diumenge, 11 de desembre del 2016

ELS ARTESANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 57

1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El treball, amb la pregària i el contacte directe amb la Paraula són els tres pilars de la vida del monjo. «Nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem.» (La vida cistercenca actual, 12). Si en època de sant Benet era habitual l’ofici de l’artesà, avui des del monestir no podem competir en pla d’igualtat amb l’economia de la nostra època, d’una banda perquè la nostra jornada laboral té uns límits marcats pel nostre horari i de l’altra perquè no podem fer front a grans inversions de maquinaria i recursos. Quin ha de ser doncs el pes del treball en la nostra vida? De ben segur que no podem renunciar-hi, ja que ens diu la Regla que «és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles» (RB 48,8-9). Per tant cal cercar una activitat que ens sigui rentable, que no ens ocasioni més despeses que ingressos i que sigui compatible amb el ritme de la nostra vida, perquè com diu la Declaració de l’Orde Cistercenc «també nosaltres estem obligats a la llei universal d’un treball» (La vida cistercenca actual, 69).

Certament, durant temps algunes comunitats varen entrar en la dinàmica de l’economia de mercat, de tal manera que van acabar no podent atendre allò que és essencial a la nostra vida, això és la pregària i la lectura divina. Com afrontar aquest tema des de la nostra posició? Vivim dels ingressos del turisme fonamentalment, és un monocultiu, per ara rendible, però que no se sap mai què pot passar en el futur: per exemple, una simple disposició legal que establís la gratuïtat de la visita als monuments ens tancaria la font d’ingressos. A més aquesta activitat dóna feina directament a un grup de treballadors, més d’una trentena, que depenen de nosaltres. En certa manera som una empresa, dividida en dues seccions: guies i botiga d’una banda i hostatgeria externa, restaurant i cafeteria de l’altra. Això ja per si mateix ens porta a vegades maldecaps i situacions incòmodes, tot i que es gestioni des d’una fundació, ja que el món del treball quasi de forma natural genera conflictes laborals sempre desagradables. D’aquesta activitat se’n deriva directament una altra d’interna en la comunitat, que és la bugaderia, on a voltes cal treballar al ritme que marca l’ocupació de l’hostatgeria externa; cal dir que els monjos que s’hi dediquen ho fan amb generositat i eficàcia. De fet una altra manera d’aportar recursos a la comunitat és evitar despeses externes i aquí la bugaderia juga un paper fonamental. Altres treballs són propis de la dinàmica de la mateixa casa i també ens fan estalviar pagaments externs; unes activitats són més materials com cuina, refetor, correu, biblioteca, sagristia, hort, infermeria, porteria o hostatgeria interna i altres més d’administració i funcionament de la casa a diversos nivells, economia, música, litúrgia, comunicacions o gestió; tampoc no són pas fàcils donada l’envergadura del monestir. Independentment hi ha l’activitat d’apostolat que portem a terme en relació a l’exterior més o menys intensa segons els monjos i els moments. Aquest plantejament evidentment ens estalvia despeses, perquè hi ha tasques que caldria portar a terme en qualsevol cas com la cuina, la cura dels malalts, etc., però de fet ens omple el manament del treball que ens fa la Regla?

«El nostre treball no és solament un remei contra l’ociositat o una ocupació qualsevol per a omplir el temps, sinó que és part constitutiva del nostre esforç per a adquirir la perfecció cristiana. Al mateix temps és un servei fratern a la comunitat monàstica i als homes que viuen en el món, sobretot si treballem de manera competent i amb sentit de responsabilitat» (La vida cistercenca actual, 69). Sant Benet ens parla de quina ha de ser la relació del treball monàstic amb la societat, en certa manera ens parla de les relacions amb el món exterior del monestir, és a dir l’elaboració i comercialització dels productes elaborats a casa. Ara per ara nosaltres també tenim artesans al monestir com aquells de qui sant Benet ens parla directament. Els monjos poden tenir talents especials en el camp del treball, aquests talents cal que s’utilitzin per servir la comunitat; tenint present que sempre l’opció fonamental és no preferir res, absolutament res, a Crist (RB 72,11).

Un dels nostres artesans diu en una entrevista publicada aquesta setmana: «evidentment el monjo també treballa com qualsevol persona, per guanyar-se el pa que menja i també com a equilibri necessari per a la seva persona. El treball dignifica l’home i l’ajuda a progressar i a fer més humana la seva vida. El monjo necessita treballar, per això mateix crec —diu el monjo— que aporta a la societat l’exemple d’un treball ben fet, oferint productes de qualitat, fruit del seu treball artesanal» (Catalunya Cristiana, 11 de desembre de 2016). Avui en dia, la situació potser és diferent que a l’època de sant Benet; però sempre hi ha els qui poden aportar habilitats concretes i realitzar-les amb una jornada laboral constant, rigorosa i sense distraccions, cercant alhora la qualitat i la rendibilitat i no essent una càrrega per la comunitat sinó un motiu de guany més o menys elevat. Per això el principi enunciat per sant Benet segueix essent vàlid avui. Quan algú ha triat de viure en comunitat, l’exercici dels seus talents, habilitats i coneixements s’ha de fer sempre en servei a la comunitat. Ja abans que sant Benet, sant Agustí (El treball dels monjos 16; Regla 1,4) insisteix que qualsevol obra d’un monjo sigui integrada en el servei a la comunitat. Potser avui per la dinàmica de la societat actual el desig de sobresortir és més gran que en el passat i pot ser que també el sentit de la responsabilitat sigui menys fort, ja que sovint es busca en primer lloc el desenvolupament individual i aquest és una valor molt present en la societat actual. En qualsevol cas les activitats artesanals han de ser sempre ben fetes, en profit del monestir i respondre a uns mínims criteris de rendibilitat econòmica; això implica una consciència, com ja es fa, en els artesans del cost de la seva activitat i els obliga a una fidelitat en la dedicació d’unes hores, no pas fàcil quan cal compatibilitzar-les amb altres responsabilitats dins de la comunitat o els estudis.


La vida del monjo té aquests tres pilars per fonamentar-se: pregària, lectura i treball. La mancança en una d’elles, o Déu no ho vulgui, en més d’una, perjudica en primer lloc al monjo que volgudament o no, hi cau, i per extensió a tota la comunitat. Com preguem, com treballem i en quin grau està el nostre contacte amb la Paraula, són els tres indicadors de la nostra salut espiritual i monàstica, i molt importants. Deia el papa Francesc als abats benedictins, «el vostre treball, en harmonia amb la pregària, fa compartir el treball creatiu de Déu i us fa “ser solidaris amb els pobres que no poden viure sense treballar”» (Discorso del Santo Padre Francesco ai partecipanti al Congresso degli abati benedettini, 8 setembre 2016). No hem de ser pas com a comunitat una empresa però això no vol dir renunciar a un dels trets característics de la nostra vida, el treball, tant mateix quan l’ociositat és enemiga de l’ànima i bressol de la murmuració. «Déu ens crida (...) també a utilitzar els mitjans que ell ens ofereix, en particular els consells evangèlics, la vida en la comunitat cistercenca, la vida d’oració, l’amor a la creu i el servei que hem de prestar a la comunitat humana amb el nostre treball» (La vida cistercenca actual, 46). Potser que hi penséssim en profunditat i que la nostra reflexió particular sigui el punt d’arrencada d’un discerniment comunitari per elaborar una anàlisis del grau d’acompliment d’aquest aspecte en la nostra vida monàstica, si bé ho acomplim tal com fem ara o bé, si és el cas, cal elaborar propostes concretes, realistes i viables monàsticament i econòmicament sobre aquest punt per tal de poder realitzar en plenitud «aquella mena de treballs que ens permetin a la vegada satisfer les nostres necessitats, ser útils als altres i mantenir sana i intacta la natura.» com ens diu la Declaració (La vida cistercenca actual, 51).

diumenge, 4 de desembre del 2016

ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà

Amb l’ofici diví acomplim una obligació i estem davant de Déu lloant-lo en nom de tota l’Església, ens diu la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

Aquest d’avui és el primer d’un petit grup de tres capítols on Sant Benet ens parla de nou de la pregària. Som monjos sempre, al monestir, tant si som a l’oratori com a la cel•la o a les nostres tasques; també ho som si sortim fora del monestir, de viatge o quan estem de vacances. El nostre centre sempre és Crist, és l’objectiu de la nostra vida i no fem mai «vacances de Déu» en expressió de l’abadessa Montserrat Viñas.

Així la Declaració del nostre Orde sobre la vida cistercenca actual de l’any 2000 ens recorda: «La renovació de la nostra vida religiosa cal que abraci el conjunt de la vida, i per això hem de considerar tots els elements que la constitueixen, concedint a cada una de les parts la seva pròpia importància. Seria completament fals exalçar de tal manera alguns aspectes de la nostra vida com si tan sols en ells es trobés l’essència de la vida cistercenca, i negligir-ne d’altres com si fossin mers afegitons o, més ben dit, obstacles per a viure realment la vida monàstica. Perquè nosaltres som i hem de ser cistercencs en qualsevol moment de la vida; no solament quan ens reunim per a la pregària o practiquem les observances comunitàries, sinó també en l’estudi, en el treball, en el ministeri sacerdotal, en l’oració privada, quan servim els homes en les seves necessitats, i en tot el que fem» (La vida cistercenca actual, Declaració del Capítol general de l’Orde Cistercenc de l’any 2000, 12).

Pregar ens és una necessitat, no ho fem per obligació i ens és un dret que convertim gustosament en deure. Això cal tenir-ho sempre ben present. Quan quelcom ens pot impedir d’assistir a la pregaria comunitària cal que sigui una raó de força major i intentar evitar-ho sempre que puguem i que la pregària sigui prioritària. Malgrat tot hi pot haver ocasions en què se’ns faci difícil conciliar la pregària amb el ritme de la vida pel fet que el nostre horari segueix uns criteris diversos al món que ens envolta. Sempre cal prioritzar la pregària comunitària a qualsevol altra activitat, però fins i tot així hi pot haver ocasions en què ens trobem fora del monestir. Aleshores cal no oblidar que som monjos i trobar una estona per fer la nostra pregària que és alhora lloança al Senyor i comunió amb la que fa la comunitat al monestir.

No oblidar mai que som monjos, que responem a una vocació profundament espiritual i que la pregària, com el contacte amb la Paraula, en són un aliment imprescindible. L’ofici diví va estretament lligat al servei del monjo. En l’origen del monaquisme cistercenc hi ha la voluntat de retorn a una vida més fidel a la Regla, on la pregària comunitària i privada, amb el treball i la lectura divina, té un paper central. Tant per sant Benet com pels primers cistercencs la pregària és el cor de la vida del monjo. Una centralitat a la qual nosaltres també estem convidats i no hi podem renunciar.

Sant Benet ens presenta en aquest capítol la possible conflictivitat entre treball i pregària, decidir què ha de ser més important. No anteposar res a l’ofici diví és la resposta; però amb tot hi pot haver ocasions en què quelcom, com ara l’atenció a un germà malalt, pot fer que ens impedeixi d’assistir-hi. Aleshores no hem d’oblidar la nostra vocació monàstica, la centralitat de l’ofici diví com a contacte amb Déu i cercar el moment més oportú per suplir la manca d’assistència a l’ofici comunitari; o, si anem més d’un, sempre serà millor pregar junts que no pas sols ja que ens ajudarà a pregar pausadament i a interioritzar més la salmodia.

«A fi de mantenir viu aquest desig de Déu, hem de, en certs moments, apartar la nostra ment de les preocupacions i quefers que d’alguna manera ens distreuen d’ell, i amonestar-nos a nosaltres mateixos amb l’oració vocal; no sigui que el nostre desig comenci a entebeir-se i arribi a quedar totalment fred, i, en no renovar amb freqüència el fervor, acabi per extingir-se del tot». (Sant Agustí, carta 130, a Proba). Perquè la pregària té també un profund sentit de comunitat. L’ideal del monjo es manté constant i en el context de la vida comuna aquesta oració contínua està marcada cada dia pels moments de pregària en comú amb la resta de la comunitat de germans; aquesta dimensió no ha de mancar en els qui no poden assistir a la pregària comunitària.

Avui als professos solemnes, i encara més als ordenats, se’ls demana de recitar l’ofici en privat si no es pot participar en el cor. No és una obligació legal sinó una crida a viure la nostra vida de pregària en comunió, perquè pregar en privat, si no hi ha més remei i l’absència no és fruit de la nostra peresa espiritual, és una manera d’unir-nos concretament als germans, encara que no sigui al mateix temps ni en el mateix lloc. «L’oració, que és obertura i elevació del cor a Déu, es converteix així en una relació personal amb ell. I encara que l’home s’oblidi del seu Creador, el Déu viu i veritable no deixa de prendre la iniciativa cridant a l’home a la misteriosa trobada de l’oració. Com afirma el Catecisme: “Aquesta iniciativa d’amor del Déu fidel és sempre el primer en l’oració; la iniciativa de l’home és sempre una resposta. A mesura que Déu es revela, i revela a l’home a si mateix, l’oració apareix com una crida recíproca, un profund esdeveniment d’aliança. A través de paraules i d’accions, té lloc un tràngol que compromet el cor humà. Aquest es revela a través de tota la història de la salvació”» (Benet XVI, audiència general, 11 de maig de 2011).

Quan no podem ser presents a l’ofici diví al cor, bé perquè una tasca comunitària ineludible ens hi obliga, o bé perquè una malaltia ens ho impedeix, o bé perquè som de viatge al servei de la comunitat, cal que ens esforcem per seguir sent fidels d’una banda a la nostra vocació de pregària, i de l’altra a la nostra solidaritat amb la comunitat. Per això és bo, quan no ens és possible d’unir-nos a la pregària de la comunitat reunida al cor, unir-nos-hi no només amb el pensament sinó per la pregària, acompanyant la nostra oració íntima d’un temps i un espai que ajudin a aprofundir uns moments de relació amb Déu. Però abans que res, si som al monestir o si hem sortit, fer tot el possible per no negligir la nostra presència al cor i pregar amb la comunitat.

diumenge, 20 de novembre del 2016

EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla ens parla avui dels lectors setmaners, de la lectura i de les dues condicions per aprofitar-la: escolta i silenci. Sant Benet ens parla d’un servei a la comunitat, com ho és també la cura dels malalts i dels grans, dels quals ha fet esment als capítols anteriors. El monjo és aquell qui escolta, el qui escolta la Paraula de Déu i que, fins i tot durant els àpats, segueix nodrint-se espiritualment. L’actitud d’escolta del monjo és constant, com si es tractés d’una formació permanent, en la qual sant Benet dona especial importància a la lectura de la Paraula, tant en privat com en els actes comunitaris.

El costum de la lectura durant els àpats hauria començat en els monestirs de la tradició de sant Basili, mentre que sembla que els monjos de tradició egípcia menjaven en silenci absolut. Per Cassià, és en primer lloc una manera d’evitar les xafarderies o fins i tot conflictes entre germans durant els menjars. El propòsit de la lectura és inicialment preservar el silenci però més tard, la tradició agustiniana i Cesari d’Arles, donen a aquest costum una dimensió espiritual, s’ha d’alimentar la ment amb la Paraula de Déu, al mateix temps que es nodreix el cos per l’aliment material. Sant Benet fa una referència molt concreta al silenci, que ha ser absolut durant el menjar, on si cal demanar alguna cosa s’ha de fer amb discreció, evitant de trencar el silenci al refetor. Un silenci actiu ja que propicia l’escolta de la Paraula de Déu i dels escrits dels pares. Un altre punt important, que s’anomena al principi i al final del capítol, és que aquesta lectura es realitzi amb dignitat, amb la finalitat d’edificar els oients. Cal tenir en compte el fet que en aquell moment el nombre de germans que sabien llegir era restringit, molt baix. Sant Benet, que en altres punts de la Regla insisteix tant a no fer accepció de persones o no trencar l’ordre de la comunitat regit per l’antiguitat, aquí si que contempla que llegeixi aquell qui pot fer arribar la lectura als germans amb claredat i fent-la comprensible, edificant els altres. Adverteix però que el lector no s’enorgulleixi de la seva lectura, d’aquí que li calgui demanar abans la benedicció, que remarca el caràcter de servei d’aquesta tasca.

Per sant Benet l’actitud del lector ha de ser similar a la del lector a l’ofici diví. S’ha d’intentar transmetre el text de manera clara; deixant de banda els sentiments personals, fins i tot si el text mou el lector a la discrepància o a l’avorriment. La lectura ha de ser un instrument perquè el text arribi a l’oient amb la seva puresa i nuesa, i deixant a cadascú la tasca de desenvolupar els seus propis sentiments i respondre al text per si mateix i no pels sentiments o emocions del lector. Es fa difícil d’entendre un text si el lector tracta de transmetre les emocions que el text li desperta. Que es pugui, com diu sant Benet «escoltar amb gust les lectures santes» (RB 4,55). Com escriu Dom Leclercq, el lector ha de realitzar una lectura acústica, ja que no es comprèn sinó allò que s’escolta. A casa nostra, gràcies a Déu, tenim bons lectors que ens fan arribar els textos amb claredat, nitidesa i objectivitat i així ens ajuden a créixer espiritualment.

Els llibres llegits en l’època de sant Benet deurien ser fonamentalment i potser exclusivament els de l’Escriptura. Malgrat això, es pot pensar que el tema d’aquesta lectura també cobria tots els llibres esmentats en l’últim capítol de la regla quan sant Benet escriu: «¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? I, encara, les Col•lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients?» (RB 73,3-6). Avui l’amplitud de les publicacions ens permet escoltar una major varietat de lectures. Al llarg dels anys escoltem la Bíblia diverses vegades tota sencera i també la Regla i un seguit d’obres, algunes ens poden arribar o agradar més que d’altres, però si que entre totes ens donen una quantitat impressionant d’informació sobre diversos temes; però el fet és que un grup de germans escoltem junts, any rere any, les mateixes lectures i això ajuda o hauria d’ajudar a formar una unitat, tot i que cadascú hi doni la seva resposta personal. Aquest és un altre aspecte de la dimensió de la vida monàstica benedictina, escoltar en comunitat.

I, què hem de llegir? Procurem a la col•lació escoltar textos patrístics o espirituals una mica més profunds que al refetor, on potser la capacitat de concentració no és tan elevada. En un i altre lloc la lectura ens va endinsant en l’espiritualitat, ens actualitza el magisteri o ens apropa a la biografia de diversos personatges protagonistes actuals o passats de l’Església. El monjo és aquell qui escolta, aquell disposat a obrir-se per aprendre cada dia una mica més, aprofundint així la nostra fe amb la lectura de les experiències i els estudis d’altres companys nostres de viatge en el seguiment de Crist. A la fi de la nostra vida haurem escoltat molts llibres, alguns ens hauran enriquit i altres fins i tot els recordarem. Tots però els haurem escoltat si hi parem l’orella atenta per a aprendre’n alguna cosa o treure’n algun profit.

diumenge, 13 de novembre del 2016

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de Sant Benet
Capítol 72

PROFESSIÓ TEMPORAL DE F. JURIJUS ŠONLINSKIS I F. LLORENÇ VILLAGRASA

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

De la carta als Romans 12,9-21

9 Que l’amor no sigui fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé. 10 Estimeu-vos afectuosament com a germans, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres. 11 Esforceu-vos a ser sol·lícits. Sigueu fervents d’esperit, serviu el Senyor. 12 Que l’esperança us ompli d’alegria. Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració. 13 Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb deler l’hospitalitat. 14 Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. 15 Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. 16 Viviu d’acord els uns amb els altres. No aspireu a grandeses, sinó poseu-vos al nivell dels humils. No us tingueu per savis. 17 No torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. 18 Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. 19 Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà; deixeu que actuï el càstig de Déu, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga, diu el Senyor. 20 Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap. 21 No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.

Exhortació del P. Abat Octavi Vilà

Estimats fra Iurius i fra Llorenç,

Avui us comprometeu amb Crist davant d’aquesta comunitat. El Senyor us ha preguntat «Qui és l’home que vol viure la vida i desitja veure dies feliços?» (RB Pròleg 39) i vosaltres generosament heu contestat «jo».

Us comprometeu a cercar Déu en aquesta comunitat i el Senyor espera de vosaltres que cada dia respongueu amb fets a aquest compromís vostre que expressareu prometent obediència, estabilitat en el monestir i conversió de costums. Aquests vots no són un objectiu en si mateixos sinó que són un mitjà per cercar Déu en el silenci, en la solitud, en la pregària, en el treball i en la lectura divina, tot en comunió fraterna. Ja fa més d’un any que vàreu arribar al monestir, heu pogut conèixer de prop la nostra vida i ja heu descobert que és un camí forçosament estret on no tot són flors i violes i en el qual cal tenir sempre present el vertader i únic objectiu que és cercar Déu. Per això, conscients de la vostra migradesa i també de la migradesa de la comunitat a la qual us incorporeu, heu demanat la misericòrdia de Déu i la nostra. «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB IV,74) és quelcom fonamental per avançar en aquest camí estret que avui inicieu amb el vostre compromís d’una manera més intensa fent la professió per tres anys.

A avançar us hi ajudarà tenir un bon zel, sent zelosos «per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions» (RB LVIII,7), pacients en la tribulació i constants en l’oració, com ens diu l’apòstol en el capítol de la carta als Romans que heu triat perquè l’escoltem. Ja sabeu que haureu de suportar amb paciència les febleses físiques i morals dels altres i nosaltres les vostres. Us serà més fàcil si no cerqueu allò que us sembli útil per a vosaltres sols, tenint més aviat present el que és útil als altres, així practicareu la caritat fraterna i coherents amb l’opció de vida que heu triat sereu també fidels al manament del Senyor d’estimar els germans com a vosaltres mateixos; o com diu la carta als Romans, que no us tingueu per més del que sou, ni ens hi tingueu a nosaltres. Heu estat escollits pel Senyor, Ell és qui us ha cridat a seguir-lo més de prop i heu acceptat lliurement de seguir el seu mestratge perseverant i participant dels seus sofriments amb la paciència fins a merèixer compartir el seu regne i fer-ho en aquesta comunitat que, imperfecta com és, us acull. Així és la vida del monjo, una pacient i activa espera del regne, un caminar dia a dia cap a Crist.

Sant Pau ens diu que ens hem de deixar transformar i renovar per Déu per tal de reconèixer la seva voluntat. Coneixent-vos a vosaltres mateixos arribareu al temor de Déu i el temor de Déu porta a estimar-lo. Temeu Déu amb amor, sigueu temorosos de Déu, però perquè l’estimeu per damunt de tot; perquè Ell ompli de sentit la vostra vida. Prometreu obediència, això és consagrar la vostra llibertat a Déu reconeixent així que sou creació seva i que voleu servir-lo amb la mateixa obediència amb què Crist obeí el Pare; sent pobres com Crist fou pobre i sent casts com Ell ho fou. Al clos del monestir la nostra vida ha de ser una vida de recerca de Déu, un pelegrinatge vers el regne en el qual, per bé o per mal, no estareu sols.

Fareu camí en aquesta comunitat a la qual us lligueu pel vot d’estabilitat. Això no significa restar aturats, estàtics en la vostra manera de fer o de pensar; sinó estar promptes per canviar els costums una mica cada dia fins que al final de la jornada estigueu a punt per trobar-vos davant del Senyor. Per a fer aquest camí us cal estar confiats en el Senyor, no cercar la salvació només amb els vostres migrats i humans recursos, en el vostre pensament, la vostra habilitat, els vostres talents. Emprar el que Déu us ha donat en benefici seu i alhora confiar-li les vostres febleses tan físiques com morals i per damunt de tot esperançats en la seva infinita misericòrdia.

Inicieu una nova etapa del vostre camí monàstic, més compromesa amb Crist i amb aquesta comunitat. Una comunitat amb tot allò de bo i de no tant bo que te; perquè avui us arreleu també una mica més a aquesta comunitat vivint el vostre vot d’estabilitat. Certament en veure-la imperfecta no us en podreu estar de ser-ne crítics, però procureu que aquesta crítica sigui sempre constructiva i mai corrosiva.

Estimant els vostres vots, aquests que avui per primer cop i amb caràcter temporal feu davant del Senyor i d’aquesta comunitat, és com trobareu l’alegria i rebreu la benedicció de Déu si persevereu en la seva recerca. El Senyor us ha cridat aquí a cercar-lo, vosaltres heu respost a la seva crida, afanyeu-vos cada dia a recordar-ho, a tenir-ho sempre present. A convertir-vos cada dia. La conversió és una gràcia que desperta la consciència de les nostres mancances portant-nos per la humilitat, a l’encontre personal amb Déu. No és sols una intenció, un comportament exterior que pugui ser avaluat pels altres; és una transformació interior que es reflecteix en el dia a dia, en la relació amb els altres i amb els germans de comunitat primer que tot.

Estimats fra Iuri i fra Llorenç, rebreu avui la Regla, un text en el qual ja uns heu anat endinsant en els darrers mesos; observant-la fidelment podreu arribar a la caritat perfecta, podreu unir-vos més estretament amb Déu amb aquest nou títol de la professió religiosa. El nucli de la Regla i l’essència del monjo són l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència, si us neguéssiu a observar el que prometreu per la vostra cèdula de professió davant de Déu demostraríeu no participar ni confiar en la misericòrdia del Senyor. Però tingueu per cert que el camí és llarg, a voltes planer, a voltes costerut, fins i tot amb revolts perillosos; no en fugiu esporuguits, seguiu caminant confiats que qui us crida és Crist, el Fill de Déu fet home i vencedor de la mort. Com escriu Elred de Rievall «cal elegir-lo per damunt de tot, per gaudir d’Ell, perquè és l’origen de l’amor; ens cal desitjar-lo per damunt de tot perquè és com el llit del riu i el impuls de l’amor, i en abastar-lo, com que haurem estimat perfectament un bé perfecte, la felicitat serà també perfecte» (Speculum caritatis III,26). Calceu-vos les sandàlies de la humilitat, preneu el bastó de l’obediència, pengeu-vos el sarró de l’estabilitat i cobriu-vos amb la conversió i seguiu caminant. Tota la comunitat us hi ajudarem i us desitgem ja ara un bon camí i us diem benvinguts.

diumenge, 6 de novembre del 2016

QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 24

1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Hi ha diferents menes de faltes, n’hi ha de lleus i n’hi ha de greus; però en unes i en altres, tot i que en diferent mesura, la penitència és l’apartament, l’exclusió del ritme diari de la comunitat fins a obtenir el perdó amb una satisfacció adequada, restant l’afectat sol a la taula i mut en la pregària comunitària al cor. Així ho estableix sant Benet que ens presenta tres elements: la causa, la sanció i els autors: el de la culpa, imputat o investigat que es diu avui, i el qui imposa la sanció, el jutge que és l’abat de qui depèn el judici i l’apreciació de les faltes.

Per sant Benet hi ha quatre motius en l’origen de les faltes: la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu. ¿Considerem encara avui un càstig, un donar satisfacció, com diria la Regla, l’exclusió de la taula comuna o l’apartament a l’oratori? Potser amb un cop d’ull veuríem que pot ser ben bé a l’inrevés, que per més d’un seria un càstig compartir tota una jornada completa amb la comunitat. Certament l’exclusió té avui un significat nou, no és lliga tant a la culpa sinó a la incapacitat d’integrar-se en un grup establert, al qual, per cert, ens hem incorporat voluntàriament cercant un lloc on seguir la crida del Senyor. L’exclusió és el resultat d’aquesta dificultat d’integració; l’exclòs, l’excomunicat, és aquell qui no pot o no vol seguir les mínimes normes comunes i el ritme de la vida del grup que va escollir per cercar Déu de veritat.

Per sant Benet, en canvi, l’exclusió està lligada a la culpa i és proporcionada a ella; no pas per no compartir idees concretes, sinó per mancar en alguna cosa a la vida comunitària. Avui, fins i tot en faltes greus, la sanció, la pena o la solució es consensua amb qui ha faltat, de tal manera que és de fet l’afectat qui demana per exemple deixar la comunitat un temps concret. Però hi ha una altra forma més evident, freqüent i estesa d’exclusió i és quan nosaltres mateixos ens l’apliquem. De ben segur que mai amb la idea d’autoexcomunicar-nos o sancionar-nos per faltes comeses, ni menys encara per satisfer qualsevol mancança a la caritat. Més aviat amb la nostra actitud i els nostres actes excomuniquem tota la resta de la comunitat; és l’actitud del «ja s’ho faran», «a mi que em deixin tranquil i no em maregin».

Els altres membres de la comunitat els excomuniquem i de fet ens autoexcomuniquem de pensament, paraula, obra i omissió. De pensament quan ens anem formant el nostre propi món, el nostre monestir particular fet a mida nostra que poc a poc va tenint molt poc a veure amb l’origen de la nostra vocació, ens fem una regla a mida. Ho fem de paraula quan caiem en allò que sant Benet blasma tantes vegades, que és la murmuració. Ho fem d’obra amb grans i amb petits detalls de cada dia. Ho fem per omissió quan ens autoexcloem de tants actes comunitaris com poden ser la pregària, la recreació o la taula. Així de pensament, paraula, obra i omissió en autoexcomuniquem, de fet trenquem els vots que vàrem fer davant Déu, no pas a cap superior concret, sinó aquells que vàrem dipositar sobre l’altar com a ofrena; i alhora trenquem també els lligams amb la comunitat, ens muntem una vocació idiorítmica, al nostre gust. Sempre trobarem excuses per justificar les nostres mancances davant dels altres, però, desenganyem-nos, a Déu no el podem convèncer i a voltes ni a nosaltres mateixos; cadascú sap molt bé què pot fer i què no pot fer, què ha de fer i què no ha de fer; i som el nostre millor jutge. Cal vigilar atentament per no caure en l’aïllament, creant-nos amb excés el nostre espai, el nostre món, fent el que creiem que ens pertoca i res més.

Sant Carles Borromeo ens deia aquesta setmana a Matines «tots som dèbils, però Déu ens ha donat mitjans amb els quals, si ho volem, podem fàcilment ajudar-nos a nosaltres mateixos. (...) ¿Vols que t’ensenyi com progressaràs de virtut en virtut, i si en l’ofici coral ja has estat atent, com ho estaràs més quan hi tornaràs, i la teva oblació serà més acceptable davant del Senyor? Escolta el que et dic: si en tu ja hi ha encesa una espurna petita d’amor a Déu, no vulguis de seguida exhibir-la, no l’exposis al vent; tingues tancat el forn perquè no es refredi i perdi calor; aparta, en tant que puguis, les distraccions, conserva’t unit a Déu i evita paraules inútils. (...) si cantes al cor, medita el que dius i a qui ho dius. (...) D’aquesta manera podrem vèncer fàcilment les dificultats incomptables que experimentem cada dia, que són inevitables pel fet que ens hi trobem enmig, i tindrem forces per a fer néixer Crist en nosaltres i en els altres» (Sermó pronunciat en l’últim sínode que va convocar).

Posar en la pregària, en la lectura de la Paraula i en el treball tot el nostre pensament, les nostres paraules i les nostres obres; posar-hi els cinc sentits. Tots els membres de la comunitat, de l’abat als novicis, som responsables de la vitalitat i del dinamisme de la Regla en la vida de la comunitat. La rutina de la vida monàstica ens dóna la possibilitat de col·locar la nostra voluntat sota la guia de l’Esperit; però no és en si mateixa un objectiu. Per superar els nostres egoismes, per aprendre a identificar els nostres interessos i a nosaltres mateixos amb la comunitat ens cal no considerar els interessos privats en oposició als comunitaris. Com planteja sant Bernat és l’alliberament de la persona mitjançant la seva plena i madura participació en la vida comuna a través de l’oblació d’un mateix, amb caràcter martirial, és a dir amb el testimoni de la nostra vida, aquella que vàrem oferir al Senyor dipositant la nostra vocació sobre l’altar el dia de la professió. Hem rebut un regal, un do de Déu, la nostra vocació. Un talent no per ocultar sinó per fer-lo a treballar; una llavor no per enterrar sinó per sembrar. A les nostres mans està fer-la rendir, fer-la créixer.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

De la Regla de sant Benet
Capítol 17

1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset “O Déu, sortiu al meu ajut”, abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

L’ofici diví, l’Opus Dei, es caracteritza pel seu discórrer regular al llarg de la setmana i de cada jornada; es crea així un marc rutinari que ens permet aprofundir en la recerca de Déu, una eina per avançar en l’objectiu de la nostra vida de monjos. Sant Benet ens en presenta una estructura adaptada a les comunitats, però, en fer-ho, segueix expressant la seva concepció de l’Opus Dei a través de diverses petites coses que semblen potser banals en una primera lectura.

Els dos oficis principals del dia són, evidentment, Laudes i Vespres, que tenen una estructura similar. Escriu el beat Pau VI a la Constitució apostòlica Laudis Canticum que «a les Laudes i a les Vespres, com a parts fonamentals de tot l’Ofici, se’ls ha donat la màxima importància, ja que són, per la seva pròpia índole, la veritable oració del matí i de la tarda». La celebració de Laudes, a l’alba, té un marcat caràcter festiu, fins i tot al llarg de la setmana. El sentit és celebrar el triomf de la llum sobre la foscor, l’hora de la resurrecció del Senyor, del triomf de la vida sobre la mort. Els textos de Laudes són acuradament seleccionats per donar a aquesta celebració el sentit de la llum i de la resurrecció.

Els salms han estat sempre la part essencial de la pregària de l’Església, almenys a Occident. La raó és que representen un immens tresor d’adoració, lloança, acció de gràcies i també recullen totes les actituds que un creient pot tenir davant Déu, tant en moments de prova o de persecució com en moments de gran alegria. Són també una gran lectio divina que ens posa en contacte amb diversos segles d’experiència espiritual, amb la relació que han mantingut amb Déu unes quantes generacions de grans intercessors, així com la comunió amb la pregària de tot el poble. Aquesta és la raó per la qual Benet considera el Saltiri com l’aliment essencial de l’oració el monjo.

Podem i hem de pregar sempre i per a tothom; però ningú no pot pregar en nom dels altres, ho hem de fer cadascun de nosaltres i en comunitat. En la pregària hi ha quelcom de connatural al monjo i no pas una obligació. És un do per al creient pregar, i és do per a una comunitat cristiana pregar junts. L’ofici diví ha de ser per als monjos no només una preocupació individual, sinó una preocupació de la comunitat, ja que formen una comunitat que cerca Déu. És per això que el nostre dia a dia està ple de moments de pregària per a expressar aquesta oració contínua en comunitat, que esdevé així aliment i suport de la nostra vida.

En aquest capítol sant Benet ens fa adonar de tres elements comuns a totes les hores de l’ofici diví: els kyries, l’oració dominical i la benedicció.

La invocació Kyrie eleison (Senyor, tingueu pietat) revela en si mateixa dues realitats compreses per part de qui la dirigeix, i realitzades per part de qui la rep: l’aclamació i la súplica. L’aclamació és la lloança, l’honor i el reconeixement a Crist, Senyor de la glòria, del cel i de la terra, a qui nosaltres tenim com a Fill de Déu vencedor del pecat i de la mort. La súplica, és la petició dirigida al Senyor, perquè vessi la seva gràcia sobre nosaltres i ens auxiliï enmig de la nostra feblesa. Essent part dels ritus inicials de la missa i dels conclusius de l’ofici diví, aquesta invocació esdevé el crit confiat que els creients dirigim a Crist, que poc després ens parlarà en la litúrgia de la paraula, i se’ns donarà com a menjar en l’Eucaristia, o ens ha parlat mitjançant els salms i els càntics profètics i evangèlics en l’ofici diví.

El Parenostre, l’oració dominical, recull i expressa les necessitats humanes materials i espirituals: «Dóna’ns cada dia el nostre pa quotidià, i perdona’ns els nostres pecats» (Lc 11,3-4). I precisament a causa de les necessitats i de les dificultats de cada dia, Jesús ens exhorta amb força: «Jo us dic: demaneu i se us donarà; busqueu i trobareu; crideu i se us obrirà. Perquè tot el qui demana, rep; el qui busca, troba; i al qui crida, se li obrirà» (Lc 11,9-10). No es tracta de demanar per satisfer els propis desitjos, sinó més aviat per mantenir desperta l’amistat amb Déu, el qual, segueix dient l’Evangeli, «donarà l’Esperit Sant als quals l’hi demanin» (Lc 11,13). Ho van experimentar els antics pares del desert i també els contemplatius de tots els temps, que van arribar a ser, per raó de l’oració, vertaders amics de Déu (cf. Benet XVI, Àngelus 25 de juliol 2010).

La benedicció final és do i bé, un do espiritual en el sentit fort del terme, un do de l’Esperit invocant Déu sobre la comunitat. Amb la benedicció l’ofici diví conclou remarcant el caràcter de lloança del Senyor i remarca el sentit de l’home com a creatura espiritual. Glòria de Déu i record de la seva imatge en l’home són dos conceptes que van lligats i que en la benedicció final es fan presents. Benedicció trinitària perquè en l’ofici hem pregat al Pare, amb el llenguatge del Fill i sota l’alè de l’Esperit. Simbolitza que la nostra vocació en l’escola del servei diví no és sinó esdevenir homes de benedicció.

L’ofici diví és una pregària sense interrupció i en la mateixa celebració, quan la comunitat es reuneix per aquest motiu, manifesta la veritable naturalesa de l’Església en oració. És pregària de tota la família humana, pròpia de tot el cos de Jesucrist, l’Església; per això expressa la veu de l’estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes. És pregària de Crist i de l’Església que rep la seva unitat del cor de Crist; cal, doncs, que, mentre celebrem l’Ofici, reconeguem en Crist les nostres pròpies veus i reconeguem també la seva veu en nosaltres. L’ofici diví és coneixement de l’Escriptura, sobretot dels salms, que segueixen de prop i proclamen l’acció de Déu en la història de la salvació, que es commemora sense interrupció i anuncia així eficaçment la seva continuació en la vida dels homes (cf. Laudis Canticum).

L’ofici diví conforma un tot en la nostra jornada; si el vivim parcialment no vivim del tot la nostra vida com a monjos. De matines a completes recorrem un camí cada dia nou al qual no hem d’anteposar res. Venim al monestir a cercar Déu, i la pregària, l’ofici diví, com també la pregària personal, el contacte amb la Paraula i el treball, conformen la nostra jornada; un tot dirigit per avançar en aquesta escola de servei al Senyor, a qui lloem, a qui preguem, amb qui parlem, a qui cerquem.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

COM S’HA DE CELEBRAR LA LLOANÇA NOCTURNA A L’ESTIU

De la Regla de sant Benet
Capítol 10

1 De Pasqua fins al primer de novembre, que es mantingui el nombre de salms més amunt esmentat, 2 llevat que no s’han de llegir les lliçons al volum, perquè les nits són curtes, sinó que en lloc d’aquestes tres lliçons només se n’ha de dir una, de memòria, de l’Antic Testament, seguida d’un responsori breu. 3 Tota la resta, que es faci tal com hem dit; això és, que mai no es diguin menys de dotze salms a les vigílies nocturnes, sense comptar-hi el tercer i el noranta-quatre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Estiu i hivern la nostra jornada comença demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança. Comencem el dia, amb la pregària, quan encara és de nit, amb el contacte directe amb la Paraula, amb la lloança en sortir el sol i com a colofó, abans de qualsevol altra activitat, amb l’Eucaristia. Invoquem i lloem el Senyor que es fa present mitjançant la Paraula, que ressuscita altre cop amb la nova albada i que podem trobar en el pa i el vi, que esdevenen el seu cos i la seva sang.

Les primeres hores de la nostra jornada estan dedicades quasi en exclusivitat a la pregària, a la lloança del Senyor i de la seva creació. La nit, fins i tot encara avui, té quelcom de misteriós que fa que l’associem a la mort, al dubte, a la prova, a la malaltia, a la feblesa; amb el dia la vida ressorgeix, com Jesús, que vencé la mort a punta de dia, abans que les dones i els apòstols s’atansessin al sepulcre, essent encara fosc. El ritme de la nostra jornada té un regust, un record del decurs de la vida; el dia neix i mor per tornar a renéixer altre cop, així fem memorial del gran regal de la creació, com el cicle de la natura amb una primavera, un estiu, una tardor i un hivern.

Perquè Déu es present sempre i en tot lloc i a tothora mereix lloança. També en tot estat d’ànim Déu mereix la nostra lloança, és més fàcil quan és de dia, quan estem joiosos i no tenim por perquè és aleshores quan sembla que l’Evangeli doni més fruit; sembla més difícil quan la nit cau sobre nosaltres, el futur s’enfosqueix i les negres nuvolades de les nostres febleses ens ennegreixen encara més la nit.

Les matines no són una mera espera sinó un estat d’atenció vigilant; espera pacient i expectant del retorn escatològic de Crist, un retorn del qual no sabem ni el dia ni l’hora, però sí que estem certs que retornarà, per això també nosaltres quan encara és fosc ens dirigim al sepulcre. L’Ofici de la nit és un moment intens de lloança divina. Per sant Benet continua sent un moment fort de l’Opus Dei on es fa present l’esperit de la litúrgia monàstica. L’Ofici de la nit ha de ser principalment un temps de lloança que, adaptant-se a les estacions de la natura també s’adeqüi a les de la nostra vida.

En la reforma litúrgica, just després del Concili Vaticà II, una de les preocupacions fou alleugerir l’Ofici Diví, i hom no cregué necessari mantenir la tradició dels dotze salms a les vigílies, que sant Benet tan estima. Hi inclou, a més, una breu lliçó recitada de memòria. Un element interessant del text de sant Benet, que suggereix que s’esperava que els monjos se sabessin de memòria parts de l’Escriptura de tant freqüent que era el seu tracte amb la Paraula.

Ens diu Sant Bernat «El qui vol pregar no ha de tenir presents tan sols les circumstàncies del lloc, sinó també el temps oportú. El temps totalment lliure és el temps més còmode i apte, especialment quan la nit imposa un profund silenci. Llavors la pregària és més lliure i més pura. “Lleva’t i clama de nit, a cada relleu de les guàrdies. Que el teu cor es desbordi com l’aigua davant el Senyor. Alça les mans i suplica per la vida dels petits, que pels racons de les places defalleixen de fam.” Que en secret puja la pregària de nit, davant l’única presència del Senyor i de l’àngel que la recull per presentar-la a l’altar del cel» (Sermó 86 sobre el Càntic dels càntics).

Aquest diumenge també la litúrgia ens parla de pregar, ens presenta un text emblemàtic sobre la pregària. D’una banda un fariseu que prega satisfet pel que Déu li ha donat i del seu acompliment de la llei; de l’altra un publicà avergonyit que ni gosa aixecar la mirada del terra. Dues actituds davant de Déu que apareixen irreconciliables. Un prega donant gràcies, lloa Déu certament però per ser ell mateix tan bo i gran com Déu l’ha fet. Més que pregar el fariseu es mira al mirall i li agrada el que veu, no es dirigeix tant a Déu com a si mateix; es troba bé davant Déu i superior al cobrador d’impostos, perquè necessita d’un altre que ell creu inferior per sentir-se cofoi de si mateix; no sap pregar, no sap ni reconèixer la grandesa de Déu ni lloar-la, sembla que no necessiti Déu, en té prou amb ell mateix.

Quantes vegades no som uns monjos fariseus, autosatisfets i autocomplaents, als quals ni tan sols es pot fer la més mínima observació perquè es creuen la mesura de la vida monàstica. El publicà, en canvi, potser no s’ha adonat tan sols que hi ha el fariseu, no s’excusa, se sap pecador i el poc que diu és per reconèixer que no té res a oferir i molt a rebre; la seva és una pregària vertadera que l’encamina vers aquell qui és la veritat. Jesús ens mostra en l’Evangeli d’avui com hem d’acostar-nos a Ell, quan sap que la nostra pregària és autèntica, confiada i humil i s’allunya de l’autosatisfacció que és alhora autodestructora.

