diumenge, 14 de maig de 2017

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà

Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.

No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.

Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt.

Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.

Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.

Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.

Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.

Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.

Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat.