cinc sentits per fer dels moments de pregària un temps privilegiat de contacte amb Déu; sols aleshores és quan la Paraula toca el nostre cor, és sols aleshores que neix veritablement la pregària del nostre interior. El monjo és un home de pregària i de lloança, la seva vida està centrada en la litúrgia i aquesta esdevé el camí real del monjo vers Déu. Si el cristianisme és el misteri de Crist entre nosaltres, de la nostra relació i unió amb Déu en Crist Jesús que és la nostra salvació; l’alegria de l’encontre amb Ell ens ha d’omplir i esperonar a prioritzar-lo sobre tota altra cosa, els moments de pregària han de ser centrals i privilegiats. La nostra comunitat, per raons pràctiques, va alterar el ritme de la pregària comunitària escurçant-lo i unificant les denominades hores menors en una de sola, la raó que motivà el canvi de fet ja no existeix, però com tot canvi en la vida monàstica ja és difícil de tirar enrere, el “sempre s’ha fet així” acaba imposant-se, tot i que un dia ens puguem replantejar comunitàriament el tema. De fet tindríem l’obligació, el deure, de pregar sis cops al dia i això ens hauria de fer més conscients que les hores de pregària que ens han quedat en la pràctica comunitària són molt importants, fontals en la nostra jornada. La pregària i el treball, eixos de la nostra vida, són a més un bon remei contra el dimoni meridià de la vida monàstica, l’accídia. Si pensem que ja no ens cal pregar o anar a la pregària o arribar-hi a l’hora perquè estem de tornada, no anem per bon camí; no tornem d’enlloc ja que no hem arribat enlloc i molt menys a Crist al qual no arribarem sinó a la fi dels nostres dies; si diem i creiem que estem de tornada, de fet hem donat mitja volta a una certa alçada del nostre camí monàstic i estem retrocedint. S’avança amb l’aliment de la pregària, pregant dia a dia, no estancant-nos ni menys retrocedint. Escrivia sant Bernat «Si tendir a la perfecció vol dir ser perfecte, no voler avançar vol dir retrocedir. On són aleshores els qui diuen “Ja en tenim prou, no volem ser millors que els nostres pares”? Monjo, no vols progressar? No. Aleshores vols retrocedir? Tampoc. En que quedem? Vull viure tal com sóc, dius, i romandre amb allò que tens. No suportes ser pitjor ni desitges ser millor. Pretens l’impossible. (...) el qui no corre mai no atraparà el qui corre. I de què ens val seguir Crist sinó arribem a encalçar-lo. Deia sant Pau: «Correu de tal manera que l’encalceu», acaba dient sant Bernat (Carta 254,4). «Les nostres cases han de ser per sobre de tot llocs de pregària, de recolliment, de diàleg personal i comunitari amb Aquell qui és i ha de continuar essent el primer i principal interlocutor en el laboriós desenvolupament de la nostra jornada.» Crist, deia sant Joan Pau II tot just encetat el seu pontificat als superiors generals dels ordes religiosos. Fem doncs de la pregària, de la Paraula, el centre de la nostra jornada, vivint-la amb intensitat i plenitud.

diumenge, 17 d’abril del 2016

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit. La pregària es troba al cor mateix de la vida monàstica, és la clau de volta que manté tota la vida del monjo unida i li dona sentit. Arrela, és fruit, fonament i plenitud; és la seva vida mateixa, no hi ha monjo sense pregària.

Comentari de l’Abat Octavi

— Per què preguem?

Per parlar amb Déu. Preguem per oferir el ritme de la nostra jornada a Déu, perquè Ell ens hi acompanyi i ens guardi. A la pregària, i sant Benet diu dues vergades que no se li ha d’anteposar res, s’hi ha d’acudir amb promptitud i s’ha de fer de manera humil i amb reverència; perquè és l’obra de Déu, l’Opus Dei. Si l’amor humà necessita temps i atenció, ja que sols estimem allò que coneixem i d’allò que estimem no ens en volem separar, tant més l’amor a Déu està necessitat de diàleg amb el Senyor, escoltant-lo i donant-li aquella resposta que Ell ens demana. La Paraula de Déu ens ocupa cada dia, és l’encontre diari amb el Senyor i els Salms en són per al monjo la part més deliciosa.

— A qui preguem?

A Déu, a qui a voltes sentim proper i a voltes llunyà, Ell està sempre esperant-nos però som nosaltres els qui ens n’allunyem o apropem. El cerquem al desert, a la vall o a la muntanya, també en el buit i en l’espera. Un dia creiem que Déu es recorda de nosaltres, l’altre pensem que ens ha oblidat; un dia ens fa pujar a la muntanya, el següent baixem per les valls i el clamem des de l’abisme; un dia se’ns mostra radiant d’esplendor, l’altre ens enfrontem a la foscor. Però sempre mentre cerquem a Déu, Ell ens cerca a nosaltres i ve a trobar-nos.

— Amb què preguem?

Preguem fonamentalment amb els Salms que són aquell text que arriba al més profund i al més alt; en ells trobem allò de millor i allò de pitjor de la naturalesa humana. La salmòdia expressa la realitat del nostre anhel per Déu, un anhel on hi ha lloc pel goig, pel sofriment o per la incertesa i el dubte. La Paraula en la litúrgia es fa viva i eficaç perquè Crist s’hi fa present transformant-la de simple document en autèntica veu del Senyor. L’ofici diví és el lloc privilegiat on l’Escriptura es transforma en Paraula.

— Com preguem?

En comunitat, tots junts, com a poble de Déu. Una pregària que sorgeix del centre del nostre ésser però que, mancada de la comunitat, acaba sent una autocomplaença individualista. La pregària no pot ser sempre oculta i secreta, convertida en quelcom totalment privat; ens cal pregar junts perquè som el poble de Déu, el que Ell s’ha escollit per heretat. Però l’assemblea litúrgica és encara quelcom més que la manifestació de la unitat del Poble de Déu, és, com diu sant Agustí, el sagrament visible de la Paraula, d’aquella paraula que es fa escoltar. És Crist mateix qui parla quan l’assemblea reunida en nom seu escolta l’Escriptura: aleshores Ell es fa present enmig nostre.

— Quan preguem?

Al llarg del dia, i, com diu sant Benet, tenint present sempre el temor de Déu; fent atenció absoluta a la seva recerca. Crist ha de ser cercat i trobat en la vida diària. I ens hi posem de bon matí. Nosaltres, en la intimitat de la nit, fem la nostra primera lloança al Senyor; en aquesta hora encara acompanyada per la tenebra és on demanem al Senyor que obri els nostres llavis, que han estat closos des de Completes, o haurien d’haver-ho estat. La vida en comú sota l’autoritat de la Paraula comença amb aquesta primera pregària; la comunitat es reuneix per lloar, donar gràcies i escoltar la Paraula de Déu, en la calma del pas de la nit a l’albada: «Senyor, escolta el meu clam a trenc d’alba» (Sl 5,4). El nostre primer pensament, la primera paraula que surt dels nostres llavis és per a aquell a qui pertany la nostra vida: «Aixeca’t, tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà» (Ef 5,14). La nostra primera paraula és per a aquell que cerquem i que es deixa cercar per nosaltres, aquell que ens espera i que en aquesta primera pregària del dia es fa el trobadís en la salmòdia i en la Paraula que llegim i escoltem. El monjo ha de ser el cercador de Déu per excel·lència, delerós d’estar ple de Déu i de mantenir-hi tothora el tracte d’un enamorat amb el seu estimat. Per tant és un home de pregària perquè la pregària no és sinó comunicació i diàleg amb el Senyor. Un diàleg en el qual el monjo ha d’escoltar amb l’orella atenta del cor per tot just després parlar-li amb el mateix llenguatge amb què Déu s’ha adreçat a nosaltres, els salms. Cercant Déu encara en la fosca i lloant-lo a trenc d’alba, anem preparant-nos pel centre de la nostra jornada, que és l’Eucaristia. Ell que s’ha fet present en la Paraula es fa presència real amb el seu cos i la seva sang enmig de l’assemblea reunida en el seu nom. Gaudim doncs de la pregària ja a trenc d’alba i consagrem així tota la nostra jornada al Senyor, tota la nostra vida.

diumenge, 10 d’abril del 2016

LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,51-54

51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

Comentari de l’Abat Octavi

La idea d’humilitat que sant Benet tracta en la Regla parteix del reconeixement de la superioritat i la dependència de Déu; l’home res no pot sense aquest reconeixement que neix de la percepció de l’enorme desproporcionalitat entre Déu i la seva creatura. La humilitat és per sant Benet l’actitud espontània davant d’aquest fet, aquella disponibilitat interior que situa l’home en el lloc que li pertoca davant del Creador; l’home accepta lliurement aquesta situació, en fa la base de tota la seva vida i així s’adona alhora de la seva pobresa i de l’acció meravellosa de la gràcia de Déu en ell. La humilitat és la disposició més fonamental, l’arrel de la vida monàstica. I el setè graó esdevé el cimal de la disposició interior; el monjo ple de l’acció de l’Esperit, amb l’orella atenta a la Paraula de Déu, es veu al fons de l’abisme com la creatura que sense Déu res no pot. Per sant Benet és Déu mateix qui ens ofereix el camí de la humilitat per poder arribar així al coneixement de la veritat. Pel camí de la humilitat se cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa. Crist, que vingué a portar-nos la gràcia, es revela en la caritat i s’ofereix als humils. Si veiem el mal de l’altre i no girem els ulls en el nostre propi mal, ens sentirem, escriu sant Bernat en el seu tractat sobre els graus d’humilitat i de supèrbia, enduts per la indignació i en cap manera moguts per la compassió. Sempre tendim més a jutjar que a ajudar, a destruir que a corregir. Qui vol conèixer la veritat sobre si mateix cal que es tregui la biga de la supèrbia i aleshores trobarà la veritat en si mateix i es trobarà a si mateix en la veritat. Sant Bernat ens parla d’aquests altres graons, aquells que ens fan descendir, els graons de la superbia, que són la tafaneria, la lleugeresa d’esperit, l’alegria fàtua, la jactància, la singularitat, l’arrogància, la presumpció, l’excés de pecats, la confessió fingida de les faltes, la rebel·lió i finalment la llibertat i la lleugeresa en pecar. Abandonats aquests graons i pujant pels de la humilitat serà quan llengua i esperit concordin en un reconeixement vertader de la humilitat.

Fixem-nos en alguns graus de la supèrbia. De la tafaneria, sant Bernat diu que si tens cura amb atenció de tu mateix, si et preocupes de conèixer el teu estat interior serà difícil que pensis en qualsevol altra cosa, que et fixis en els defectes dels altres, ja tindràs prou feina amb els teus propis defectes, intentant d’esmenar-los. Sant Bernat afegeix que el monjo que no es preocupa de si mateix és el que controla tafanerament als altres; a alguns, pocs, els reconeix com a superiors, però a la majoria els considera inferiors i els menysprea; en els primers veu coses que li susciten l’enveja, en els altres coses que li motiven el menyspreu, i, així, sacsejat successivament per la superbia i l’enveja, sempre descuidant-se a si mateix, està ara ple de malícia contra els altres, ara envejós, ara joiós com un nen per la seva pròpia pretesa glòria. En resum, maldat, vanitat i supèrbia, que per sant Bernat són fruit de la vanaglòria, que d’una banda ens fa sentir dolor per allò que ens supera i per l’altra falsa joia creient-nos superiors. Hi ha també aquell que si l’escoltes diries que el que li surt per la boca li sobreïx del cor, del qual sant Bernat diu que en el seu molt parlar es descobreix la seva jactància. O l’altre que no pot defugir de veure’s superior als altres i cridar l’atenció per la seva pròpia superioritat, que no procura ser millor sinó aparentar-ho, que no vol viure millor sinó semblar-ho per poder dir «Jo no sóc com els altres». O un altre que es fia més d’ell mateix que de cap altre, aquest és l’arrogant, que quan l’alaben no ho atribueix sinó als seus propis mèrits i creient-ho de justícia es considera l’encarnació mateixa de la vida monàstica i són els altres els que s’han d’adaptar al seu criteri, no ell al de la comunitat. A l’Orde Cartoixà sabeu que l’escut és un globus terraqui amb una creu ferma al capdamunt i el lema «el món gira, la creu roman»; al seu voltant hi ha set estels, que representen sant Bru i els altres sis fundadors de la primera Cartoixa; quan un cartoixà es creu l’essència mateixa de la cartoixa, l’imprescindible, l’únic vertader cartoixà, els altres diuen que es creu el vuitè estel; i això ens passa sovint, ens creiem el vuitè estel o, en el nostre cas, el quart pare fundador. Com aquell altre que, sabut que avantatja als altres, es presenta allí on no el criden, es posa allà on no el demanen, allò que ell no fa no està ben fet, si no el nomenen prior pensa que l’abat és un envejós o un il·lús, si li confien un càrrec que creu menor en fa menyspreu pensant que, essent tan capaç, no ha d’ocupar-se d’afers trivials; aquest és el presumptuós. Diu sant Bernat que essent impossible encertar-la sempre, el qui fica el nas a tot arreu, més per temeritat que per espontaneïtat, en cap cas confessa la seva culpa, no tenint-se per fal·lible.

Ens creiem millors i jutgem si aquell altre és aquí sols per omplir-se el ventre, o el de més enllà no té aquí el seu lloc, si més no, no merescudament com nosaltres mateixos. Tenim un mestre de novicis, però n’hi ha vint-i-nou que es creuen ben segurs de poder fer-ho molt millor i interfereixen tafanerament en el dia a dia del noviciat; un hostatger i vint-i-nou potencials millors hostatgers, i així amb el cuiner, l’administrador, el bugader i, no cal dir-ho, amb el prior i l’abat.

En resum com diu sant Bernat els dotze graus de la supèrbia, pels que indefectiblement caiem tants cops, es poden resumir en un, el menyspreu; menysteniment dels germans, dels mestres i, al capdavall, de Déu. Perquè potser no és que no ens sentim de cor humils, sinó que ja ni tan sols amb la llengua diem que som el darrer, no fos cas que algú s’ho cregués i ens menystingués.

Qui diu dia rere dia «gràcies Senyor perquè m’heu fet tan humil» ho és de llengua, qui es dirigeix temorós a Déu i li demana «allunyeu de mi Senyor la supèrbia, feu-me més humil» avança pel camí de la veritat. Escriu sant Bernat al final del seu tractat: «No m’ha semblat convenient descriure les pujades, ja que tinc més experiència en les baixades. Que sant Benet t’exposi els graons de la humilitat, els graons que ell disposà, primer, en el seu cor. Pel que fa a mi, tan sols puc proposar-te l’ordre que he seguit en la meva baixada. Si reflexiones seriosament sobre això, pot ser que trobis el teu propi camí de pujada. (...) En la meva baixada potser trobaràs els graons que pugen; i en pujar-los, els reconeixeràs molt millor en el teu cor que en les meves paraules.»

Aquest text de sant Bernat, escrit fa prop de nou-cents anys, encara ens permet avui reconèixer-nos-hi i ens centra en la humilitat com a mètode, com a camí ascendent vers la veritat i l’amor on la pedra d’ensopec és la manca de presa de consciència de la pròpia misèria. La humilitat com a autoteràpia davant la malaltia del narcisisme davant de Déu i dels germans. Com deia el Papa Francesc aquesta setmana: «Una comunitat unida en Crist és també una comunitat valerosa. Cor unum, anima una. (…) Hi ha una paraula que pot sintetitzar els sentiments i l’estil de vida de la primera comunitat cristiana, segons els retrats que sorgeixen dels Fets dels Apòstols: l’harmonia.»