És així com vol que ens dirigim a Ell a trenc d’alba, trets de les ombres de la son, conscients però ja des de primera hora de les nostres limitacions. Obrir els nostres llavis per lloar al Senyor és el nostre primer gest de cada dia i tot seguit recorrem al salm 94, que potser de tan sentit que el tenim no li prestem massa atenció. Per sant Benet la seva importància ja se suposa de tan evident que és per a ell, per això ni el compta. En aquest bell text ens presentem davant Déu per lloar-lo perquè és la roca que ens salva, reconeixem que és Ell qui ens ha creat i que som el seu ramat, el seu poble i per això el celebrem amb crits de festa. Els nostres llavis s’obren cada dia per, abans que res, proclamar la lloança del Senyor, l’autor de la creació, d’aquesta creació que reneix cada dia i la resurrecció de la qual ens agafa vetllant per poder ser ben conscients de la grandesa del Senyor, de la meravella de la seva obra i del regal que ens ofereix amb un nou dia que, de bon matí, de nit encara, maldem per consagra-li, tot i que sabem que un moment o altre, o dos o tres moments del dia, o bé caurem en la supèrbia del fariseu o bé en la nostra feblesa, però el Senyor ens regala sempre un nou dia per a tornar a intentar-ho, perquè diguem com el salmista «Aclamaré el vostre amor així que apunti el dia» (Sl 59,17), i no siguem dels qui es refien de ser justos i tenen per no res a tots els altres, no sigui que no siguem dignes de rebre el perdó del Pare.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

De la Regla sant Benet
Capítol 7,55

55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

La Regla i l’exemple dels majors, el text, allò escrit i la vida, la tradició. «Davant de Déu no són justos els qui escolten la Llei: només són fets justos els qui la compleixen» (Rm 2,13). La Regla sols llegida, sols sentida, no va més enllà de ser un text més o menys bell, no té cap sentit en si mateixa. Sant Benet va escriure un text per ser viscut, aplicat i interpretat. La Regla neix de l’experiència personal de la vida monàstica de sant Benet i de tota la tradició monàstica viscuda fins a ell i que va ajudar-lo a formar-se com a monjo. L’exemple dels majors de què parla sant Benet pot ser entès en un sentit ampli com la tradició; talment com les dues fonts de magisteri definides per la Constitució dogmàtica Dei Verbum, en el Concili Vaticà II. Escriptura i tradició, dos conceptes dels quals certament molts anys més tard, el Concili, fa una síntesi entre el sola scriptura de la reforma luterana i el pes de la tradició remarcada per Trento. La tradició en l’Església té tres orígens: L’anunci i l’explanació del misteri cristià a partir de la memòria activa dels fets i les paraules de Jesús, duta a terme per l’Església, tant en l’Escriptura com en la regula fidei; el testimoni de vida cristiana, basat en la santedat, que concreta aquest missatge de salvació i el porta als extrems de la terra, i les estructures eclesials i sacramentals que expressen i vehiculen aquest missatge, cridades a verificar-se segons una praxi de conversió i de purificació, capaç de revalidar o no la tradició viva de l’Església arrelada en la font viva de l’Evangeli.

També la tradició monàstica s’arrela en una font viva, la Regla de sant Benet, que té per guia i fonament el mateix Evangeli, i la tradició la configuren d’una banda l’autoritat dels nostres pares en el monaquisme, anteriors, contemporanis i posteriors a sant Benet i de l’altra les estructures de la nostra vida monàstica, és a dir en el nostre cas l’Orde Cistercenc. Però aquesta tradició i aquestes estructures no són quelcom anquilosat i mort, es van fent dia rere dia i som nosaltres mateixos els qui les anem fent, en som els protagonistes, som els autors de la nostra pròpia tradició.

Quan algú arriba al monestir s’educa, s’introdueix o s’endinsa en la vida monàstica mitjançant la Regla però també per l’exemple dels majors, pel que hi veu, per com es viu aquesta Regla i com el qui arriba percep que es viu. La tradició monàstica no és el «sempre s’ha fet així» de la pura anècdota, és quelcom més profund; la tradició en la vida monàstica és una cadena de vides de monjos, on les baules de les nostres vides, algunes rovellades d’altres llustroses, es van concatenant al llarg dels segles. Per viure la Regla sant Benet no en cerca pas una obediència mecànica, com si fóssim uns autòmats; sant Benet ens demana de viure la Regla talment que l’espontaneïtat i la creativitat tinguin un lloc i donin els seus fruits.

Som al monestir per fer la voluntat de Déu, la d’aquell qui és la veritat, seguint els preceptes de l’Evangeli i aplicant-los a la vida monàstica, això no ho hem d’oblidar mai. Creativitat i espontaneïtat són elements per descobrir-nos a nosaltres mateixos, per endinsar-nos en allò que és el nostre vertader fonament i així avançar lliures tots junts cap a la vida eterna. Essent cada dia una mica més nosaltres mateixos i no allò que volem aparentar ser, anem també participant d’una identitat comunitària, d’una tradició, d’un exemple. Qui comença la vida monàstica o qui passa per un dels inevitables sotracs amb els quals anem creixent pot reaccionar contra tots els petits costums de la comunitat, trobant-los ridículs i desmarcant-se constantment dels altres, singularitzant-se, fent-se un monaquisme a mida. Però també es pot conformar exteriorment a tot sense assumir l’orientació de la comunitat i finalment perdre la pròpia identitat i alhora no compartir la identitat comunitària.

Una comunitat no és fa amb regles i costumaris de l’Orde; una comunitat es va fent, l’anem fent, conformant les nostres vides a Crist, vivint una vertadera vida espiritual. Cercant l’harmonia, l’odre i la unitat endinsats en un moviment més gran que nosaltres mateixos que s’arrela en tota una tradició. Cadascun de nosaltres som mestres de la vida monàstica, cal que ens aturem a pensar-ho; podem ser bons o maldestres; però som mestres perquè de la nostra manera de viure la vocació se’n desprenen uns ensenyaments que arriben als qui s’incorporen al monestir i als qui s’hi acostem com a hostes o com a visitants. Tots recordem germans de comunitat que ja ens han deixat i que han estat vertaders mestres per a nosaltres, fins i tot en aquells aspectes que nosaltres crèiem que no eren pas exemplars, de tot s’aprèn.

La vida del monestir, la vertadera vida que hem vingut a viure, l’anem fent tots i cadascun de nosaltres dia rere dia, hora a hora; ningú no ens pot substituir en aquesta tasca, no ens podem sostreure ni una estona perquè si ho fem, si abdiquem de viure com a monjos ni que sigui un instant, estarem donant un mal exemple. No podem esdevenir els nostres propis mestres, ens cal aprofitar el camí recorregut per la comunitat, la seva experiència de la vida monàstica, aprendre del que els altres han après i dels seus errors també i no voler ser els nostres propis guies, sovint cecs. La comunitat té molt a ensenyar-nos i la seva santedat, com la de l’Església, està més enllà de les faltes i de les mancances que inevitablement acompanyen sempre la nostra humanitat. L’exemple, «la tradició, en les múltiples formes de la tradició de la família, del poble, de l’educació i així successivament, és gairebé com una casa o mansió en la qual l’home viu» (Maur Esteva 2006); «la Tradició no és transmissió de coses o de paraules, d’una col•lecció de coses mortes. La Tradició és el riu viu que es remunta als orígens, el riu viu en el qual els orígens estan sempre presents. El gran riu que ens porta al port de l’eternitat. I en ser així, en aquest riu viu es realitza sempre de nou la paraula del Senyor “Heus aquí que jo estic amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món” (Mt 28,20)» (Benet XVI, 26 d’abril de 2006).

diumenge, 9 d’octubre del 2016

LA HUMILITAT: EL PRIMER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,10-30

10 Així, doncs, el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; 11 que recordi sempre tot el que Déu té manat, i consideri sempre en el seu esperit com l’infern abrusa pels seus pecats els qui menyspreen Déu, i la vida eterna que hi ha preparada per als qui el temen. 12 I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, 13 l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels. 14 Això és el que el profeta ens ensenya quan mostra que Déu sempre és present als nostres pensaments, en dir: «Déu escruta els cors i els ronyons». 15 I encara: «El Senyor sap els pensaments dels homes». 16 I també diu: «Heu conegut de lluny els meus pensaments”. 17 “El pensament de l’home us serà manifest». 18 I per vigilar els seus pensaments perversos, que el germà fidel es digui sempre en el seu cor: «Llavors seré pur a la seva presència, si em guardo de la meva iniquitat». 19 Quant a la voluntat pròpia, també se’ns prohibeix de fer-la, en dir-nos l’Escriptura: «Aparta’t dels teus volers». 20 I també demanem a Déu en l’Oració que es faci en nosaltres la seva voluntat. 21 Amb raó, doncs, se’ns ensenya de no fer la nostra voluntat, perquè evitem allò que diu la santa Escriptura: «Hi ha camins que semblen rectes als homes, el terme dels quals s’enfonsa fins al pregon de l’infern»; 22 i també quan tenim por d’allò que s’ha dit dels negligents: «S’han corromput i s’han fet abominables en els seus volers». 23 Pel que fa als desigs de la carn, creguem que Déu ens és sempre present, ja que el profeta diu al Senyor: «Tots els meus desigs són davant vostre». 24 Cal, doncs, guardar-se del mal desig, perquè la mort està apostada al llindar de la delectació. 25 Per això ordena l’Escriptura: «No vagis darrera les teves cobejances». 26 Per tant, si «els ulls del Senyor observen els bons i els dolents» 27 i «el Senyor des del cel mira sempre cap als fills dels homes per veure si n’hi ha cap que tingui seny i cerqui Déu», 28 i «si els àngels que ens són assignats, sempre, nit i dia, anuncien al Senyor les obres que fem, 29 cal, doncs, vigilar tothora, germans, com diu el profeta en el salm, no fos cas que Déu ens sorprengués algun moment decantant-nos cap al mal i esdevinguts inútils», 30 i, perdonant-nos en aquesta vida, perquè és bo i espera que ens convertim en millor, ens digui un dia: «Vas fer això, i jo vaig callar». 

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

El primer graó de la humilitat per sant Benet és prendre consciència de la nostra realitat, superar l’aparença, allò que la vista veu, el que l’orella sent, les nostres sensacions, per endevinar la profunditat de la mirada de Déu, la seva petjada en la nostra vida. Sant Benet ens mostra la visió teologal de la vida, de la vida dels homes. Viure tenint sempre davant els ulls el temor del Senyor no vol dir que Déu ens vulgui fer por, sinó que el que cerca és el nostre aprofundiment, per tal que descobrim en tot el que ens succeeix i ocorre al nostre voltant la petjada de la Paraula de Déu, descobrir la imatge de Déu en el decurs de la nostra història humana. Tot el que ens esdevé és fa sota la mirada atenta de Déu, la mirada d’un Déu que per damunt de tot ens estima. Nosaltres pot ser que a vegades tinguem la sensació que Déu, tot i reconèixer la seva petjada, actua sovint com si volés fastiguejar-nos la vida; de fet el que ens hem de preguntar és com és que el que ens esdevé, per dolent que ens sembli a un primer cop d’ull, pot acabar essent pel nostre bé, ens cal confiar en un sentit profund de les coses que ens supera i no entenem.

El primer graó de la humilitat és doncs la presa de consciència que Déu és Déu i descobrir això ens pot provocar una mena de terratrèmol espiritual, un confrontament interior amb nosaltres mateixos, descobrir que un altre, Déu, irromp al nostre santuari interior. D’aquesta experiència pot néixer estupor; l’home que es creu sol sap ara que està sota l’esguard de Déu, algú que ens observa en tot moment, que ens escruta el cor i els ronyons, que coneix els nostres pensaments més secrets, fins i tot abans que els hàgim esbossat, com si ens digués «ja sé per on vas».

