diumenge, 25 de juny de 2017

PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor". 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Sant Benet entén la vida del monjo com un constant procés de conversió, una treva per esmena de les nostres maleses. En el camí de la nostra vida monàstica el diable i la suggestió ens surten a l’encontre, però Déu és pacient, ni que un cop i un altre cometem malifetes, Ell segueix esperant la nostra conversió de cor, Ell sempre és bo perquè és la bondat, sols vol la nostra conversió i que visquem; la seva infinita paciència ens empeny o ens hauria d’empènyer al penediment; i tenim la sort, com diu el Papa Francesc, que Déu no es cansa mai de perdonar. Val a dir que potser nosaltres tampoc no ens cansem de fer malifetes. La nostra vida de monjos ha de ser un retorn constant al pròleg de la Regla, a la guia de l’Evangeli, una invitació constant a caminar sense culpa, a practicar la justícia, a dir la veritat des del fons del cor i a no enganyar amb la llengua. No hem d’oblidar mai que el nostre objectiu és habitar en el temple d’aquest regne, el del Senyor, i sols podrem entrar-hi per les bones obres. Quines són les bones obres ens ho aclareix sant Benet al capítol IV i aquí al pròleg ja ens parla que abans que res els nostres lloms han d’estar cenyits amb la fe. L’obrador de totes les bones obres, el lloc on les hem de practicar amb diligència, és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Sant Benet veu Déu com un pare, no com un jutge, un pare amorós que ens vol omplir de béns, un pare que cal estimar i obeir; hem triat una vida d’obediència al seu Fill únic i no pas cap altra cosa. Com deia l’Abat General en l’homilia de la benedicció de la Mare Eugenia, abadessa de Talavera, «Tot està fet perquè visquem desitjant i contemplant el rostre de Crist. Tot és per obeir el desig de Crist d’entrar i manifestar-se en la nostra vida». És important no tornar a la desobediència. La conversió no és una cosa que podem deixar sempre per demà. Cal posar-s’hi avui, cada dia, intentar-ho sempre sense defallir. Buscant la vida i el Senyor que ens mostra el camí. El propòsit de la nostra cursa és el regne; guiats per l’Evangeli, hem d’estar cenyits amb la fe i les bones obres. Vet aquí una vegada més com, per sant Benet, la vida monàstica no és un estat, o un esperar que passi alguna cosa, sinó que és acció, la nostra vida no és passiva sinó activa. Sant Benet sent la necessitat de cridar els seus deixebles, nosaltres, a la humilitat. Els monjos sabem que tot el que fem és deu a la gràcia de Déu, que ho podem fer i ben poca cosa és mèrit nostre. La diferència entre el qui creu fer per ell mateix i atribueix a la seva pròpia glòria tot el que fa, i aquell que ho atribueix tot a la glòria a Déu, és la diferència que hi ha entre un que construeix sobre la sorra i el qui construeix sobre la roca. Quan la tempesta vingui un dia, i certament vindrà, només la casa construïda sobre la roca resistirà.

Si fonamentem la nostra vocació en la comoditat, si anteposem qualsevol amistat externa a la nostra comunitat, és que no vivim realment en comunitat, podem menjar i dormir al monestir, però ens hem autoexclòs potser de fa temps perquè vàrem fonamentar la nostra vocació sobre la sorra inestable del nostre propi voler i aquella roca sobre la que s’assentava la nostra vocació l’hem esmicolat a cops de defalliments fins a convertir-la en sorra. Déu però no es cansa mai d’esperar-nos, sempre som a temps de retornar a la casa del Pare com el fill pròdig, però ens cal aixecar-nos i posar-nos en camí, prendre consciència que hem pecat contra el Pare i contra els germans, sols aleshores el Pare ens podrà veure arribar pel camí de l’Evangeli cap casa seva, que és la nostra, cap al Regne. És normal que en la vida del monjo hi hagi moments de debilitat i de desencís, que donem passos en fals i que caiguem, que l’aspror del camí, la feixuguesa de la càrrega i el cansament ens facin embadalir davant d’allò que veiem a dreta i esquerra del camí i que ens sentim temptats a aturar-nos. Res de tot això acabarà amb la nostra fidelitat si el nostre cor resta lliure vers el Senyor.

La temptació més freqüent per a aquells que estem obligats a caminar sense aturar-nos és la d’estabilitzar-nos, instal•lar-nos en la comoditat; és un perill espiritual, psíquic i moral. Quan un porta anys caminant, la temptació d’asseure’s, d’aturar-se no desapareix, pot ser que fins i tot augmenti, perquè no és sinó la temptació de la facilitat, de la comoditat, de la mandra, del pessimisme integral i aleshores correm el risc de caure en la deslleialtat, no sols vers la comunitat sinó vers la nostra pròpia vocació, la que ens ha portat al monestir, per la qual hi restem, i sobretot vers Crist a qui no hem d’anteposar res. Si la nostra vocació no la treballem per fonamentar-la cada dia més sobre la roca de la fe i de l’Evangeli acabarem per sucumbir, potser per la covardia de no afrontar-ho i de buscar un altre camí.

Tota vocació cristiana, la del monjo en particular, implica tres moviments: sortir de les nostres posicions personals, aventurar-nos en la incertesa del camí monàstic i, per damunt de tot, seguir Crist. Si la vitalitat de la fe i la caritat minven la nostra tendència personal ens porta a rebutjar allò de feixuc i a cercar refugi en allò fàcil, qui sap si en afectes personals i materials caducs i perillosament humans. Tot plegat ens pot portar a la crisi més trista i demolidora, al cansament de Déu, en expressió de l’abat Brasó. El monjo que cau en la laxitud, de fet, renuncia a la recerca de Déu i es refugia en la mediocritat i en una falsa resignació, en un desmesurat pessimisme i és aleshores que cerca succedanis; un monjo el cor del qual es deixa guanyar per altres afectes cau en la regressió espiritual. En la vida monàstica tota defecció comporta el principi de la infidelitat, de la degradació de l’amor per Déu caient en una vida mediocre, desenganyada, insatisfeta, sense energia espiritual, buida i perillosament negativa per la resta de la comunitat. Déu no es cansa mai de perdonar, sempre ens espera però vol que nosaltres ens n’adonem, que iniciem el camí de retorn a casa per sortir-nos a l’encontre i abraçar-nos; sols l’abraçada de Déu val, tot altre afecte humà no és sinó una pedra d’ensopec en el nostre camí.

Pensem-hi perquè la nostra vida és finita, no sigui que en arribar a la fi ens trobi encara en la regió llunyana dels nostres egoismes, amb la torxa apagada com les verges desassenyades. La fe, feta confiança, no elimina les dificultats però dona la força i la seguretat per superar-les. Com diu sant Benet al mateix pròleg: «Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: “Ja és hora de despertar-nos”. I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: “Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”; i encara: “Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies”.  I doncs, què diu? “Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort”. » (RB Pròleg 8-13).