Però potser el més sorprenent d’aquest primer graó no sigui que Déu irromp en el nostre interior sinó que el globus del nostre orgull es desinfla, allò que creiem que és la nostra personalitat i en realitat és sols aparença, una màscara sota la qual amaguem el nostre vertader interior. A la llum de la presència de Déu aquest fals jo s’esvaeix. Aquest drama no és tal, ha d’esdevenir el pròleg, l’anunci de la descoberta meravellosa del nostre interior on hi ha Déu.

Sant Benet ens mostra la contradicció entre la humilitat i la nostra voluntat, la humilitat sempre va lligada a la recerca de la voluntat de Déu, aquella que demanem en l’oració del Senyor «acis la vostra voluntat». Per sant Benet el gran obstacle a la voluntat de Déu és la nostra pròpia voluntat, és l’escull on fem embarrancar la voluntat de Déu, el que ens allunya d’Ell, el que corromp el nostre just judici amb uns desitjos que ens empresonen. Combatre contra la pròpia voluntat és el repte més difícil que tenim, el més exigent. Ens demana renunciar a quelcom que pot aparèixer com el nucli central de la nostra personalitat, de la nostra voluntat, dels nostres desitjos, de les nostres inclinacions; renunciar a la nostra voluntat en un moment o altre ens pot semblar perdre’ns en la indefinició. Però confiar-nos a la voluntat de Déu no significa pas esdevenir esclaus, éssers sense personalitat; significa recuperar la nostra vertadera personalitat, recuperar la imatge perduda o al menys enterbolida pel nostre egoisme, de Déu. Quan ens obrim a fer la voluntat de Déu és quan esdevenim vertaderament lliures i és quan ens alliberem de tot allò que ens empresona i ens impedeix de ser realment nosaltres.

Com saber quina és la voluntat de Déu? Sant Benet ens ajuda amb aquesta petita Regla però per damunt de tot ens hi ajuda el contacte sovintejat i profund amb la Paraula de Déu. Déu ens parla cada dia i per això és tant important cuidar aquest contacte directe amb la Paraula. «Busqueu llegint, i trobareu meditant; truqueu pregant, i se us obrirà per la contemplació» (Guiu El Cartoixà, Scala claustralium, 2,2).

Si cerquem Déu de veritat, la nostra capacitat d’estimar s’eixampla i el cerquem si reconeixem la seva presència i acceptem la seva voluntat. Déu és un pare que ens espera a cada moment, que ens veu a tothora; és una presència, una manera de pensar, una manera de veure les coses; sempre, ara i aquí. Si sabem Déu prop nostre, la capacitat d’estimar supera el desig de voler ser millors que els altres i aquest objectiu deixa de consumir les nostres forces i aleshores som lliures d’emprar-les en avançar més i més cap a Déu. Al cap i a la fi confiant-nos a la voluntat de Déu, escoltant i fent-nos nostra la seva Paraula, les nostres misèries deixen d’amargar-nos la vida i comencem a ser lliures. Ens diu sant Bernat: «Veniu, diu. On? A mi, a la veritat. Per on? Per la humilitat. Profit? Jo us donaré respir. Quin respir promet la veritat al que puja, i atorga al que hi arriba? La caritat, potser? Sí, doncs segons sant Benet, una vegada pujats tots els graus de la humilitat, s’arriba de seguida a la caritat. La caritat és un aliment dolç i agradable que reanima els cansats, enrobusteix els febles, alegra els tristos i fa suportable el jou i lleugera la càrrega de la veritat» (Tractat sobre els graus d’humilitat i superbia, del VI al VIII). Ens cal passar de l’egoisme a l’amor sota l’esguard del Pare, d’un pare amb entranyes de mare, que són entranyes de misericòrdia, com escriu l’abadessa Montserrat Viñas.

diumenge, 2 d’octubre del 2016

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,23-29

23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Primer que tot cal esbrinar quina mena de monjo és cadascú, si és indisciplinat o inquiet, desobedient o pacífic, sofert o negligent, rebel o obstinat o tossut o orgullós. Aleshores si l’abat ha rebut la gràcia i ho esbrina, li cal combinar moments i circumstàncies de rigor i dolcesa, de severitat i tendresa, de reprensió i exhortació, de correcció, d’amonestació o fins i tot de repressió. Això, si fos que un monjo és sempre rebel o sempre sofert ja seria difícil; però a la pràctica, a més, si bé cadascuna d’aquestes característiques ens poden definir en un cert sentit o en un tant per cent, cal no desconèixer que tots tenim moments obstinats i d’altres en que som més pacífics i així per a cadascun dels adjectius qualificatius que empra sant Benet.

La recepta de reprendre, interpel·lar i exhortar, per tant, s’ha d’anar aplicant ara amb aquell ara amb aquell altre, ara si ara no. Sempre es tracta d’un judici de valors partint del principi bàsic que el monjo perfecte no existeix, ja que per això i fruit de llur experiència sant Benet va escriure aquesta Regla. Un cop l’abat, pobre monjo mortal amb les característiques de qualsevol altre monjo, ha fet el seu judici de valor i ha aplicat el que creu que pertoca aplicar en cada cas, hi ha la segona part; és a dir la reacció de cadascun.

El qui es rebel·la davant la correcció, el qui nega la falta, el qui fa com si no hagués sentit res i també el qui ho rumia. Com escriu Dom Guillaume, abat de Mont-des-Cats, «Cadascun fa el seu teatret, el seu joc de defensa més o menys subtil». Sant Benet no judica ningú, per ell l’obstacle amb el que topa el monjo forma part del seu camí i la reacció davant la correcció, en aquest cas paterna, depèn del mecanisme d’autodefensa de cada monjo en particular.

Tota aquesta diversitat de menes de monjos són els que sant Benet s’aventura a reunir en una comunitat i a regular-ne la convivència sota un abat que ha de tractar-los tots per igual però de manera diferent, un igualitarisme asimètric. Sant Benet demana a l’abat, però també ho fa a cada monjo, d’adequar les reaccions, les respostes a cada temperament. Per poder portar a bon terme aquest programa, que siguem realistes d’antuvi no sembla fàcil i no ho és, ens calen dues coses. La primera preguntar-nos si estimem de cor Jesús, si el veiem en els germans o si bé al contrari ens estimem molt més a nosaltres mateixos. Aquí rau la causa última de les nostres reaccions, aquesta és la raó profunda de perquè quan alguna cosa d’un altre ens molesta o s’aparta de la nostra manera de veure les coses reaccionem amb fastigeig.

L’altre element que ens cal és la fe, la consciència de ser estimats per Déu, que cal exercitar-la, portar-la a la pràctica en la vida de cada dia. «Els membres de la comunitat han de recordar que també cadascun d’ells ha entrat en el monestir com un fill perdut que ha estat trobat de nou, que cadascun d’ells ha vingut d’un país llunyà per tornar a casa i ha tingut l’experiència de l’abraçada del pare. Qui no té aquesta consciència de si mateix davant el germà que ha fallat, vol dir que encara no ha tornat veritablement a la casa, que el monestir i la comunitat no són encara la casa del Pare en la qual s’ha sentit renéixer a una vida nova» (Abat General Mauro Guisseppe Lepori, 31 d’agost de 2016). «Proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta» (Tm 4,2), diu l’Apòstol, i aquesta és la idea que recull sant Benet fent una aportació pròpia, adequar-se a les circumstàncies de cada monjo i per sant Benet aquest és un principi fonamental. No tothom aprèn al mateix ritme, ni tothom madura alhora ni per tant es pot tractar tothom de la mateixa manera. Un igualitarisme asimètric que està basat en un individualisme ben entès, no pas en el sentit hedonista de la nostra societat, sinó que és la manera com sant Benet ens proposa d’arribar tots junts a la vida eterna però no al mateix pas.

El que és important és avançar cada dia, si hem fet una passa enrere fer-ne de nou una altra endavant, o dues si podem, per recuperar el terreny perdut. El creixement evangèlic d’una comunitat es realitza des de dins, pel do de Déu, per l’exemple i per la vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula.

Aquest capítol el primer a qui mou a la reflexió és, òbviament, a mi i la reflexió m’ha fet recordar un dels paràgrafs del l’homilia del nostre Abat General en la meva benedicció abacial: «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres, no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més. Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires». L’abat ha de ser doncs un captaire de la misericòrdia de Déu perquè és qui més la necessita. Ser conscient de les meves misèries i deixar-ne tenir cura a Crist que està present en cada germà de comunitat. Estimar més perquè se m’ha perdonat més, se m’ha perdonat tanta incapacitat i indignitat com puc portar a sobre i tanta presumpció i orgull que m’enfanguen els peus i massa vegades m’impedeixen de caminar. Estimar en i la comunitat, un viure en comunitat que demana molta responsabilitat, dedicació als germans, no pensar tant en un mateix sinó fer més atenció als altres i tenir més en compte la seva opinió.

Com deia l’abat Maur en el desè aniversari de la seva elecció abacial «una cosa queda per a mi ben clara, és que sense sentir-me emparat per l’ombra de la comunitat, no puc fer res».

diumenge, 25 de setembre del 2016

PRÒLEG: ESCOLTA FILL

De la Regla de sant Benet
Pròleg 1-7

1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Les paraules que enceten un text són quasi sempre ben representatives del mateix. La Bíblia comença dient «Al principi, Déu va crear el cel i la terra» (Gn 1,1); el quart Evangeli per la seva banda comença «Al principi existia el qui és la Paraula» (Jn 1,1), i la Regla de Sant Benet ens diu «escolta Fill». Tres inicis que es poden ben bé lligar: Déu, la Paraula de Déu feta carn i l’actitud d’escolta a la Paraula de Déu.

Déu, el creador, és qui parla i l’home el qui l’escolta. La vida monàstica pot ser considerada com l’inici d’una nova vida, en certa manera com un nou baptisme, una nova creació en Crist que ens canvia la relació amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. L’eix d’aquest canvi, d’aquesta nova vida, d’aquesta nova creació, és la Paraula feta carn, Crist. L’escolta és l’actitud d’acollida de la Paraula, perquè si la Paraula no és acollida, si no és escoltada, si no és rebuda, si sols és sentida, no pot donar fruit. Aquesta és la profunditat del camí pel qual el monjo és convidat a avançar, escoltant la Paraula per poder viure una nova creació. El monjo és per damunt de tot el deixeble de la Paraula. Però ni tan sols n’hi ha prou amb acollir-la amb orella atenta, cal que sigui escoltada amb l’orella assedegada del nostre interior perquè pugui arrelar dins nostre i donar fruit. Si tan sols parem l’orella ens pot entrar per una i sortir per l’altra, sense ni deixar rastre. Totes les dificultats de la vida espiritual, les malalties de l’ànima vénen del tancament voluntari a l’escolta pel fet de tenir l’orella del cor atenta a altres coses, ensordida pel brogit del món i dels nostres egoismes. Cal deixar entrar la Paraula en el nostre interior, deixar-la arrelar reconeixent les males herbes de les nostres limitacions, les nostres febleses tan físiques com morals, i no deixar-les créixer sinó arrencar-les de soca-rel deixant que la bona llavor arreli, sense sucumbir sota la mala herba o els cards, que ofeguen i maten la bona llavor.

No n’hi ha prou tampoc amb saber, amb comprendre, amb escoltar la Paraula, cal actuar, fer, portar a la pràctica, acomplir el que la Paraula ens diu. Sols acomplint-la podrem entendre el seu sentit profund, desconegut i amagat a l’orella poc atenta; cal passar per la porta estreta d’allò que creiem impossible per poder participar de la vertadera llibertat que ens ve per la perseverança i la paciència per així percebre que n’és de bo estar a la presència del Senyor, sentir-lo proper, cercar de fer la seva voluntat. «Cercar la voluntat de Déu significa cercar una voluntat amiga, benèvola, que vol la nostra realització, que desitja sobretot la lliure resposta d’amor al seu amor, per convertir-nos en instruments de l’amor diví. En aquesta «via amoris» és on s’obre la flor de l’escolta i l’obediència» (Faciem tuam, Domine, requiram).

Escolta i obediència, què vol dir per a nosaltres obeïr? No vol dir seguir un reglament sinó que l’obediència es rep com un do de Déu que ens fa avançar pel camí dels manaments. Sant Benet veu en aquesta «obediència reglamentària» un fals camí, quelcom que ens convida a tirar sempre enrere. La vertadera llibertat comença amb l’alliberament de nosaltres mateixos, de les nostres pors, dels nostres dubtes, dels nostres excessos o de les nostres fantasies. Podem fer benifets o malifets que poden provocar que el pare indignat ens deshereti, que el senyor temible, irritat, ens lliuri a la pena eterna. Per evitar-ho l’obediència és el camí dret vers el retorn a Déu. Se’ns mostra en la Regla, escoltem-la no sigui que ens diguin com Abraham a Epuló, «si no feu cas de la Regla, ni que ressuscités algú d’entre els morts no us deixaríeu convèncer». Cal escoltar la Paraula, parar l’orella, acollir-la i posar-la en pràctica i tenim com a eina per poder-ho fer l’obediència. Un camí en el qual no té cap importància el que hom és, sols tenir present que cal renunciar als propis volers, i per poder-ho fer cal l’ajuda de Déu que demanem mitjançant la pregària que és l’única ajuda vàlida en començar a fer qualsevol cosa bona i poder posar els nostres migrats dons i talents a disposició dels altres.

La pregària, ens deia avui sant Joan Crisòstom, «és llum de l’ànima, coneixement veritable de Déu, mitjà entre Déu i els homes» (Homilia 6 sobre l’oració). Sant Benet ens demana que visquem conscientment, ens diu que si volem tenir una vida espiritual, ens hi hem d’escarrassar. L’espiritualitat no arriba sols respirant, cal escoltar la Regla més amb el sentiment que amb un esperit acadèmic, més amb l’orella del nostre interior que amb la de l’exterior. Escoltar per intentar esbrinar què vol Déu de nosaltres en cada moment, sols creixem quan comencem a creure que volem fer allò que ens cal fer. Sant Benet ens alerta que no podem ser els nostres propis guies, els nostres propis déus. L’obediència, la disposició a escoltar la veu de Déu en la vida, és l’únic que ens permet superar les nostres limitacions.

Som cridats a ser quelcom més gran que nosaltres mateixos, quelcom que està fora de nosaltres i que va més enllà de nosaltres. Per fer aquest camí més enllà de les nostres limitacions ens cal un guia, un model, aquest és Crist, la paraula feta home, i un mètode, l’obediència. «L’obediència a Déu és camí de creixement i, en conseqüència, de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no únicament no mortifica o minva, sinó que fonamenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient realitza el seu ésser lliure obeint com a fill el pla del Pare. És clar que una tal obediència exigeix reconèixer-se com a fills i gaudir sent-ho, perquè només un fill i una filla poden lliurar-se lliurement en mans del Pare, igual que el Fill Jesús, que s’ha abandonat al Pare. I, si en la seva passió s’ha lliurat als seus botxins, ho ha fet només perquè estava absolutament segur que tot trobava significat en la fidelitat total al pla de salvació volgut pel Pare, així, com recorda sant Bernat “el que li va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat del qui moria lliurement” (San Bernat, Errors de Pere Abelard 8,21)» (Faciem tuam, Domine, requiram).

diumenge, 18 de setembre del 2016

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

De la Regla de sant Benet
Capítol 67

1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet ens mostra la pregària com a eix, com el vincle que uneix la comunitat, que la uneix fins i tot quan algun germà s’absenta del monestir; la comunitat, quan recorda els germans absents, els fa presents. Com ho fa per exemple un dels nostres germans en fer de salmista i recordar sovint els germans absents i malalts, concretant així en les pregàries de Vespres aquest record que ens demana sant Benet. En certa manera sant Benet ens dóna la visió de la comunitat com d’una família: si ho recordem, quan vivíem amb els pares, en marxar i tornar a casa, segurament donàvem notícia de la nostra partença i de la nostra arribada. És un bon costum fer-ho també al monestir, i pot ser fins i tot útil, ja que a algun de nosaltres, si un dia li succeeix alguna cosa, entre que no comparteix una part de les pregàries i dels actes comunitaris i no comunica les seves absències del monestir, poden passar moltes hores abans que la comunitat no s’assabenti que ha patit qualsevol accident. Donar compte d’entrades i sortides pot semblar convencional però no deixa de ser una mostra de les nostres arrels més profundes, del sentit de comunitat. Amb la pregària pels absents sant Benet ens ve a dir que la comunitat està sempre junta, que no hi ha parèntesis ni presències discontínues perquè el record dels germans absents supleix llur absència i alhora els fa objecte de la nostra pregària, del nostre amor.

Sant Benet no contemplava absències sovintejades del monestir, però avui els temps han canviat. La facilitat de comunicació pot suposar un seriós perill per al nostre dia a dia en aquest aspecte. Per exemple, tenir a la butxaca les claus d’un cotxe o un fàcil accés a aquest mitjà, pot portar a caure en la temptació d’un ús excessiu de les sortides, i correm el risc que qualsevol cosa que creiem necessitar ens obligui a sortir i no pensem que podria ser més útil agrupar les sortides que inevitablement cal fer, les vertaderament necessàries, potser en un sol moment a la setmana. Diu el Costum cartoixà que la cel·la fa el monjo i el monjo la cel·la, perquè és un risc per al qui comença la vida cartoixana la temptació d’abandonar la cel·la. Certament no som cartoixans, però sí que el marc essencial de la nostra vida és el clos del monestir i no cap altra. Ocasions no en manquen de sortir del monestir, ho dic ara amb més motiu, perquè les pressions per anar a tal o tal altre lloc on t’han convidat no són pas poques. Com compaginar la nostra vida amb els compromisos o necessitats que obliguen a sortir del monestir és feina de cada dia i de cadascun de nosaltres. Una part de les nostres sortides són les visites als metges, que són moltes, no hi ha setmana sense menys de cinc sortides, potser és natural ja que a la comunitat hi ha gent gran i amb problemes de salut; també anar a cercar o a portar aquells qui marxen en tren o en avió; però davant d’altres pretextos per a sortir i abandonar per exemple el taller o la feina que ens ha estat confiada, cal que interiorment ens plantegem si és estrictament necessari obeir-los a l’instant. El risc que la dinàmica de la immediatesa de la nostra societat, allò del «desitjo allò, ho vull i ja ho tinc en cinc minuts», entri dins el clos del monestir és evident. Comunicar als superiors si entrem o sortim del monestir pot ser una bona mesura per evitar excessos en les sortides, que perjudiquen en primer lloc el qui hi cau. Hi ha causes però que crec que hem d’assumir: alguns de nosaltres tenen pares ja d’edat avançada, i pel fet de ser monjos no deixem de ser fills, per tant és normal que durant un període de la nostra vida, que malauradament sempre s’acaba, hàgim d’atendre de tant en tant els pares. També hi pot haver causes com els estudis. Però sigui per salut, temes familiars, estudis, atendre invitacions o encàrrecs; sempre cal que ens aturem a pensar si la nostra sortida és necessària o un xic supèrflua i sobretot intentar evitar que afecti les pregàries comunitàries.

Passa sovint que la temptació de sortir del monestir reflecteix una inestabilitat espiritual, és un fugir d’un mateix, i la fugida no és la solució sinó que agreuja el problema. La temptació és quelcom propi de tota creatura humana, tant més dels monjos que hem de lluitar de valent per seguir fidels als eixos de la vida que hem triat, a què hem estat cridats i a la qual volem restar fidels fins a la fi del camí. Sant Benet ens mostra que no es tracta de defugir els riscos sinó d’afrontar-los, ningú no està lliure de les càrregues pròpies de l’existència. La vida, tant més la nostra, té un cost i la superficialitat també ens pot afectar en un moment o altre de la nostra jornada. Es tracta que res no ens distregui de la vida de recerca intensa de Crist que hem escollit i que tot ens serveixi per arribar allà on ens cal arribar, a on ens hem proposat d’arribar, és a dir a Crist. Els membres d’una comunitat monàstica hem de gaudir d’una autonomia personal, que ha de ser alhora llibertat interior i responsabilitat davant del que fem o deixem de fer, aquí i avui decidir si sortim justificadament o en certa manera per caprici.

Aquest capítol posa en paral·lel la pregària i les sortides del monestir, ens mostra la importància de la pregària i la seva primacia com a acte i lligam comunitari davant de tota altra necessitat eludible, i de vegades sembla que el superflu sigui la pregària comunitària enfront de qualsevol altra possibilitat. La pregària és la que dóna sentit a la nostra vida i és l’eix per viure el nostre compromís de vida monàstica centrat en l’amor a Crist, a qui no hem d’anteposar res que sigui prescindible.

diumenge, 11 de setembre del 2016

ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 60

1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Demanar, fer-ho amb insistència i observar totes les prescripcions de la Regla. Aquestes tres idees marquen el camí de tothom qui truca a la porta del monestir. Tota la nostra vida de monjos la passarem en aquesta etapa que sant Benet ens explica, demanant. Trucar a la porta del monestir és la conseqüència concreta d’un desig, d’una expectativa; ja que si demanem alguna cosa és perquè la desitgem. En aquest desig hi ha quelcom de la nostra part i quelcom que no ve de nosaltres; tot i que certament som nosaltres qui truquem per pròpia voluntat a la porta del monestir, darrere d’aquesta nostra voluntat creiem que hi ha una crida del Senyor. D’aquí la idea d’insistència, de perseverança a trucar a la porta, per tal de verificar si l’origen d’aquest desig és veritablement el desig de cercar Déu. I si la perseverança és la prova humana, després ve la prova de Déu que és la renúncia a tot allò que pot ser un obstacle a la crida rebuda. El procediment és el mateix per a tothom qui truca a la porta, però no tots hem rebut els mateixos talents i a qui més se li ha donat, més se li exigirà.

El sacerdoci és un talent, un do, un regal del Senyor per compartir-lo servint més i millor la comunitat. El monaquisme és en el seu origen laïcal, això ho anem endevinant al llarg de la lectura de la Regla, que sant Benet escriu per crear comunitats amb una vida propera a la comunitat apostòlica; una vida senzilla, regular, una manera de viure, amb una actitud concreta davant de la vida i no li preocupa massa centrar-la en aquest ministeri eclesial. Sant Benet no veu el sacerdoci com quelcom essencial per poder viure en un monestir; venim al monestir per ser monjos i per servir la comunitat de la millor manera que pugui cadascú. Sant Benet fins i tot sembla voler dissuadir el prevere que es proposa entrar al monestir si aquest vol fer-ho cercant una posició de privilegi i n’estableix limitacions com ara la no mitigació de res. Els sacerdots arribaven a l’època de sant Benet formats en un altre sistema de vida, acostumats a una independència i una existència ben assortida de recursos; havien format part d’un món a banda, havien dirigit altres persones i en entrar al monestir començaven de nou, havien de ser formats des del principi en una nova manera de viure i en una nova espiritualitat, potser fins i tot quedarien postergats davant d’altres i després d’haver donat ordres als altres haurien d’obeir-ne; de fet naixerien a una nova vida. El sacerdoci, la posició de privilegi del prevere fora del monestir, en el món de sant Benet, no és sinó una mostra d’allò de què ens hem de desempallegar en incorporar-nos a la comunitat. Tots aprenem al monestir la dificultat de deixar enrere el nostre passat, però sense superar-lo no podem tenir esperança de futur. Per fer tot això, hem de pujar els graons de la humilitat entrant en el nostre interior, esbrinant les nostres mancances, cercant el «nostre defecte de fàbrica». Com diu sant Bernat «Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, com podrem ser humils? Ens creurem que som qui sap què quan, de fet, no som res. I sabem que ni els superbiosos ni els desesperats no tindran part en la comunió amb l’herència dels sants. Considera amb mi, doncs, amb quina cura hem de desterrar de nosaltres aquestes dues menes d’ignorància, la primera de les quals, la de Déu, és l’origen de tot pecat i la segona, la de nosaltres mateixos, n’és la consumació; de la mateixa manera que els dos coneixements oposats, de Déu i de nosaltres mateixos, són, respectivament, el principi i la perfecció de la saviesa: l’un el temor de Déu i l’altre la caritat» (sant Bernat, Sermons sobre el Càntic dels càntics 37,5-7). En l’altre capítol dedicat al tema dels monjos que són ordenats de prevere sant Benet insisteix també que el monjo ordenat «eviti la vanaglòria i l’orgull» i que no «oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu» (RB 62,2 i 4). Però la lectura del capítol no sols interpel·la el prevere que vol esdevenir monjo, ans ens interpel·la tots quan ens diu «Amic, ¿què has vingut a fer?», la pregunta que es feia sant Bernat «Bernat a què has vingut? Per què has deixat el món?».

L’abadessa Montserrat Viñas, en el seu comentari a aquest capítol, considera aquesta frase molt forta perquè ens remet al darrer sopar de Jesús i a la traïció de Judes. Nosaltres, els vinguts a la primera, a la sisena o la darrera hora, traïm la nostra vocació, traïm Jesús, quan no veiem en els altres germans el Crist, quan critiquem, parlem malament o al darrere, o murmurem; quan passem de llarg davant les necessitats dels altres; quan no deixem de mostrar el nostre enuig davant d’un descuit o d’una equivocació; quan deixem de parlar amb un altre membre de la comunitat; quan negligim la nostra feina, quan menyspreem perquè no ens acabem de fiar dels altres o el que fan ens molesta. Quan ens passa alguna d’aquestes coses Jesús ens diu «Amic, a què has vingut?». Hem vingut a cercar Crist, a fer-ho en comunitat i a servir Crist en els germans. No hem vingut per ser preveres, ni cuiners, ni administradors, ni abats, ni porters, ni priors, ni cap altra cosa; tot són serveis; perquè hem vingut a servir i a cercar Crist. Deia el cardenal Hume que «el sacerdoci no s’ha de mirar com una cosa a part, sinó tenint una funció dins del poble de Déu, tot sencer», i en el nostre cas dins de la comunitat. D’acord amb les necessitats de la comunitat, d’acord amb les aptituds del candidat i d’acord amb la voluntat del monjo i de l’abat, d’acord amb totes aquestes coses, es demana a un monjo que faci el servei de prevere i no pas per adquirir cap situació de privilegi ni per satisfer cap ambició personal, conscients sempre de les nostres limitacions i que ser monjo, anar-ho sent dia rere dia, és el que hem vingut a fer; per això sant Benet ens diu que el prevere «no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular» (RB 62,3). Com escrivia Thomas Merton «El prevere no es pot posar el primer en res, perquè el primer és Crist» (Thomas Merton, el signe de Jonàs).

diumenge, 4 de setembre del 2016

COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 53

1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Acollits com el Crist, amb l’atenció de la caritat, edificant-los amb la llei divina, tractant-los amb tota humanitat. Aquest capítol ens proposa tres punts fonamentals respecte als hostes: Acollir-los com el Crist, fer aquest acolliment separats de la comunitat: el principi de separació, i confiar-ne l’atenció tan sols a qui se li ha encomanat aquesta tasca per part de l’abat: el principi d’especialització. El primer principi que ens proposa aquest capítol és acollir els qui s’apropen al monestir com el Crist; és important el matís del com. Per sant Benet Crist ha de ser el centre de tota la nostra vida, de la nostra jornada i per això ens diu que cal «no anteposar res a l’amor del Crist» (RB 4,21), i tampoc a aquells moments especials del nostre dia a dia en què el contacte amb Crist és més directe, la Regla ens diu: «Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3); entès no sols com la Litúrgia de les Hores, sinó d’acord amb el significat de l’expressió original opus dei, és a dir la presència de Crist en tot allò que fa el monjo, especialment la pregària, comunitària o personal, i la lectio o contacte directe amb la Paraula de Déu. En la pràctica diària, no anteposar una conversa amb un hoste a la pregària o al treball, a no ser que es tracti d’un cas de greu necessitat per a l’hoste.

El principi de separació estableix que els hostes ocupin unes estances a part de la comunitat, sense entrar a la part reservada als monjos, el que s’entén per clausura; sant Benet ens parla de «la cuina a part». Fent el paral·lel amb una casa, diríem que els hostes, com les visites, no han de passar de la sala i ocupar si és el cas el dormitori assignat als forasters; però no entrar a les habitacions dels qui viuen a la casa o donar-los la clau de la nevera; en el nostre cas els hostes no han d’entrar als tallers ni a cap altre lloc reservat a la comunitat, i si hem de parlar-hi ho hem de fer a la sala de visites; perquè els monjos no han d’anar tampoc als llocs reservats als hostes. Això ho podem entendre tant físicament com pel que fa al grau de relació. Sant Benet és taxatiu quan diu «que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes»; el servei i l’atenció als hostes estan reservats a qui l’abat ho ha encomanat i, si de cas, a ell mateix. Això ens porta al principi d’especialització, és a dir que a qui no n’ha rebut l’encàrrec, encara que l’hagués tingut en un altre moment, per pròpia iniciativa, no li és permès d’ajuntar-se amb els hostes. Sant Benet no recomana que els monjos a les poques hores d’arribar un hoste al monestir siguin capaços de fer-ne una fitxa biogràfica que inclogui la seva situació familiar, laboral i fins i tot les seves aficions, o bé que cerquin de treure’n quelcom, els facin tal feina o que els portin a tal lloc. Oferim als hostes la possibilitat de col·laborar amb la comunitat i fer alguna feina si ho volen, però sempre a través de l’hostatger. Recordem el que sant Benet ens diu, «que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix».

Cal respectar l’hoste i la seva privacitat i mantenir la privacitat de la nostra vida comunitària; cal seguir la Regla en aquest punt, com en tots; és així de simple. La nostra vocació implica aquesta discreció, i ara i aquí la nostra vocació és la de monjos cistercencs i no pas cap altra activitat que hàgim tingut abans, per lloable que sigui, «perquè les coses d’abans han passat» com diu el llibre de l’Apocalipsi (21,4). Això afecta també la relació amb els qui s’apropen per amistat a la comunitat o treballen al monestir; per sant Benet no és necessari conèixer fil per randa la seva vida. Com deia Josep Pla, hi ha els amics, els coneguts i els saludats; i volem convertir els qui han de ser saludats en amics, potser fins i tot malgrat ells, i no escoltem que sant Benet diu que el monjo «passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes». Sovint l’hoste ve al monestir en certa manera expectant pel que creu que hi veurà i hi trobarà, cal temperar les coses per tal de rebre’l veritablement com el Crist, acollir-lo amb generositat i, seguint l’esperit de la Regla, no sigui el cas que al cap de pocs dies s’endugui un desencís; sant Benet ens diu que el monjo ha de «guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. I no ha de ser amic de parlar molt» (RB 4,51-52).

Els tres principis esmentats són clars i suficients perquè cadascú de nosaltres discerneixi quina és i quina hauria de ser la seva relació amb els hostes. Pertoca a l’abat vetllar perquè aquest acolliment es mantingui dins del que la Regla ens diu, això vol dir que l’abat estableix i limita l’acolliment en intensitat i amplitud. Però si l’abat és el responsable genèric de l’acolliment, hi ha un germà, designat per ell, que s’ocupa de la seva realitat quotidiana, un germà que ha de vetllar pel benestar material i espiritual dels hostes i per això pot necessitar ajut, no pas espontani, sinó d’aquell a qui se li hagi indicat en cada cas.

Rebuts com el Crist, i alhora que no torbin ni destorbin la vida monàstica; la línia és similar al capítol 51, quan sant Benet diu que sigui l’abat qui estableixi si un monjo ha d’acceptar o no una invitació a menjar fora o un regal, per exemple. Certament sempre hi ha qui troba bones raons i autojustifica la seva inclinació natural a abordar els hostes; per això sant Benet estima que ha de ser l’abat qui ajudi que el monjo s’adeqüi al que la Regla diu perquè així, poc a poc, tota la riquesa de la nostra vida es vagi transformant en gràcia i ajudem veritablement a transformar la vida dels qui se’ns apropen. Per sant Benet és molt important alliberar-nos de nosaltres mateixos i de les nostres limitacions per poder avançar en el camí de la llibertat evangèlica; vertadera condició per l’amor autèntic a Crist i als germans. Alliberar-nos de la xenofília o d’un amor o interès desmesurat pels hostes o pels de fora de la comunitat, que sovint patim.

Tot i que el monjo, en abraçar la vida monàstica se’n separa, el monestir com a tal, no pot desentendre’s de l’ambient social que l’envolta. Entre aquest i el monestir hi haurà sempre un corrent d’influències mútues beneficioses i pernicioses per a ambdues parts, que no deixen de constituir sobretot un perill per a la vida espiritual dels monjos. En tota regulació dels costums monàstics, com fa sant Benet, cal tenir presents aquestes circumstàncies per assegurar la regularitat i la independència de la vida del monestir. Per això els capítols 53 a 57 determinen la posició que adopta el monestir enfront dels qui se li apropen i amb els quals ha d’entrar necessàriament en contacte. Sant Benet preveu els inconvenients que podrien derivar-se d’aquest contacte per a la vida interna del monestir, i ofereix consells pràctics que afecten el monjo individualment, i ho fa fixant unes normes, uns consells que hem de portar a la pràctica. Sant Benet té present en aquest capítol la força d’atracció que exerceix el monestir, el monestir és sempre un focus que atreu la gent. I és de la vida del monestir, que és la dels seus monjos, i de la seva regularitat i observança, que se’n derivarà una bona acollida; perquè puguin dir «hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple».